En un pessebre hi ha d’haver…
…un nen Jesús, una Mare de Déu, Sant Josep, un bou, una mula, el caganer, un àngel, els pastors, tres reis…
Però… i si hi posem uns bombers, la televisió, un tren, un cavall, un fantasma, un pop, un cavaller, una ambulància, la policia i un bar? Seria estrany, oi? Doncs així és el meu pessebre! Un pessebre ben diferent, estrany, poc comú, modern, original… tant és, poseu-li l’adjectiu que vulgueu!
Feia anys que volia fer un pessebre amb LEGO aprofitant que encara guardo una caixa ben plena de peces i ninotets de quan era petit. Aquí el teniu. Què us sembla?
Les altres fotografies d’aquest pessebre, les podeu trobar a la meva pàgina de flickr. No us les perdeu! (Veure àlbum)
L’himne del PVI
Hi ha qui llegeix, hi ha qui escolta música, hi ha qui estudia, hi ha qui escriu, hi ha qui escolta els ocells, hi ha qui mira les plantes, hi ha qui parla per telèfon, hi ha qui mira les musaranyes, hi ha qui juga amb el mòbil, hi ha qui dorm, hi ha qui fa passatemps, hi ha qui es perd, hi ha qui dibuixa… i hi ha qui composa cançons!
Com la Unitat 4 del Penedès-Garraf que va crear l’himne del PVI.
Inici servei,
sempre amb puntualitat.
Però revisa tots els nivells… i tu, i tu,
no els vas revisar.No et torbis a comprar el pa,
engega i vés cap amunt.
Però guaita quina columna
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”Les columnes no es canten,
si no sé la posició.
Obre el mapa i localitza… i tu, i tu,
no vas localitzar.A control, volen coordenades,
vint-i-set bravo foxtrot divuit.
Però guaita quina columna,
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”
Tot sigui per evitar accidents…
Dijous passat, com un dia feiner qualsevol, tornava a casa des d’Igualada. Al treure el cap per la Creu del Pla, em va sobtar veure un llum intermitent i vermell sobre les cases del poble. Ja sé que Nadal està al caure, però tan aviat ja ha arribat a la Llacuna?
Durant el quilòmetre i mig que hi ha fins a casa, aquell llum em va tenir embadalit. No veia res més que aquell intermitent… Vaig intentar localitzar d’on venia, però no hi havia manera. Que si del consultori, que si de Cal Ferragats, que si dels pisos de Cal Mateu, que si de la Plaça del Fortmicó… res! Aquell punt, a mesura que anava avançant, s’anava movent! Impressionant… era una cosa que volava!
-“No pot ser! Si és una cosa que vola tan baix, a hores d’ara ja hauria picat contra l’antena del parc de bombers…”
Sí, vaig dir l’antena del parc de bombers. I és que ara ens l’han senyalitzat molt bé! Una llum intermitent que cada dia quan es pon el sol, es posa a funcionar per evitar que algun o altre objecte volador hi xoqui. Està molt bé senyalar tot allò que aixeca més de tres pams de terra, sobretot per mantenir ben avisat el trànsit aeri del poble, però… compte! No pequéssim ara de prudents i un avió se’ns estavelli contra el molí!
Així que des d’aquí, i ara que ja tenim a tocar les festes de Nadal i és hora de començar a posar llumetes pels terrats i pels balcons, reivindico una llum intermitent pel molí!
I sobretot, molt de compte per a tots aquells que conduïu a l’hora d’arribar a la Llacuna. No us quedeu embadalits mirant les pampallugues, no sigui pas el cas que us distragueu i els mateixos bombers us hagin de venir a rescatar! Quedeu avisats! 😉
La moto de l’avi
Avui, us vull presentar un nou projecte que, des de fa uns anys porto entre mans. Es tracta de “La moto de l’avi“.
He creat unes pàgines com a complement d’aquest bloc, on podreu veure el laboriós procés de restauració d’una moto Ossa de l’any 1957, del meu avi. En aquest bloc doncs, a mesura que va avançant la restauració, hi podreu trobar fotografies, vivències i anècdotes sobre el dia a dia de la restauració.
