Ara torno…
Realment, fa uns dies que tinc el bloc deixat de banda…
Bé, no només aquest bloc, sinó tot el que m’envolta. Fa unes setmanes, vaig rebre la notícia que, a causa d’unes obres de remodelació del centre on estudio, s’avançaria un mes l’acabament de les classes. I quan en un primer moment penses que començar les vacances més aviat del previst és la millor notícia que li poden donar a un estudiant, després acaba sent la pitjor notícia que pots rebre…
Sí, acabo la setmana que ve, però el temari és el mateix que si haguéssim acabat al juny. Així que, durant aquesta setmana i mitja que em queda hauré de deixar enllestits quatre projectes. Tot un repte, així que s’haurà d’anar ràpid, però sense deixar de fer la feina ben feta, perquè com tots ja sabem, “la feina ben feta no té fronteres, ni té rival”.
Per cert… aquestes últimes paraules m’han fer recordar aquell famós anunci de televisió…
Ja veig que si acabo a temps tots els treballs, a la contraportada d’algun d’ells hi hauré de posar la típica frase…
“I el què facin els altres, tan se val. La feina ben feta no té fronteres, ni té rival.“
Doncs, ara torno. Ens veiem la setmana vinent!
El molí ja gira (i ben poc que els hi ha costat)!
Ahir a la nit, escrivia sobre el molí eòlic que tenim a La Llacuna [llegir article]. S’havia passat tot l’estiu sense funcionar, i tot just aquest matí, una furgoneta amb tècnics d’Enercon arribava al poble.
A les tres de la tarda és preparaven per posar-se a treballar. Minuts més tard ja estaven penjats de la turbina i pels volts de les set ja recollien. Han calgut només quatre hores per tornar-lo a posar en marxa.
Calia tenir tant de temps parat un molí d’aquestes dimensions, per només quatre hores de feina?
El molí ja no gira (o no el volen fer girar)!
Ara estava mirant per la finestra, i un dia més, el molí no gira. No és pas perquè no faci vent, sinó que no gira per deixadesa.
Era l’octubre de 1998 quan uns espectaculars camions van fer arribar des de la fàbrica Enercon (Alemanya) a La Llacuna els trossos d’un molí eòlic. Durant dos dies i sota l’atenta espectació de nombrosos llacunencs, una grua va anar aixecant la torre de 50 metres d’alçada amb les seves tres pales de 15 metres de llargada, convertint-lo (suposo que, en aquella època) en el molí eòlic més gran de tota la península.
Un molí amb una turbina de 230 quilowats de potència, que servirien per bombar l’aigua de La Llacuna a Miralles, al mateix temps que el corrent sobrant es vendria a la companyia FECSA.
Amb una inversió total de 59 milions de pessetes (354.597,14 euros), de les quals 39 milions eren subvencionats, La Llacuna va jugar en el mercat de les energies renovables, convertint-se en pionera en la zona. Aquest molí era només la primera peça d’un futur parc temàtic d’energies alternatives. Un parc lúdic i didàctic que al mateix temps d’ensenyar, generaria energia per a la població.
L’Ajuntament d’aquell temps va fer volar coloms, i suposo que van impactar contra alguna cosa (o persona), però bé, anem pel tema principal: el molí, ara que fa tot just 11 anys que és va instal·lar, ja no gira. I no és pas que avui hagi deixat de girar, sinó que ja porta tot l’estiu parat. Estarà pendent d’una reparació que no arriba mai?
Senyors, aquí hi estem perdent “calés”! A La Llacuna podem presumir de molí, però ens hem d’avergonyir de que som el tercer municipi de la comarca amb més dèficit per habitant [llegir notícia], així que posem-nos (o als al·ludits, poseu-vos) les piles i que el molí torni a funcionar! Evidentment, també cal que l’energia sobrant es facturi, ja que aquests ingressos, podrien ajudar a fer front als dèficits. Si no és així, tot això no servirà per a res!
P.D.: Si algú li vol anar a treure la pols, ja us deixaré una escala! 😉
La torre fa llenya! (II)
Divendres (veieu: La torre fa llenya!) us comentava l’estat en que es trobava la torre del castell de Vilademàger i dissabte, passava per la Llacuna una de les més fortes ventades que s’havien vist mai.
