35a Cursa El Corte Inglés
El passat 25 de març em vaig apuntar a la 35a Cursa El Corte Inglés. Mai havia corregut una distància de 10 quilòmetres i s’havia de provar!
Així que ahir vaig baixar a Barcelona a recollir el dorsal. Els que corríem amb xip groc, havíem de passar pel Corte Inglés divendres o dissabte a recollir-lo.
La Cursa El Corte Inglés és multitudinària. Aquest any hi han participat 72.047 corredors. Per evitar cues a la sortida i aglomeracions de la gent que va amb cotxets o a fer una passejada, el millor és córrer la cursa amb xip i així pots sortir uns metres més endavant.
El dorsal adjudicat era el 9211 i al ser el primer any que feia la cursa, sortiria del cinquè i últim calaix. A la nit, a dormir d’hora, després de deixar-ho tot preparat per l’endemà.
Aquest matí he arribat a les 9 al Passeig de Gràcia, mitja hora abans de la sortida. Després de col·locar-me el dorsal i el xip, m’apropo una mica més a la línia de sortida per a entrar als calaixos. Allà m’hi he trobat al Jordi Carbonell (web). Ell ja fa uns quants anys que corre i així ja ho té més per mà.
Anem junts fins als calaixos de sortida. Ell es queda al quart i jo segueixo fins al cinquè Com que és el primer any i no vull apretar a córrer, em poso al final de tot del calaix, just davant de la línia de voluntaris que tanquen la sortida de corredors amb xip. A uns 10 metres, més de 60.000 corredors també esperaven per la sortida.
M’agrada la idea que no t’hagis de trobar obstacles durant el recorregut i puguis anar corrent bé, sense haver-te de parar. Malauradament no és com em pensava…
Donen el tret de sortida i de lluny ja es veuen els primers calaixos com avancen Passeig de Gràcia amunt. Connecto l’Endomondo al mòbil i començo a caminar lentament fins a passar per la línia de sortida. Pita el xip i la gent crida d’emoció. Això arrenca!
De cop i volta, i de vés a saber on, em trobo al mig de gent gran, famílies amb nens, gent amb cotxets, gossos… ep! aquests haurien d’estar darrere meu, no?
Molta de la gent que corre sense xip s’incorpora directament al Passeig de Gràcia sense haver passat prèviament per la zona de corredors, ubicada al final de tot de la cursa. Això no és el que m’esperava… El tracte no era aquest però entre 70.000 persones l’únic que pots fer és resignar-te i frenar.
Els dos primers quilòmetres s’han fet molt llargs… Amb tanta gent caminant per allà al mig no puc córrer amb normalitat i ho he de fer a un ritme molt més baix i em passo tota l’estona esquivant la gent. És una cursa multitudinària. M’ho hauria d’haver imaginat.
Mica en mica vaig trobant forats i vaig avançant posicions i agafant un ritme bo. No vull córrer gaire perquè prefereixo arribar bé a la línia d’arribada.
Tot i el fred que feia a primera hora, a la sortida, de seguida entro en calor. He agraït molt tant la remulladeta per part dels Bombers de Barcelona, al passar per davant del parc, com el bon airet que pulveritzava l’aigua de les fonts de l’avinguda Maria Cristina.
Ben fresc i seguint a bon ritme, comença la pujada a Montjuïc. De moment pujo bé, no m’he de parar i vaig avançant gent. Evidentment, molts també m’avancen a mi. Aquesta pujada sembla que divideix una mica el grup i pots córrer una mica més lliurement. A dalt de tot, primer avituallament: aigua per parar un tren! Abans de sortir han dit que hi havien uns 50.000 litres d’aigua. Déu n’hi do! No em paro. Agafo una ampolla i bec una mica abans d’agafar una petita baixadeta i tornar a pujar fins a l’estadi de Montjuïc.
Me’n recordo del missatge que em va enviar ahir la Marina explicant-me que se li va fer dura aquesta segona pujada. Porto 5 quilòmetres, és el màxim que havia corregut mai sense parar, així que pot ser que ara també ho hagi de fer… M’ho he d’agafar amb bon ritme si no em vull quedar allà tirat. Segueixo corrent i de moment, no necessito parar per agafar forces. Sembla que la cosa va bé.
Arribo a l’estadi i novament, es produeix un tap al entrar-hi. Quilòmetre 5,900. Cua de nou i passo per el primer control parcial de ChampionChip.
