On érem ahir al vespre?
Ahir al vespre, i des de l’any 2004, cada vigília abans de la Diada es celebra a Igualada l’entrega de premis al Compromís Cultural. Uns premis organitzats per la delegació a l’Anoia d’Òmnium Cultural.
Enguany, la Llacuna també hi ha tingut un cert protagonisme. Si l’any 2007 eren guardonades les entitats de cultura popular del poble, ahir ,i juntament amb la resta de coordinadores locals de les Consultes sobre la independència de Catalunya, La Llacuna Decideix també hi va tenir un lloc.
Amb l’Ateneu Igualadí ple de gom a gom, els actes van començar amb uns parlaments d’Alfons López Tena i continuaren amb l’entrega del premi col·lectiu a les Consultes sobre la independència.
Un total de 14 municipis hi van tenir representació: els Hostalets de Pierola, els Prats de Rei, la Llacuna, Carme, Tous, Capellades, Castellolí, Jorba, l’Espelt, Sant Martí de Tous, Vallbona d’Anoia, Sant Martí de Sesgueioles, Igualada i la Pobla de Claramunt.
Bé, tots no. No sé què ens va passar a la Llacuna que no hi vam tenir representació… 😦
A mesura que els representats de les diferents coordinadores anaven pujant a l’escenari, la meva preocupació al no veure ningú del poble va anar augmentant. Vaig mirar i remirar tots els assistents. Una, dues, tres vegades, però res. Cap conegut. Em va estranyar força i encara avui no sé què va passar.
Els actes van continuar, i el premi individual al compromís cultural fou per a Mossèn Valentí Miserachs. Seguidament, i per cloure l’acte, els assistents vam poder gaudir de l’actuació de Joan Crosas i Manel Camp amb les seves “Cançons per no oblidar“.
Per cert, si vaig equivocat i aquesta representació hi va ser, si us plau, feu-m’ho saber!
Indignació! I l’autor?
Recordeu aquells dies d’estiu amb un risc d’incendi molt elevat? Fa uns mesos us explicava com havia sigut la meva primera experiència davant d’un incendi forestal [llegir: D’estrena!] i que justament l’endemà, havia repetit però amb una tarda una mica més tranquil·la [llegir: Tornem-hi…]. Aquella tarda, tot fent temps esperant que arribés el foc, vaig agafar la càmera i em vaig dedicar a fer alguna foto als mitjans que hi havien per allà i que, posteriorment, vaig penjar a la meva pàgina del flickr.
Dies més tard, vaig rebre la trucada de l’enginyer del PVI a l’Anoia comentant-me que acabaven de presentar una nova pàgina web per a la Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal de l’Anoia i em preguntava, si em feia res que hi pengessin un enllaç de les fotos que havia fet als incendis de l’estiu. Evidentment, i sempre que complissin la llicència Creative Commons sota la qual estaven aquestes fotografies, no hi havia cap problema!
En les meves fotografies, tal i com us explicava, utilitzo una llicència Creative Commons, concretament la modalitat by-nc-sa, per la qual cosa, dono el consentiment de copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra, sempre i quan, se’n reconeixi l’autor i l’obra i no s’utilitzi per a finalitats comercials, entre d’altres.
Fins aquí tot correcte. Les fotos van sortir publicades a la web de la Federació [veure notícia], i tal com deia la llicència, en van citar correctament l’autor. Però la història no s’acaba aquí…
L’altre dia, vaig anar a recollir uns papers al Consell Comarcal de l’Anoia i, mentre esperava que el noi de recepció acabés d’atendre una trucada, vaig estar fullejant alguns tríptics que hi havien sobre el taulell. De cop hi volta em vaig trobar una imatge que em resultava molt familiar… 😯 Hi havia una petita muntanya de calendaris de butxaca del 2010, que havia editat la Federació d’ADF’s de l’Anoia amb el suport de la Diputació de Barcelona i el Consell Comarcal, i que com a imatge de fons, hi sortia una de les fotografies que havia fet aquella tarda d’estiu…
Hauria d’haver estat content perquè una fotografia meva hagués servit com a disseny d’un calendari, però aquest no va ser el cas. Amb ràbia, vaig agafar els meus papers, un calendari i vaig marxar indignat cap a casa… “La meva foto en un calendari, i ni tan sols hi surt el meu nom”.