Era realment aterrador. Un vent que superava, durant la major part del dia, una velocitat de 170 km/h, acompanyat de les seves respectives conseqüències: pins que anaven caient mica en mica, carreteres tallades, teules que s’estavellaven al mig del carrer, portes de garatge que no s’arribaven a tancar, bombers que no donaven a l’abast, contenedors d’escombraries carrer avall, hores sense llum, sense telèfon, sense internet…
Sembla que ara arriba la calma, i amb aquesta treva de vent, he aprofitat per tornar a pujar al castell. Ja hi havia pujat el diumenge, però les fotografies havien sortit malament. Aquests dies, degut a la gran quantitat d’arbres que hi ha al mig del camí, hi he hagut de pujar caminant…
Us torno a posar la comparativa de fotografies. Avui, com que ja pràcticament no feia vent, m’he pogut acostar una mica més a la torre, ja que, tal i com us vaig comentar, ningú ha optat per a senyalitzar la zona perillosa, i he pogut aconseguir una fotografia des del mateix angle que la que vaig fer l’any 2005.
Les 4 pedres que miraculosament s’aguantaven divendres a la part de dalt, tal i com era d’esperar, ja han caigut. Així que tot segueix igual, a l’espera de que algú hi pugui fer alguna cosa.
Bon vent!
La torre fa llenya!
D’una fotografia a l’altra només han passat 4 anys. 4 anys i moltes plujes i ventades.
Els que sou del poble, o heu visitat algun cop el poble, de ben segur que coneixeu molt bé l’indret. Pels que no, aquestes fotografies són de la torre de l’homenatge del castell de Vilademàger. Una torre que juntament amb l’església de Sant Pere de Màger formen part d’una de les imatges més característiques i típiques de la Llacuna.
Anem per la història d’aquest indret. Fent un cop d’ull al llibre Cronologia històrica de La Llacuna (1984), l’autor, Marcel·lí Valls i Prat, ens comenta que aquest espai, degut a les constants amenaces de l’enemic, va ser construït a correcuita amb pedra rústica sense treballar. Una construcció poc sòlida i juntament amb els possibles decrets, com poden ser el del virrei de Catalunya, duc d’Alcalà, al segle XVI, o el mateix Felip V (molt menys problable, segons explica l’autor), els quals decretaven, per tal de desfermar el país, la demolició de tots els castells i forces, fan que actualment, excepte l’església, tot el conjunt històric, datat del segle X, estigui en ruïnes.
Degut a aquests fets, ara no podem gaudir d’un castell del segle X en perfectes condicions, i ens hem de conformar amb el poc que queda. Tal i com deia al començament, des de llavors, ha plogut molt, i com es pot comparar a les fotografíes, amb els dies la popular torre es va desfent mica en mica i cada cop a un ritme més elevat. És una llàstima veure com aquest símbol del poble es va degradant sense que ningú hi faci res. Voleu dir que val la pena deixar que el temps acabi d’ensorrar-la després de tans segles? Us imagineu la vista del conjunt del castell però sense la torre?
Em quedo amb una frase del llibre que diu així:
Es de doldre que en l’actual projecte de restauració no és projectada la consolidació d’aquestes runes que, amb el temps, aniran desapareixent.
Aquesta frase té 25 anys, i pel que sembla, en aquest sentit, a la Llacuna no hem evolucionat gens. Des d’aquest projecte que parla el llibre fins ara, ningú ha fet res per evitar que aquestes ruïnes desapareixin.
S’ha foradat el poble per tots els costats, s’ha construït a tort i a dret per tots els racons, s’han fet 50.000 inversions per coses que no eren necessàries, però no s’ha vetllat pel patrimoni històric del poble.
Aquest matí pujant al càmping he vist el malmesa que estava la torre, i tot parlant amb el Miquel, ho he acabat de veure clar.
A la tarda he pujat al castell a fer les fotografíes, i al arribar al peu de la torre, m’he trobat amb una simple cinta de plàstic al voltant d’aquesta. No en tinc ni idea de quants metres d’alçada pot arribar a fer aquesta torre, la única cosa que sé, és que, si cau una d’aquestes pedres d’allà dalt, pot arribar a ser molt perillós. No sé qui llegirà aquest bloc, però estaria molt bé que, qui en tingués la competència d’aquesta zona, mirés de tancar el recinte amb millors condicions que les actuals, ja que les que hi han avui, et permeten arribar fins ben bé a tocar de la torre, i tal com he dit, és molt perillós.
Espero que ben aviat, abans no sigui massa tard, es pugui trobar alguna solució per mantenir durant molt de temps aquesta zona. Mentrestant, aprofiteu el cap de setmana per fer una excursió al castell i gaudir dels monuments històrics del poble. Pot ser una de les poques vegades que s’apreciï el que antigament va ser una torre. I sobretot, mireu-vos-ho de lluny!
Carta als Reis
Ja sé que potser és una mica tard, per fer la carta als Reis, però, així ja la tindran per l’any que ve!
Us deixo aquí una còpia de la carta.
Estimats Reis d’Orient:
Aquest any m’he portat bé, i tot i que no m’heu pogut aconseguir el que us vaig demanar (entenc que portar-ho era massa difícil), ara, us escric per l’any vinent. Aquest cop, però, no demano només per a mi.