Les dades:
5900m |
|||||||
T. Real |
T. Oficial |
T. Parcial |
Ritme |
Velocitat |
Posició |
Pos. Cat |
Pos. Sexe |
00:41:08 |
00:44:01 |
00:41:08 |
6:58 |
8,60 |
4735 |
3997 |
3997 |
Entro a l’estadi i faig la volta d’honor. Agafo els carrils exteriors per tal d’evitar l’aglomeració de gent. Com s’agraeix canviar l’asfalt pel terra de goma. Torno a sortir de l’estadi, una última petita pujada i tot baixada fins a l’arribada. Segon i últim avituallament, així que agafaré una ampolla d’aigua per si la necessito una mica més endavant.
Sense adonar-me’n em trobo al quilòmetre 8. No m’ho esperava pas. Vaig fresc i em puc permetre augmentar una mica més el ritme. Dels 7 min/km baixo als 6 min/km. Aguanto bé els quilòmetres i no m’he de parar en cap moment. La cosa va bé.
Al cap de poc però la cosa és complica… Començo a notar unes punxadetes al pont del peu. Pinta a butllofa… Jo amb aquestes coses sóc molt escandalós i em fa molta mania. Queden poc menys de 2 quilòmetres i mig i ara no s’hi val a fer el ridícul, així que si puc aguantar, arribaré fins al final. A cada passa que faig noto més que m’ha sortit una butllofa…
Ja queda poc per arribar i tot i la butllofa, com que vaig bé, apreto una mica més al ritme baixant als 5min/km. Ara ja tot és més planer… Saludo a la tieta Maria davant de casa seva i em preparo per afrontar l’últim quilòmetre.
Novament, control parcial de ChampionChip al quilòmetre 10. Les dades:
10000m |
|||||||
T. Real |
T. Oficial |
T. Parcial |
Ritme |
Velocitat |
Posició |
Pos. Cat |
Pos. Sexe |
01:06:17 |
01:09:10 |
00:25:09 |
06:07 |
9,78 |
4609 |
3947 |
3947 |
Últims 700 metres i l’arribada. La butllofa és fa notar però ara ja tan se val. La gent ja anima al tram final i sense adonar-me’n, em trobo creuant la línia d’arribada.
10766m |
|||||||
T. Real |
T. Oficial |
T. Parcial |
Ritme |
Velocitat |
Posició |
Pos. Cat |
Pos. Sexe |
01:10:01 |
01:12:54 |
00:03:45 |
04:52 |
12,29 |
4534 |
3911 |
3911 |
Temps real 1:10:01 amb una velocitat mitja de 9,22 km/h i un ritme mig de 6:30 min/km. Posició 4534 (de 5849) i 3911 (de 4651) a la meva categoria. (Xifres comparades només dels corredors amb xip que han creuat la línia d’arribada). Els que hi enteneu, ja direu què us sembla, però per a mi, ha estat tot un èxit. La primera vegada que corro una distància de 10 quilòmetres i ho faig sense haver de parar ni un moment.
Classificació corredors amb xip
M’ha agradat, així que potser l’any vinent repetirem!
L’estació de nanofiltració: en treurem l’aigua clara?
Ara fa un parell de legislatures, durant la presentació de les candidatures municipals, es va presentar la cirereta del pastís del que seria una llista plena de millores pel municipi de la Llacuna. Els convergents ho van veure clar: la Llacuna necessitava una estació de nanofiltració.
Segons els estudis previs, a l’aigua del poble s’hi detecten paràmetres al límit de la potabilitat. Un tema greu que ens pot fer omplir la consulta del metge cada dos per tres.
Per evitar, doncs, molts mals de panxa i millorar la qualitat de l’aigua apta per al consum, s’ha tirat endavant aquest projecte de construcció d’una estació de nanofiltració, amb un presupost d’execució total de 349.035,46 €.
He sentit pel poble, i en diverses ocasions, a molts vilatans comentar la gran millora que suposarà aquesta “estació descalcificadora”. Descalcificadora? Parlem-ne.
A grans trets, i segons el projecte executiu, l’estació de tractament consta de quatre elements principals: la filtració multiestrat, la desinfecció mitjançant radiació ultraviolada, pretractament previ al sistema de nanofiltració i la dessalinització mitjançant membranes de nanofiltració. No m’extendré a explicar en què consisteix i com està constituïda cada una de les parts. Teniu en compte que el projecte consta de més de 390 pàgines. Però bé, pel nom en podem fer una definició ràpida i molt entenedora: filtratge de l’aigua, desinfecció, tractament i dessalinització.