Què voleu que us digui? Ho vaig trobar una mica lleig pel fet de no dir-me res, i potser sí que només és una fotografia, però no costava gaire posar-hi el nom, no?
Vosaltres què en penseu? Què haguéssiu fet en un cas així? 😐
Radars (carta a Joan Saura)
L’altre dia tot anant cap a Barcelona, i mentre m’avançava un camió per la “Zona 80”, em preguntava com funcionen dels radars de velocitat. Però qui m’ho podria explicar?
Em van venir al cap nombroses personalitats, tot i que al final, em vaig decidir per l’actual Conseller d’Interior i de Relacions Institucionals i Participació, l’Honorable Senyor Joan Saura i Laporta. Així que, arribant a casa, li vaig enviar un correu electrònic (consellersaura@gencat.cat). D’això ja fa uns quinze dies, i malauradament, encara espero la seva resposta. Si algú me’n sap donar una, no dubteu en fer-me-la arribar!
Us adjunto el correu que li he enviat.
Honorable Senyor Joan Saura i Laporta,
Em dic Abel i sóc un jove resident a La Llacuna, un petit poble de la comarca de l’Anoia.
Molt sovint em desplaço des del meu poble fins a la ciutat de Barcelona, fent servir el vehicle propi, ja que les combinacions de transport públic a la zona on visc, són molt precàries. Per arribar fins a Barcelona, utilitzo la autovia A2 i sempre que hi passo, em ve al cap la mateixa pregunta i que a continuació li formularé.
Fa més de quatre anys que tinc carnet de conduir de la classe B, i des de quasi bé un any, el de la classe C. Des de llavors fins ara, el reglament de circulació ha canviat nombroses vegades, però hi ha un apartat que s’ha mantingut intacte. Parlo de les velocitats en les vies públiques, i em centraré principalment, en les velocitats màximes dels turismes i els camions. Com vostè ja deu saber, la velocitat màxima en aquest tipus de vies (autopistes i autovies) és de 120 km/h pels turismes i 90 km/h pels camions.
En el trajecte que faig quan vaig a Barcelona, hi trobo nombrosos radars de velocitat, que si no vaig mal errat, funcionen calculant la velocitat a la qual passa un vehicle (ja sigui un turisme, una motocicleta o un camió). I aquí ve la meva pregunta: Si el límit de velocitat fixat en un radar és de 120 km/h (suposant que aquest estigui situat en una zona on la velocitat màxima permesa sigui aquesta), com és que els camions que tenen la velocitat màxima limitada a 90 km/h, poden passar per davant d’un radar, pràcticament a 120 km/h, sense que aquest dispari una fotografia per excés de velocitat?
Espero que em pugi respondre a aquesta pregunta, ja que mai he sabut entendre com és que passen aquestes situacions a la carretera.
Esperant la seva resposta, el saludo atentament,
Abel.
El molí ja gira (i ben poc que els hi ha costat)!
Ahir a la nit, escrivia sobre el molí eòlic que tenim a La Llacuna [llegir article]. S’havia passat tot l’estiu sense funcionar, i tot just aquest matí, una furgoneta amb tècnics d’Enercon arribava al poble.
A les tres de la tarda és preparaven per posar-se a treballar. Minuts més tard ja estaven penjats de la turbina i pels volts de les set ja recollien. Han calgut només quatre hores per tornar-lo a posar en marxa.
Calia tenir tant de temps parat un molí d’aquestes dimensions, per només quatre hores de feina?
El molí ja no gira (o no el volen fer girar)!
Ara estava mirant per la finestra, i un dia més, el molí no gira. No és pas perquè no faci vent, sinó que no gira per deixadesa.
Era l’octubre de 1998 quan uns espectaculars camions van fer arribar des de la fàbrica Enercon (Alemanya) a La Llacuna els trossos d’un molí eòlic. Durant dos dies i sota l’atenta espectació de nombrosos llacunencs, una grua va anar aixecant la torre de 50 metres d’alçada amb les seves tres pales de 15 metres de llargada, convertint-lo (suposo que, en aquella època) en el molí eòlic més gran de tota la península.
