La torre fa llenya! (II)
Divendres (veieu: La torre fa llenya!) us comentava l’estat en que es trobava la torre del castell de Vilademàger i dissabte, passava per la Llacuna una de les més fortes ventades que s’havien vist mai.
Era realment aterrador. Un vent que superava, durant la major part del dia, una velocitat de 170 km/h, acompanyat de les seves respectives conseqüències: pins que anaven caient mica en mica, carreteres tallades, teules que s’estavellaven al mig del carrer, portes de garatge que no s’arribaven a tancar, bombers que no donaven a l’abast, contenedors d’escombraries carrer avall, hores sense llum, sense telèfon, sense internet…
Sembla que ara arriba la calma, i amb aquesta treva de vent, he aprofitat per tornar a pujar al castell. Ja hi havia pujat el diumenge, però les fotografies havien sortit malament. Aquests dies, degut a la gran quantitat d’arbres que hi ha al mig del camí, hi he hagut de pujar caminant…
Us torno a posar la comparativa de fotografies. Avui, com que ja pràcticament no feia vent, m’he pogut acostar una mica més a la torre, ja que, tal i com us vaig comentar, ningú ha optat per a senyalitzar la zona perillosa, i he pogut aconseguir una fotografia des del mateix angle que la que vaig fer l’any 2005.
Les 4 pedres que miraculosament s’aguantaven divendres a la part de dalt, tal i com era d’esperar, ja han caigut. Així que tot segueix igual, a l’espera de que algú hi pugui fer alguna cosa.
Bon vent!
La torre fa llenya!
D’una fotografia a l’altra només han passat 4 anys. 4 anys i moltes plujes i ventades.
Els que sou del poble, o heu visitat algun cop el poble, de ben segur que coneixeu molt bé l’indret. Pels que no, aquestes fotografies són de la torre de l’homenatge del castell de Vilademàger. Una torre que juntament amb l’església de Sant Pere de Màger formen part d’una de les imatges més característiques i típiques de la Llacuna.
Anem per la història d’aquest indret. Fent un cop d’ull al llibre Cronologia històrica de La Llacuna (1984), l’autor, Marcel·lí Valls i Prat, ens comenta que aquest espai, degut a les constants amenaces de l’enemic, va ser construït a correcuita amb pedra rústica sense treballar. Una construcció poc sòlida i juntament amb els possibles decrets, com poden ser el del virrei de Catalunya, duc d’Alcalà, al segle XVI, o el mateix Felip V (molt menys problable, segons explica l’autor), els quals decretaven, per tal de desfermar el país, la demolició de tots els castells i forces, fan que actualment, excepte l’església, tot el conjunt històric, datat del segle X, estigui en ruïnes.
Degut a aquests fets, ara no podem gaudir d’un castell del segle X en perfectes condicions, i ens hem de conformar amb el poc que queda. Tal i com deia al començament, des de llavors, ha plogut molt, i com es pot comparar a les fotografíes, amb els dies la popular torre es va desfent mica en mica i cada cop a un ritme més elevat. És una llàstima veure com aquest símbol del poble es va degradant sense que ningú hi faci res. Voleu dir que val la pena deixar que el temps acabi d’ensorrar-la després de tans segles? Us imagineu la vista del conjunt del castell però sense la torre?
Em quedo amb una frase del llibre que diu així:
Es de doldre que en l’actual projecte de restauració no és projectada la consolidació d’aquestes runes que, amb el temps, aniran desapareixent.
Aquesta frase té 25 anys, i pel que sembla, en aquest sentit, a la Llacuna no hem evolucionat gens. Des d’aquest projecte que parla el llibre fins ara, ningú ha fet res per evitar que aquestes ruïnes desapareixin.
S’ha foradat el poble per tots els costats, s’ha construït a tort i a dret per tots els racons, s’han fet 50.000 inversions per coses que no eren necessàries, però no s’ha vetllat pel patrimoni històric del poble.