El què deiem abans però, és que en cap moment es fa referència de la descalcificació de l’aigua. Per tant, tot i que l’estació de tractament pugui arribar a treure les impureses de l’aigua i fins hi tot, calç solidificada, no podem parlar d’una estació descalcificadora.
Us deixo amb una imatge il·lustrativa (extreta del projecte tècnic de l’Ajuntament de la Llacuna) de com està estructurada aquesta estació.
Per ubicar tot aquest munt de tubs i aparells, ha fet falta modificar notablement la postal (o si ho preferiu, l’skyline) típica de la Llacuna, construint just al costat del molí eòlic una nau de 80 m2.
Estic d’acord en que la zona de construcció de l’estació ha de ser aquesta, però em pregunto si és la més idònia.
En primer lloc, sent personalment, el més important, com us he dit, queda totalment afectada la panoràmica més típica del poble vist des del Pla. Crec, i potser alguns estareu d’acord amb mi, que la construcció s’hagués pogut fer just al costat de la caseta dels controladors dels motors de bombeig de l’aigua i dels aparells del molí, afectant molt menys la vista de l’entorn.
En segon i últim lloc, un altre factor que pot ajudar a reafirmar la meva opinió respecte el lloc d’ubicació de l’estació, és l’econòmic.
Com ja sabeu (i si no us ho explico amb un moment) al municipi hi trobem quatre pous principals que abasteixen el nucli de la Llacuna, Rofes, Torrebusqueta, Ventanell i el municipi veí de Miralles. Tres dels quals s’ubiquen al nucli de la Llacuna (molt a prop del molí eòlic) i el quart al nucli de Rofes (al peu del turó de Can Fons).
Aquests tres pous de la Llacuna, curiosament es troben pràcticament ubicats en una mateixa recta que a més a més, passa per damunt de l’ubicació dels aparells referents al molí i als motors de bombeig. Per tant, la construcció de la nova estació en aquest espai, evitaria haver de desplaçar durant uns quants metres, els tubs d’entrada i sortida de les aigües.
(Punts blaus: pous d’extracció; punt vermell: ubicació actual estació; punt verd: nova proposta d’ubicació)
He sentit a dir que l’ubicació escollida era per facilitar l’accés als possibles camions que, freqüentment, hauran d’abastir els productes a l’estació…
No ens enganyem. Si en aquest mateix espai hi hem pogut aixecar un molí amb peces de més de 25 metres de llargada, com no hi podem fer arribar ara un camió dels de tota la vida?
No sé si de tot plegat en traurem l’aigua clara…
Aquí ens caguem amb les ordenances…
Abans anava a córrer al vespre, abans de sopar, però al segon dia que vaig haver de córrer davant d’un gos, ho vaig deixar. Ara he canviat la ruta i l’horari, i de moment, no ha tornat a passar.
Però tots sabem que “la fauna salvatge” de la Llacuna no només surt de nit… Aquí al poble, l’amo no surt a passejar el gos: el gos es passeja sol!
Ell sol surt a caminar, es pixa en tres o quatre fanals, empaita (o ensenya les dents) a un parell de senyores que van a comprar, es caga al mig del carrer i, si li queda temps, mentre espera que l’amo surti de treballar o de fer el cafè, escampa les deixalles d’un contenidor.
I tu, ja et pots anar preparant per esquivar cinquanta mil cagarades mentre surts a passejar per la Llacuna tot gaudint d’un dia primaveral.
Tenim un problema… i també tenim una solució. Si s’aplica o no, ja és una altra cosa. Les ordenances municipals sobre la tinença d’animals ho diuen ben clar:
Article 16
A les vies públiques i llocs de lliure accés per al públic els gossos aniran proveïts de corretja, o cadena i collar, amb la seva identificació censal.
i continua dient…
Article 21
Els posseïdors d’animals estan obligats a recollir i a retirar els excrements de l’animal de forma immediata i convenient, netejant, si fos necessari, la part de la via, espai públic o mobiliari que hagués resultat afectat.
Article 22
2. En cas que es produeixi la infracció d’aquesta norma, els agents de l’autoritat municipal podran requerir al propietari o a la persona que condueixi aquest animal, perquè procedeixi a retirar les dejeccions.
