L’estació de nanofiltració: en treurem l’aigua clara?
Ara fa un parell de legislatures, durant la presentació de les candidatures municipals, es va presentar la cirereta del pastís del que seria una llista plena de millores pel municipi de la Llacuna. Els convergents ho van veure clar: la Llacuna necessitava una estació de nanofiltració.
Segons els estudis previs, a l’aigua del poble s’hi detecten paràmetres al límit de la potabilitat. Un tema greu que ens pot fer omplir la consulta del metge cada dos per tres.
Per evitar, doncs, molts mals de panxa i millorar la qualitat de l’aigua apta per al consum, s’ha tirat endavant aquest projecte de construcció d’una estació de nanofiltració, amb un presupost d’execució total de 349.035,46 €.
He sentit pel poble, i en diverses ocasions, a molts vilatans comentar la gran millora que suposarà aquesta “estació descalcificadora”. Descalcificadora? Parlem-ne.
A grans trets, i segons el projecte executiu, l’estació de tractament consta de quatre elements principals: la filtració multiestrat, la desinfecció mitjançant radiació ultraviolada, pretractament previ al sistema de nanofiltració i la dessalinització mitjançant membranes de nanofiltració. No m’extendré a explicar en què consisteix i com està constituïda cada una de les parts. Teniu en compte que el projecte consta de més de 390 pàgines. Però bé, pel nom en podem fer una definició ràpida i molt entenedora: filtratge de l’aigua, desinfecció, tractament i dessalinització.
El què deiem abans però, és que en cap moment es fa referència de la descalcificació de l’aigua. Per tant, tot i que l’estació de tractament pugui arribar a treure les impureses de l’aigua i fins hi tot, calç solidificada, no podem parlar d’una estació descalcificadora.
Us deixo amb una imatge il·lustrativa (extreta del projecte tècnic de l’Ajuntament de la Llacuna) de com està estructurada aquesta estació.
Per ubicar tot aquest munt de tubs i aparells, ha fet falta modificar notablement la postal (o si ho preferiu, l’skyline) típica de la Llacuna, construint just al costat del molí eòlic una nau de 80 m2.
Estic d’acord en que la zona de construcció de l’estació ha de ser aquesta, però em pregunto si és la més idònia.
En primer lloc, sent personalment, el més important, com us he dit, queda totalment afectada la panoràmica més típica del poble vist des del Pla. Crec, i potser alguns estareu d’acord amb mi, que la construcció s’hagués pogut fer just al costat de la caseta dels controladors dels motors de bombeig de l’aigua i dels aparells del molí, afectant molt menys la vista de l’entorn.
En segon i últim lloc, un altre factor que pot ajudar a reafirmar la meva opinió respecte el lloc d’ubicació de l’estació, és l’econòmic.
Com ja sabeu (i si no us ho explico amb un moment) al municipi hi trobem quatre pous principals que abasteixen el nucli de la Llacuna, Rofes, Torrebusqueta, Ventanell i el municipi veí de Miralles. Tres dels quals s’ubiquen al nucli de la Llacuna (molt a prop del molí eòlic) i el quart al nucli de Rofes (al peu del turó de Can Fons).
Aquests tres pous de la Llacuna, curiosament es troben pràcticament ubicats en una mateixa recta que a més a més, passa per damunt de l’ubicació dels aparells referents al molí i als motors de bombeig. Per tant, la construcció de la nova estació en aquest espai, evitaria haver de desplaçar durant uns quants metres, els tubs d’entrada i sortida de les aigües.
(Punts blaus: pous d’extracció; punt vermell: ubicació actual estació; punt verd: nova proposta d’ubicació)
He sentit a dir que l’ubicació escollida era per facilitar l’accés als possibles camions que, freqüentment, hauran d’abastir els productes a l’estació…
No ens enganyem. Si en aquest mateix espai hi hem pogut aixecar un molí amb peces de més de 25 metres de llargada, com no hi podem fer arribar ara un camió dels de tota la vida?
No sé si de tot plegat en traurem l’aigua clara…
Aquí ens caguem amb les ordenances…
Abans anava a córrer al vespre, abans de sopar, però al segon dia que vaig haver de córrer davant d’un gos, ho vaig deixar. Ara he canviat la ruta i l’horari, i de moment, no ha tornat a passar.
Però tots sabem que “la fauna salvatge” de la Llacuna no només surt de nit… Aquí al poble, l’amo no surt a passejar el gos: el gos es passeja sol!
Ell sol surt a caminar, es pixa en tres o quatre fanals, empaita (o ensenya les dents) a un parell de senyores que van a comprar, es caga al mig del carrer i, si li queda temps, mentre espera que l’amo surti de treballar o de fer el cafè, escampa les deixalles d’un contenidor.
I tu, ja et pots anar preparant per esquivar cinquanta mil cagarades mentre surts a passejar per la Llacuna tot gaudint d’un dia primaveral.