Un molí amb una turbina de 230 quilowats de potència, que servirien per bombar l’aigua de La Llacuna a Miralles, al mateix temps que el corrent sobrant es vendria a la companyia FECSA.
Amb una inversió total de 59 milions de pessetes (354.597,14 euros), de les quals 39 milions eren subvencionats, La Llacuna va jugar en el mercat de les energies renovables, convertint-se en pionera en la zona. Aquest molí era només la primera peça d’un futur parc temàtic d’energies alternatives. Un parc lúdic i didàctic que al mateix temps d’ensenyar, generaria energia per a la població.
L’Ajuntament d’aquell temps va fer volar coloms, i suposo que van impactar contra alguna cosa (o persona), però bé, anem pel tema principal: el molí, ara que fa tot just 11 anys que és va instal·lar, ja no gira. I no és pas que avui hagi deixat de girar, sinó que ja porta tot l’estiu parat. Estarà pendent d’una reparació que no arriba mai?
Senyors, aquí hi estem perdent “calés”! A La Llacuna podem presumir de molí, però ens hem d’avergonyir de que som el tercer municipi de la comarca amb més dèficit per habitant [llegir notícia], així que posem-nos (o als al·ludits, poseu-vos) les piles i que el molí torni a funcionar! Evidentment, també cal que l’energia sobrant es facturi, ja que aquests ingressos, podrien ajudar a fer front als dèficits. Si no és així, tot això no servirà per a res!
P.D.: Si algú li vol anar a treure la pols, ja us deixaré una escala! 😉
Bolsa o borsa?
Ja tenim, pràcticament, a sobre la taula les eleccions europees, i aquests dies tot mirant la televisió, m’ha cridat l’atenció una de les moltes paraules que Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) utilitza en el seu video de campanya.
En un moment d’aquest video, surt una imatge d’uns corredors de borsa i just sobre d’aquests, hi ha retolada la paraula “bolsa”.
I aquí van entrar les meves preguntes… Era correcte la ultilització de la paraula “bolsa” en comptes de “borsa”? Davant d’aquest dubte, em vaig decidir a enviar-li un correu elecrònic a l’eurodiputat Raül Romeva, al qual li agraeixo la seva ràpida resposta.
Us adjunto el text que li he enviat.
Benvolgut Raül Romeva,
Durant aquests dies de campanya electoral per a les properes eleccions europees, he vist en nombroses ocasions per la televisió el seu video de campanya.
Em va sobtar una de les moltes paraules que es mostren en el transcurs d’aquesta falca publicitària. Un de les paraules en qüestió, és bolsa que va acompanyada d’una imatge de fons, on podem distingir diferents persones interectuant sota unes pantalles que ens mostren la cotització de diferents productes.
D’aquesta manera doncs, estaria d’acord amb mi si definissim el fet d’utilitzar la paraula bolsa com a un error?
Com vostè ja deu saber, la paraula bolsa en català no existeix, ja que la seva traducció del castellà és bossa i, evidentment, la paraula bossa tampoc encaixa en el context de la imatge. Per tant, utilitzant la definició que ens dóna l’Institut d’Estudis Catalans en el seu diccionari de la llengua catalana, podem dir que el lloc públic on es reuneixen els agents de canvi, on es negocien els valors mobiliaris admesos a cotització és la borsa.
Esperant la seva resposta a aquest correu, el saludo atentament.
Abel.
I aquesta és la resposta que he rebut al cap d’unes hores.
Estimat Abel,
Té tota la raó en que en la diapositiva on diem “la bolsa” la paraula que defineix el context és “borsa” i no pas “bolsa”. Però aquesta imatge amb els corredors de borsa al fons va lligada amb la imatge posterior on hi diu “o la vida”. És a dir que volem reproduir la frase feta castellana “la bolsa o la vida”. Únicament és una llicència pensada per a fer l’espot televisiu. Vam pensar de posar la paraula bolsa amb cometes, però finalment ho vàrem descartar perquè gràficament no quedava massa bé.
Gràcies per donar-me l’oportunitat d’explicar-me i una salutació cordial,
Raül Romeva
Eurodiputat
Històries de pa sucat amb oli 