El text continua (ho podeu llegir a partir de la pàgina 10) i reflecteix les quotes de les sancions. Portar el gos sense corretja és considera un falta greu i pot suposar una multa de fins a 300 euros. Per altra banda, embrutar les vies públiques amb les dejeccions fecals dels gossos, comporta una sanció de caràcter molt greu, multada amb una quantitat de fins a 450 euros.
I jo em pregunto… Qui té la culpa de tot això? Del propietari de l’animal de no complir la normativa o de l’autoritat municipal de no fer-la complir?
En un pessebre hi ha d’haver…
…un nen Jesús, una Mare de Déu, Sant Josep, un bou, una mula, el caganer, un àngel, els pastors, tres reis…
Però… i si hi posem uns bombers, la televisió, un tren, un cavall, un fantasma, un pop, un cavaller, una ambulància, la policia i un bar? Seria estrany, oi? Doncs així és el meu pessebre! Un pessebre ben diferent, estrany, poc comú, modern, original… tant és, poseu-li l’adjectiu que vulgueu!
Feia anys que volia fer un pessebre amb LEGO aprofitant que encara guardo una caixa ben plena de peces i ninotets de quan era petit. Aquí el teniu. Què us sembla?
Les altres fotografies d’aquest pessebre, les podeu trobar a la meva pàgina de flickr. No us les perdeu! (Veure àlbum)
Estem d’aniversari!
Avui estem d’aniversari! I és que aquest bloc avui fa dos anys.
Aquest any, he escrit poc. Ho sé. I no és pas per falta de ganes, tot el contrari, és per falta de temps. Tot i així, no em puc queixar de les més de 8900 visites i els 113 comentaris que he rebut durant aquests dos anys.
Dos anys explicant aquestes històries de pa sucat amb oli i coses que em passen pel cap, que moltes vegades, tot i la seva importància, no arriben enlloc… com la famosa carta que vaig enviar a l’exconseller Joan Saura (“Radars (carta a Joan Saura)“) i que després de molt insistir, encara no m’ha arribat la seva resposta.
No em vull allargar massa, així que un any més, moltes gràcies per les vostres visites, els vostres comentaris i la vostra paciència per llegir cada un d’aquests 60 articles (T’enrecordes?) que he anat escrivint fins al dia d’avui. Ja ho sabeu que sense aquestes visites, aquest bloc no tindria sentit.
I per acabar, destacar l’article més llegit durant aquest segon aniversari, BFN on air, on el maig del 2009 us explicava l’experiència d’haver participat en la gravació d’un programa de televisió en un avió en ple vol. Tampoc puc deixar de banda un dels meus primers articles, que durant tot l’any, i sense saber ben bé perquè, ha anat revent visites: L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!
Res més, gràcies altra vegada i tot esperant que l’any vinent puguem cel·lebrar el tercer aniversari, acabo amb un…
PER MOLTS ANYS “HISTÒRIES DE PA SUCAT AMB OLI”!
Agafar el porc per la cua
Així és la tradició. Com cada primer diumenge de desembre, i tant si fa fred, com calor, tan si neva com plou, la Llacuna es prepara per una cita indispensable: la Fira de Sant Andreu que, segons els fulletons repartits per l’organització, data de l’any 1335, i té com a acte principal la Matança del Porc, que aquest any celebra la 31a edició.
Com veieu, des d’aquell dia fins avui, ha plogut i ha nevat molt a la Llacuna, però com us he comentat abans, aquí, passi el que passi, hi haurà Fira!
I per què carai, ara (i després de molts dies sense escriure), us explico tot això? Doncs perquè fa dos dies que no dormo tranquil, preocupat per com es veu des de fora la Fira de Sant Andreu.
Només he tingut temps de llegir tres articles en mitjans de comunicació de la comarca de l’Anoia, però ja n’hi ha hagut prou com per veure que l’informació, des del poble fins a la ciutat, queda distorsionada fins al punt d’escriure les bestieses més grans que mai s’han pogut dir! Bé, cal dir però, que un dels tres articles m’ha agradat i es nota que el periodista (tot i no ser del poble) ha gaudit de la festa de primera mà.
El que més m’ha fet riure (evidentment, per no plorar) ha estat l’article publicat a l’Enllaç. A continuació us el copio literalment:
El cap de setmana passat, el municipi de la Llacuna es va omplir de record i tradició amb motiu de la Matança del Porc i la Fira de Sant Andreu, la festa que reuneix més persones d’arreu.