Aquest matí pujant al càmping he vist el malmesa que estava la torre, i tot parlant amb el Miquel, ho he acabat de veure clar.
A la tarda he pujat al castell a fer les fotografíes, i al arribar al peu de la torre, m’he trobat amb una simple cinta de plàstic al voltant d’aquesta. No en tinc ni idea de quants metres d’alçada pot arribar a fer aquesta torre, la única cosa que sé, és que, si cau una d’aquestes pedres d’allà dalt, pot arribar a ser molt perillós. No sé qui llegirà aquest bloc, però estaria molt bé que, qui en tingués la competència d’aquesta zona, mirés de tancar el recinte amb millors condicions que les actuals, ja que les que hi han avui, et permeten arribar fins ben bé a tocar de la torre, i tal com he dit, és molt perillós.
Espero que ben aviat, abans no sigui massa tard, es pugui trobar alguna solució per mantenir durant molt de temps aquesta zona. Mentrestant, aprofiteu el cap de setmana per fer una excursió al castell i gaudir dels monuments històrics del poble. Pot ser una de les poques vegades que s’apreciï el que antigament va ser una torre. I sobretot, mireu-vos-ho de lluny!
A on vas? …a l’hort!
-A on vas?
-…a l’hort.
-I, a què fer?
-…a treure herbes.
Doncs sí, avui he anat a l’hort. Bé, ja fa uns quants dies que hi vaig, en algun moment o altre del dia. I Déu n’hi do com n’està de brut! Ple d’herbes fins dalt!
No ho he pogut evitar, i per fer la feina una mica més ràpid… hi he fet foc! Això sí, com a bon informador del PVI, abans he consultat el calendari, i un cop he comprovat que erem dins l’època legal (no fos cas que vinguèssin els forestals…), li he calat foc.
Parlant dels forestals i de fer foc… ara m’ha vingut al cap un tema, que des de fa molt de temps no en sento parlar.
La idea era posar a pasturar pels boscos de la Llacuna un ramat de cabres (ni més ni menys que 500!), per tal de que puguessin fer una neteja del sotabosc i evitar una ràpida propagació en cas d’incendi. Més d’un municipi ja ha fet diferents proves amb animals, però a la Llacuna… no sé si hagués funcionat!
Imagineu-vos quin festival! Més de 500 cabres voltant amunt i avall per la muntanya sense control! Hauriem arribat al punt de vallar tot el bosc? Com haurien arribat a conviure motoristes, boletaires i excursionistes de cap de setmana amb totes aquestes bèsties? Algú m’ho pot aclarir?
M’hagués agradat veure com funcionava el maravellòs invent. De ben segur, el nombre de cabres a la muntanya hauria disminuït constantment a mesura que anaven passant els dies, mentre que el nombre de cabres al jardí d’alguna que altra família hagués augmentat progressivament. Siguem sincers, jo, també n’hauria manllevat una (durant un temps, eh?). No ho haurieu fet vosaltres? Què millor que tenir una cabra que ho deixi tot ben net?
Un bon talla herbes, no gasta, t’adoba el terreny, i si tens temps, al cap de setmana pots fer, fins i tot, un parell de formatges! Què me’n dieu?
Bé, tornem a l’hort que és on erem, i amb el què deiem: amb una cabra, d’aquí a dos dies ho hagués trobat tot net. Ara, en canvi, hauré de seguir cremant herbes i tornant a l’hort uns quants dies més!
Si algú té una cabra per casa i no sap on portar-la a pasturar, que pensi que jo tinc un hort ple d’herbes. Podriem arribar a un acord…
Carta als Reis
Ja sé que potser és una mica tard, per fer la carta als Reis, però, així ja la tindran per l’any que ve!
Us deixo aquí una còpia de la carta.
Estimats Reis d’Orient:
Aquest any m’he portat bé, i tot i que no m’heu pogut aconseguir el que us vaig demanar (entenc que portar-ho era massa difícil), ara, us escric per l’any vinent. Aquest cop, però, no demano només per a mi.