Ja fa ben bé uns quants anys, quan la vaig treure del garatge on havia estat guardada durant molt de temps, i en diferents ocasions, l’havia intentat restaurar. Malauradament, tots aquests intents no van arribar a la fi. Ara, però, sembla que la cosa està tirant endavant a bon peu, i (espero que per última vegada) he tornat a treure la moto de la caixa on estava guardada.
Així, doncs, sense que deixeu de visitar aquest bloc i les seves Històries de pa sucat amb oli, us convido, a partir d’ara, a seguir aquest procés de restauració de la moto de l’avi.
L’adreçador de botifarres
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un adreçador és…
adreçador -a
1 adj. i m. i f. [LC] Que adreça.
2 1 m. [EI] Estri per a adreçar o rectificar moles.
2 2 f. [EI] Màquina per a adreçar peces o barres.
2 3 [LC] passar per l’adreçador Sotmetre’s a una imposició.
3 m. [HIH] [PR] Operari que adreçava robes de seda de tota mena i també peces de lli per a les valones i les gorgeres.
Però, que és un adreçador de botifarres? En què consisteix? El primer que ens ve al cap, és un aparell per tal d’adreçar les botifarres acabades de fer. Doncs no! Ara ho veureu…
Antigament (i en l’actualitat menys, degut a que els porcs ja no és maten a les cases), quan a les masies, la matança del porc es feia de forma artesanal era molt habitual. Es feia anar als ajudants més joves, o als que assistien a la matança per primera vegada, a casa d’un veí del poble a buscar l’adreçador de botifarres. Aquest peculiar “instrument” hauria de servir per adreçar cadascuna de les botifarres que s’havien elaborat durant el dia. D’aquesta manera, amb molta innocència, el joves anàven a la casa indicada pels més veterans a buscar l’adreçador.
Evidentment, tot es tractava d’una novatada, ja que les botifarres no s’adreçen.
Tot i així, aquests joves, sense saber quin seria l’aspecte d’aquest famós objecte, es dirigien a la casa on els hi havien dit, i trucaven a la porta.
-“Bon dia! M’han dit que vingués a buscar l’adreçador de botifarres.“
A la majoria de cases, ja sabien en què consistia el fet d’anar a buscar l’adreçador de botifarres. Simplement perquè durant la seva joventut també els hi havien fet anar a buscar-lo o perquè els hi havien explicat la broma. Així doncs, seguint el joc, els hi donaven als joves qualsevol objecte antic o en desús, de qualsevol forma, de qualsevol mida o de qualsevol pes (nomalment dins d’un sac per tal de no veure que era). Un bastó de fusta, un sac ple de ferros, un tros d’alguna màquina feta malbé,… Qualsevol cosa servia com a adreçador.
Molt sovint, un cop feta l’entrega de l’adreçador i abans de que els joves se’n tornèssin a casa, amb el riure sota el nas el hi deien:
-“Compte amb l’adreçador! És dels bons, no el feu malbé!“
I els joves s’entornaven a casa, convençuts que el què portaven a les mans, serviria per adreçar les botifarres.
Les rialles dels més grans a l’arribar a casa carregats amb l’adreçador eren d’esperar. S’havien cregut la broma, i d’aquesta manera, havien pagat la novatada.
L’altre dia us parlava de la festa que havíem fet amb la banda de La Llacuna, i en l’article us explicava que l’esmorzar havia sigut entretingut, ja que als més joves del grup els havien fet anar a buscar l’adreçador de botifarres a algunes de les cases del poble.
Evidentment, i al no saber que es tractava d’una broma, els més joves van anar fins a un total de cinc cases, amb l’excusa de que aquell adreçador que havien portat, no seria l’adequat per les botifarres que s’havien fet aquell dia. Tot això sense adonar-se’n que els hi estaven prenent el pèl.