El temps també va acompanyar força i van ser més de 5.000 visitants els que van poder passejar entre el gairebé centenar de parades i estands que van omplir els carrers de la població per la Fira de Sant Andreu.
Antigament es passejava tot l’any un porc per tot el poble i després es matava a la plaça Major. La prohibició de fer exhibició de la mort de l’animal no ha fet oblidar aquells temps passats. Avui en dia s’ha substituït aquest fet per l’entrepà de botifarra amb allioli, que costa 2 euros, i el porró de vi. En el decurs de la festa es van repartir més de 5.500 entrepans amb la popular botifarra de La Llacuna.
Bé senyors de l’Enllaç, les primeres línies les podem salvar, però el segon paràgraf no s’aguanta per enlloc! És cert que a la Llacuna, tot l’any es passeja algun porc pel carrer, però us imagineu què passaria si tinguéssim el porc que matem el desembre tot un any rondant pel poble? No arribaria ni a mitja botifarra per cap! Pobre bèstia…
Antigament, quan no hi havia la prohibició d’exhibir davant de públic el sacrifici de l’animal, al matí de la festa, es treia un porc al carrer i acompanyat per el so d’un parell de timbals, era portat fins a la plaça Major, on minuts més tard, seria mort. Un cop mort, i a la mateixa plaça, se’n feien les botifarres que es repartien entre els assistents en un entrepà.
Com veieu, els entrepans s’han repartit des dels inicis de la festa i no pas com a motiu de substitució d’una matança pública de l’animal.
Ara el porc es mata a l’escorxador i arriba a la plaça Major, en forma de carn picada i a punt per fer-ne botifarres. Aquest procés, a càrrec de tots els carinissers del poble, si que es realitza a la mateixa plaça i davant del públic.
Permeteu-me citar ara que parlo de l’elaboració, un altre article (que novament em fa plorar) del diari digital Anoiadiari, que diu el següent (cito textualment):
La mort del Porc era una de les festes familiars més importants del mes de desembre a casa nostra. Poc a poc la tradició s’ha anat perdent però La Llacuna ha sabut conservar i promocionar aquesta tradició tot incorporant-la a la ja centenària Fira de Sant Andreu.
A dos quarts de nou del diumenge tingué lloc l’acte central de la festa, a la plaça Major es procedí a la matança del porc i els visitants van poder veure l’elaboració d’embotits que més tard van poder degustar.
Més de 5.000 persones d’arreu es van apropar a la comarca per viure aquesta festa llacunenca, entre ells cal destacar la presència de Felip Puig i la nova diputada anoienca de CIU, Maria Senserich.
Si voleu venir a la Fira i menjar un bon entrepà de botifarra, no cal que vingueu a dos quarts de nou que potser haureu fet tard per veure l’espectacte. I és que en aquesta Fira, no hi ha acte central. Tot avança al ritme dels visitants. I, ni a dos quarts de nou, ni a les onze, ni a la una, veureu com maten el porc a la plaça. Em sap greu, però per molt que busqueu, no veureu cap sacrifici.
El que sí que veureu, si us acosteu fins la plaça Major, és l’elaboració de les botifarres, però no us penseu que a dos quarts de nou es posen a fer botifarres… I és que en un diumenge de Fira, l’activitat a la plaça comença de bon mati. A les 6, ja hi ha moviment a l’espera de l’allau de persones que any rere any, s’acosten fins a la Llacuna per menjar-se un bon entrepà de botifarra.
Mentre uns comencen a fer brases, els altres tallen el pa, uns omplen el porró de vi i els carnissers comencen a fer botifarres. És llavors quan els més matiners ja arriben a la plaça. Unes botifarres que un cop cuites i ficades a l’entrepa juntament amb un bon allioli, seran repartides durant tot el matí a tots els que hagin tingut la paciència de fer més de mitja hora de cua.
Durant tot el matí la roda anirà girant… Fer botifarres, coure-les, posar-les a l’entrepà, repartir-les… i així fins arribar a repartir-ne quasi 6000! I és que per molta gent que vingui, ningú es quedarà sense poder tastar un bon entrepà de botifarra de la Llacuna!
Us deixo amb un enllaç de l’últim article que us parlava al començament. Ha estat el millor dels que he llegit, tot i que, i repeteixo una altra vegada, l’entrepà no ha substituït la matança de l’animal.