Aquests dies m’ha tocat treballar, junt amb la col·laboració de molta altra gent, una mica més del que ho faig de costum. Així, heu pogut arribar novament a aquest poble. Sé que us envio la carta fora d’hores de feina, ja que, de ben segur, deveu estar cansats de repartir milers de regals a tots els nens i nenes (i gent una mica més gran) durant tota aquesta nit. Tot i així, em faria molta il·lusió que, de cara l’any vinent, puguessiu dur uns regals per a mi i per a tots els col·laboradors, que durant el dia de Reis, treballen de valent per a fer possible aquesta nit màgica. Per això us demano:
– Un localitzador GPS per la carrossa (per si algun any no sabem on trobar-la).
– Un cinturó per tenir l’àngel ben lligat (val més que no se’ns escapi volant…).
– Uns focus ben potents (ja que, potser toca renovar-los).
– 3 o 4 bateries (per si un dia no en trobem alguna, o la trobem massa tard).
– Un aparell que carregui bateries en un tres i no res (que amb menys de 2 hores ho tingui tot carregat).
– Una caixa ben gran de paciència per a tothom (per si teniu un contratemps i arribeu una mica més tard).
– i que tots plegats siguem una mica més comprensius i puguem posar una bona dosi d’humor a aquests estressants dies de feina!
Espero que la propera nit de Reis, entre tots els regals que portareu, també pugueu dur aquests desitjos.
Molt agraït!
P.D.: Sé que això és una mica més complicat, però posats a demanar… si em puguessiu enviar una patgessa reial no estaria gens malament! (no cal que l’emboliqueu) 😉
Finalment, he de dir que, la meva petita col·laboració, en aquesta festa, ha estat més que gratificant al veure les cares d’il·lusió de tots els nens i nenes.
Campanades a les fosques
Des de fa molts anys, sempre passo el Cap d’Any amb la colla, i una mica abans de les 12, sempre ens arribem fins a la plaça Major per seguir les campanades.
Ens podriem quedar al local mirant la televisió i seguir-les per TV3, o fins i tot, escoltant-les per la ràdio. Però no, ens agrada molt més viure-les en directe i acompanyats per tota la resta de gent. Uns més grans, altres més petits, però tots junts per una mateixa finalitat: seguir una a una les campanades que donen pas a un any nou.
Aquest any però, ha sigut diferent. Després d’arribar a la plaça amb el raïm ben triat (un quart d’hora abans, li trec els pinyols! ja ho sé… sóc, potser, massa finet…), aixequem tots la mirada cap al campanar i ens trobem el pitjor que pot passar una nit de Cap d’Any: trobar-se el rellotge a les fosques! Si si, ben a les fosques! Amb prou feines s’intuïa la posició de les agulles.
Ja us podeu imaginar el rebombori de les més de 70 persones que any rere any ens trobem a la plaça. Tots nerviosos per saber quina hora era. Per a uns encara quedaven deu minuts, per a altres, només en quedaven dos, i alguns altres, en un racó ja destapaven el cava. No hi havia cap més solució que estar atents al primer toc de camapana. Degut al soroll de la gent ens acostem una mica més cap al campanar, i tot just arribar davant la rectoria… naaanggg!! Ja les tenim aquí!
Per sort, però a les fosques, vam poder seguir-les totes dotze.
Durant una bona estona aquest va ser el tema de conversa de moltes persones. N’hi havien que deien que feia dies que el llum no funcionava, altres feien hipòtesis de si aquell fet havia sigut un sabotatge, i alguns altres, tot fent broma, comentaven que l’Ajuntament no havia pagat l’úlitm rebut de la llum.
A hores d’ara, encara ningú sap perquè el llum que il·lumina el rellotge estava apagat. Penso que un dia com Cap d’any, s’hauria de vigilar una mica l’estat del campanar, si més no, vigilar que la il·luminació funcioni i el rellotge vagi a l’hora.
Històries de pa sucat amb oli 