En una d’elles, els hi van donar un bastó amb una figura de xocolata a dalt de tot, amb la condició de que portèssin el pal ben recte, ja que l’adreçador és podia fer malbé. Està clar que aquell adreçador no serviria, i per tant, n’haurien d’anar a buscar un altre. D’aquesta manera van aconseguir arreplegar tot d’objectes inútils d’allà on anàven a buscar l’adreçador. Inclús el fuster, els en va fabricar un al mateix moment amb quatre fustes i una cinta de persiana.
L’adreçador més esperat va ser el de Cal Sià. Després de passar-hi dues o tres vegades per que encara no el tenien apunt, els hi van fer l’entrega d’una gran caixa de cartró.
-“Ara l’hem baixat de les golfes. Compte que pesa molt, i sobretot, vigileu amb el motor elèctric que no se us engegui pel camí!“
Amb aquesta frase, els més joves van marxar amb la caixa als dits, sorpresos pel pes del contingut, el qual els va fer aturar en nombroses ocasions per descansar. En cap moment la van obrir per mirar el què hi havia a dins, ja que l’objecte que transportaven estava molt ben embolicat.
Les rialles a l’arribar amb la caixa no van parar durant una bona estona, i va ser llavors, quan van veure que tot havia sigut una broma. Però… què hi havia dins aquell paquet? Ni més ni menys que un tros del tronc d’un arbre! Aquell havia sigut el millor adreçador de botifarres del dia.
Vaig tenir la sort que no m’hi van fer anar a mi, perquè de ben segur haguès caigut al parany!
Ara ja sabeu la història, així que compte si mai us fan anar a buscar l’adreçador de botifarres! 😉
La matança del porc
I tot va començar amb un sorteig…
Uns quants de la Banda de La Llacuna, vam assistir al dinar de les festa dels Tres Tombs, ja que aquell dia hi haviem tingut actuació. Un dinar de càtering, senzill, però molt bo.
Durant el transcurs del dinar, l’organització sortejava un porc d’uns 80-100 quilos viu (o l’equivalent en euros) entre els assistents que compràven números del sorteig. Alguns de la Banda que érem allà, vam comprar números d’aquest sorteig, amb la condició que si ens tocava, faríem un dinar amb tota la colla. El dinar es va allargar, i evidentment, el sorteig es va fer esperar. Tots vam anar desfilant cap a casa, excepte un de nosaltres que es va quedar amb tots els números fins a l’hora del sorteig.
Al cap d’unes hores, va arribar un missatge al mòbil: “ens ha tocat el porc!“. Un cop més la Banda va estar de sort… ara ja teniem l’excusa per fer una festa!
Fins aquí tot anava sobre rodes, però no vam tardar gaire a rebre males notícies… de cop i volta el porc havia perdut uns 20 o 30 quilos. Suposo que, a la regidora de cultura de l’ajuntament no li va fer gaire gràcia que el porc anés a parar a la Banda, i per això, el pes d’aquest va canviar completament! Però nosaltres no ens deixem enredar. Si van dir que faria de 60 a 70 quilos, ens l’hauran de donar de 80 a 100 quilos!
Ara ja teniem el porc, però quin tipus de festa fariem? Vam aprofitar l’actuació de Sant Medir per decidir què en faríem de la bèstia, i vam arribar a conclusió que dedicariem tot un dia a fer-ne la matança.
I així ho hem fet. Dimecres rebiem la notícia de que el porc arribava a La Llacuna (evidentment mort per causes de sanitat). I avui finalment hem fet la festa.
Tot ha començat a primera hora del matí. Els elaboradors experts en la matèria, han preparat durant tot el matí les botifarres i els diferents trossos del porc que faríem a la brasa per dinar. Botifarra blanca, negre i crua, acompanyat tot de peus de porc, cansalada, llom, careta i morro. Després de l’elaboració, i tot esperant la cuita de les botifarres blanques i negres, un bon esmorzar amb cansalada, llom i pa amb tomàquet.
Un esmorzar entretingut, ja que uns quants del grup han hagut d’anar a buscar a diferents cases del poble els famosos adreçadors de botifarres. Però bé, aquest tema us l’explicaré en el següent article!