“Cinc mil persones a la matança del porc de la Llacuna”
Regió 7 – 6 de desembre de 2010
I als periodistes que sembla que heu escrit aquests articles des de la distància, si us plau, acosteu-vos l’any vinent fins a la Llacuna i a part de gaudir d’un bon entrepà de botifarra, sabreu de primera mà, com és aquesta festa tant tradicional.
On érem ahir al vespre?
Ahir al vespre, i des de l’any 2004, cada vigília abans de la Diada es celebra a Igualada l’entrega de premis al Compromís Cultural. Uns premis organitzats per la delegació a l’Anoia d’Òmnium Cultural.
Enguany, la Llacuna també hi ha tingut un cert protagonisme. Si l’any 2007 eren guardonades les entitats de cultura popular del poble, ahir ,i juntament amb la resta de coordinadores locals de les Consultes sobre la independència de Catalunya, La Llacuna Decideix també hi va tenir un lloc.
Amb l’Ateneu Igualadí ple de gom a gom, els actes van començar amb uns parlaments d’Alfons López Tena i continuaren amb l’entrega del premi col·lectiu a les Consultes sobre la independència.
Un total de 14 municipis hi van tenir representació: els Hostalets de Pierola, els Prats de Rei, la Llacuna, Carme, Tous, Capellades, Castellolí, Jorba, l’Espelt, Sant Martí de Tous, Vallbona d’Anoia, Sant Martí de Sesgueioles, Igualada i la Pobla de Claramunt.
Bé, tots no. No sé què ens va passar a la Llacuna que no hi vam tenir representació… 😦
A mesura que els representats de les diferents coordinadores anaven pujant a l’escenari, la meva preocupació al no veure ningú del poble va anar augmentant. Vaig mirar i remirar tots els assistents. Una, dues, tres vegades, però res. Cap conegut. Em va estranyar força i encara avui no sé què va passar.
Els actes van continuar, i el premi individual al compromís cultural fou per a Mossèn Valentí Miserachs. Seguidament, i per cloure l’acte, els assistents vam poder gaudir de l’actuació de Joan Crosas i Manel Camp amb les seves “Cançons per no oblidar“.
Per cert, si vaig equivocat i aquesta representació hi va ser, si us plau, feu-m’ho saber!
Gràcies pel premi (però no barrejem els naps amb les cols…)
Aquest any, ha sigut el segon que he participat al concurs de fotografia organitzat pel CELL (Centre d’Estudis Llacunencs). Pel que vaig veure a la llista de punts, a la gent li van agradar les meves fotografies, i de fet, mireu si els hi van agradar que em vaig emportat el primer premi!
Bé, bé, això no està gens malament!
Així que, tot just fa dues setmanes, durant el sopar de final d’estiu, que cada any es fa al poble, vaig anar a recollir el premi. Abans però, es van repartir els trofeus dels campionats de truc, continental i dòmino de la mà de l’alcalde i la regidora de cultura com a representants de l’Ajuntament.
I seguidament, va arribar el torn dels premis del concurs de fotografia. Aquests entregats pel president i un membre de la junta del CELL. Cinquè premi, quart premi, tercer premi, segon premi i…
Ep! Moviment sospitós a la taula d’entrega de premis… l’alcalde passa al davant i discuteix alguna cosa amb els organitzadors del concurs. Jo m’ho miro de lluny… Agafen el trofeu, el tornen a deixar, el tornen agafar… Compte! No me’l féssiu malbé ara! Finalment i sense ben bé saber el què ha passat, acaba a les mans de l’alcalde, al mateix moment que per megafonia avisen del primer premi. “I el primer premi del concurs de fotografia organitzat pel CELL és per l’Abel…“.
Finalment, ha arribat l’hora i m’acosto amb cara d’extranyat fins la taula d’entrega de premis. L’alcalde ja m’espera amb el trofeu agafat amb una mà i l’altra estirada apunt de donar-me-la.
Segueixo el protocol i li dono la mà mentre ell em dóna el trofeu. I entre les felicitacions pel premi, em comenta altres coses que en aquell moment no vénen al cas.
M’imagino, senyor alcalde, que va estar molt content de poder-me donar el premi, però no era l’hora ni el moment per parlar-me d’aquest blog, ni d’un article a lallacunaonline.cat (que jo no vaig escriure) i ni del grup de l’oposició.
Jo també vaig estar molt content, perquè ara sé que la màxima autoritat de la Llacuna, és seguidor del meu blog.