Aquests dies m’ha tocat treballar, junt amb la col·laboració de molta altra gent, una mica més del que ho faig de costum. Així, heu pogut arribar novament a aquest poble. Sé que us envio la carta fora d’hores de feina, ja que, de ben segur, deveu estar cansats de repartir milers de regals a tots els nens i nenes (i gent una mica més gran) durant tota aquesta nit. Tot i així, em faria molta il·lusió que, de cara l’any vinent, puguessiu dur uns regals per a mi i per a tots els col·laboradors, que durant el dia de Reis, treballen de valent per a fer possible aquesta nit màgica. Per això us demano:
– Un localitzador GPS per la carrossa (per si algun any no sabem on trobar-la).
– Un cinturó per tenir l’àngel ben lligat (val més que no se’ns escapi volant…).
– Uns focus ben potents (ja que, potser toca renovar-los).
– 3 o 4 bateries (per si un dia no en trobem alguna, o la trobem massa tard).
– Un aparell que carregui bateries en un tres i no res (que amb menys de 2 hores ho tingui tot carregat).
– Una caixa ben gran de paciència per a tothom (per si teniu un contratemps i arribeu una mica més tard).
– i que tots plegats siguem una mica més comprensius i puguem posar una bona dosi d’humor a aquests estressants dies de feina!
Espero que la propera nit de Reis, entre tots els regals que portareu, també pugueu dur aquests desitjos.
Molt agraït!
P.D.: Sé que això és una mica més complicat, però posats a demanar… si em puguessiu enviar una patgessa reial no estaria gens malament! (no cal que l’emboliqueu) 😉
Finalment, he de dir que, la meva petita col·laboració, en aquesta festa, ha estat més que gratificant al veure les cares d’il·lusió de tots els nens i nenes.
Sants Innocents
-“Avui és el meu Sant”
-“Si home! M’estàs fent una broma! Avui són els Innocents!”
-“Si, per això… perquè avui són els Sants Innocents.”
És el que té celebrar el sant el dia dels Sants Innocents, que molt poca gent s’ho creu!
Moltes gràcies als que m’heu felicitat. I els que no ho heu fet… ja ho fareu d’aquí un any!
Des d’un altre punt de vista…
A vegades va bé veure les coses des d’un altre punt de vista, però tot i així, no sempre es pot fer.
Avui, desprès de quasi 6 anys, he canviat les finestres que tan m’ajuden a mirar més enllà.
Llevar-se dora (molt dora per ser un dissabte!), viatges amunt i avall, problemes amb la graduació, un dinar ràpid (o una mica més lent per alguns…), migdiada al cotxe, tornada a casa i… a donar un cop de mà amb el pessebre vivent.
Un any més toca instal·lar els llums entre crits i presses dels organitzadors…
“com és que en aquest quadre encara no hi tenim llum?”
“ja es fa fosc i aquí no ens hi veiem, eh?”
“quan acabis d’aquí, penja aquest fil allà”
“el decorat tapa el llum, l’hauries de canviar…”
Ufffff!!!! estrès!
Però nois, jo amb això no m’estresso. Tots sabem que “Qui fa el que pot, no està obligat a més!”.
Tot plegat, al cap de quatre dies ningú dirà que “aquell” o “aquell altre” va ajudar a fer “allò” o “allò altre”, molt sovint, es dirà tot el contrari!Sovint no es valora com s’hauria de valorar la feina que hi ha darrere les coses.
Cada any, des de fa uns 3 anys, dirigia i editava el programa del Patge Faruk de Televisió de La Llacuna. Aquest any, he dit prou!
Treballes durant totes les vacances de Nadal (com aquell qui diu, pràcticament et menjes els torrons davant l’ordinador) per un programa que dura uns 20 minuts, on el patge parla amb els nens del poble. Vas pràcticament contrarellotge, ja que el programa, tan si vols com si no, el dia de Sant Esteve havia de sortir. I per aconseguir-ho, has d’anar al darrere de la gent fins l’últim dia. Ara falta una fotografia, ara falta un text,… i pobre de tu que et queixis!
Per això aquest any, no hi haurà Patge Faruk. Probablement, els lectors d’aquest bloc, seran els primers en assabentar-se. M’agradaria veure la cara de la gent el dia de Sant Esteve mentre sintonitzen el televisor al canal local. De ben segur, que se’n sentirà a parlar… i sobretot, es sentiran les queixes d’aquelles persones que tan els hi costava ajudar a fer les coses una mica més fàcils.
Potser si ens miréssim les coses des d’un altre punt de vista abans de dir-les, tothom aniria molt millor!
Històries de pa sucat amb oli 