L’esmorzar s’ha allargat fins tard, i al cap de poca estona, ja hem començat a preparar les brases pel dinar. Un dinar on no hi ha faltat de res! Molt tall de porc, evidentment, i com ja és típic en aquestes festes, molt i molt de beure.
Un beure que ha ajudat a que a les últimes hores del vespre, i tal i com ja és habitual en les nostres festes, agaféssim els instruments i anéssim a tocar en cercavila pels carrers principals del poble, acompanyats d’un remolc (estirat per nosaltres mateixos) ple de botifarres i els diferents adreçadors que durant tot el matí hem anat recollint.
I així hem deixat enrere una altra de les mítiques festes de la Banda, i ja en sumem una més a la llista. Calçotades, paelles, barbacoes, “assados” i ara, la matança del porc. Quina serà la següent?
Darrere una simple capsa de xiclets
Com han canviat amb pocs anys els xiclets! Encara recordo els ‘Bang-Bang’ que comprava a “El Trull”. Uns xiclets molt i molt grans que et feien obrir la boca de valent per tal de poder-los mastegar. Bé, potser és que, llavors, tenia la boca molt petita… 😉
Abans amb quatre gustos diferents tothom en tenia prou… ara, en canvi, cada cop som més meticulosos a l’hora d’escollir els gustos. Evidentment, tot i que no m’agrada gaire fer publicitat dels productes, em quedo amb la novetat de Trident: els “Trident Senses Tropical Mix”. Jo dira que el gust que tenen és de préssec, però no em feu dir què porten de tropical, perquè com no siguin els edulcorants que venen de l’altra banda de l’Atlàntic…
L’altre dia al vespre, tot prenent alguna cosa a Cal Joan, el meu amic Marxus portava una capseta de xiclets, de la mateixa marca que he anomenat abans, i em va fer adonar d’una curiositat. Suposo que molts de vosaltres haureu tingut en algun moment una capseta d’aquestes, i si no és el cas, us vaig posant fotografies perquè us en feu la idea. Doncs, com he dit, fa molt de temps que en menjo de xiclets d’aquests i encara no m’havia adonat de la gran obra d’enginyeria que s’amaga darrere aquest tros de cartró. Anem a analitzar-ho…
La capseta consta, a part de la tapa, de dos compartiments (un superior amb 7 xiclets i un inferior amb la mateixa quantitat) plegats un sobre l’altre, de tal manera que al desplegar al complert la capsa, queda el producte a la vista. Fins aquí tot molt normal. Però, què passa quan un d’aquest dos compartiments queda buit? L’hem de seguir transportant a la butxaca ocupant un espai inútil? Doncs, no!
Evidentment, hem de tenir la precaució de menjar-nos primer els xiclets del compartiment que no conté la tapa, o sigui els de la part inferior. En cas contrari, haurem de passar els xiclets d’un costat a l’altre. Doncs bé, un cop buit aquest compartiment, l’haurem de doblegar per una petita línia encunyada (troquelada, com diríem amb la llengua del “Imperio”) que hi ha a la base de la capseta. D’aquesta manera, podrem arrencar amb total facilitat el compartiment buit. Fent aquest pas i doblegant també (per la línia marcada) la tapa, obtindrem una nova capseta, molt més prima que ens ocuparà l’espai just per a transportar els 7 xiclets que ens queden.
A molts us pot semblar una ximpleria, o una història de pa sucat amb oli, però si ens hi parem a pensar, una capseta tan simple com aquesta ha de portar moltes i moltes hores de feina al darrere, pensant com ha de ser cada detall per fer-nos la vida una miqueta més fàcil, si més no, per ocupar una mica menys d’espai a les nostres butxaques. I si busquéssim tots aquests petits detalls en els productes que fem servir durant el dia a dia, ens adonariem d’una infinitat d’utilitats que molt sovint ens passen per alt.
Així que des d’aquí, demano un fort aplaudiment pels enginyers d’aquestes capses de xiclets!
Gràcies nen, per fer-me’n adonar d’aquesta petita, i al mateix temps tan gran, curiositat d’aquestes capses de xiclets! 🙂
Històries de pa sucat amb oli 