Tenim un problema… i també tenim una solució. Si s’aplica o no, ja és una altra cosa. Les ordenances municipals sobre la tinença d’animals ho diuen ben clar:
Article 16
A les vies públiques i llocs de lliure accés per al públic els gossos aniran proveïts de corretja, o cadena i collar, amb la seva identificació censal.
i continua dient…
Article 21
Els posseïdors d’animals estan obligats a recollir i a retirar els excrements de l’animal de forma immediata i convenient, netejant, si fos necessari, la part de la via, espai públic o mobiliari que hagués resultat afectat.
Article 22
2. En cas que es produeixi la infracció d’aquesta norma, els agents de l’autoritat municipal podran requerir al propietari o a la persona que condueixi aquest animal, perquè procedeixi a retirar les dejeccions.
El text continua (ho podeu llegir a partir de la pàgina 10) i reflecteix les quotes de les sancions. Portar el gos sense corretja és considera un falta greu i pot suposar una multa de fins a 300 euros. Per altra banda, embrutar les vies públiques amb les dejeccions fecals dels gossos, comporta una sanció de caràcter molt greu, multada amb una quantitat de fins a 450 euros.
I jo em pregunto… Qui té la culpa de tot això? Del propietari de l’animal de no complir la normativa o de l’autoritat municipal de no fer-la complir?
Agafar el porc per la cua
Així és la tradició. Com cada primer diumenge de desembre, i tant si fa fred, com calor, tan si neva com plou, la Llacuna es prepara per una cita indispensable: la Fira de Sant Andreu que, segons els fulletons repartits per l’organització, data de l’any 1335, i té com a acte principal la Matança del Porc, que aquest any celebra la 31a edició.
Com veieu, des d’aquell dia fins avui, ha plogut i ha nevat molt a la Llacuna, però com us he comentat abans, aquí, passi el que passi, hi haurà Fira!
I per què carai, ara (i després de molts dies sense escriure), us explico tot això? Doncs perquè fa dos dies que no dormo tranquil, preocupat per com es veu des de fora la Fira de Sant Andreu.
Només he tingut temps de llegir tres articles en mitjans de comunicació de la comarca de l’Anoia, però ja n’hi ha hagut prou com per veure que l’informació, des del poble fins a la ciutat, queda distorsionada fins al punt d’escriure les bestieses més grans que mai s’han pogut dir! Bé, cal dir però, que un dels tres articles m’ha agradat i es nota que el periodista (tot i no ser del poble) ha gaudit de la festa de primera mà.
El que més m’ha fet riure (evidentment, per no plorar) ha estat l’article publicat a l’Enllaç. A continuació us el copio literalment:
El cap de setmana passat, el municipi de la Llacuna es va omplir de record i tradició amb motiu de la Matança del Porc i la Fira de Sant Andreu, la festa que reuneix més persones d’arreu.
El temps també va acompanyar força i van ser més de 5.000 visitants els que van poder passejar entre el gairebé centenar de parades i estands que van omplir els carrers de la població per la Fira de Sant Andreu.
Antigament es passejava tot l’any un porc per tot el poble i després es matava a la plaça Major. La prohibició de fer exhibició de la mort de l’animal no ha fet oblidar aquells temps passats. Avui en dia s’ha substituït aquest fet per l’entrepà de botifarra amb allioli, que costa 2 euros, i el porró de vi. En el decurs de la festa es van repartir més de 5.500 entrepans amb la popular botifarra de La Llacuna.
Bé senyors de l’Enllaç, les primeres línies les podem salvar, però el segon paràgraf no s’aguanta per enlloc! És cert que a la Llacuna, tot l’any es passeja algun porc pel carrer, però us imagineu què passaria si tinguéssim el porc que matem el desembre tot un any rondant pel poble? No arribaria ni a mitja botifarra per cap! Pobre bèstia…
Antigament, quan no hi havia la prohibició d’exhibir davant de públic el sacrifici de l’animal, al matí de la festa, es treia un porc al carrer i acompanyat per el so d’un parell de timbals, era portat fins a la plaça Major, on minuts més tard, seria mort. Un cop mort, i a la mateixa plaça, se’n feien les botifarres que es repartien entre els assistents en un entrepà.
Com veieu, els entrepans s’han repartit des dels inicis de la festa i no pas com a motiu de substitució d’una matança pública de l’animal.
Ara el porc es mata a l’escorxador i arriba a la plaça Major, en forma de carn picada i a punt per fer-ne botifarres. Aquest procés, a càrrec de tots els carinissers del poble, si que es realitza a la mateixa plaça i davant del públic.
Permeteu-me citar ara que parlo de l’elaboració, un altre article (que novament em fa plorar) del diari digital Anoiadiari, que diu el següent (cito textualment):
La mort del Porc era una de les festes familiars més importants del mes de desembre a casa nostra. Poc a poc la tradició s’ha anat perdent però La Llacuna ha sabut conservar i promocionar aquesta tradició tot incorporant-la a la ja centenària Fira de Sant Andreu.
A dos quarts de nou del diumenge tingué lloc l’acte central de la festa, a la plaça Major es procedí a la matança del porc i els visitants van poder veure l’elaboració d’embotits que més tard van poder degustar.
Més de 5.000 persones d’arreu es van apropar a la comarca per viure aquesta festa llacunenca, entre ells cal destacar la presència de Felip Puig i la nova diputada anoienca de CIU, Maria Senserich.
Si voleu venir a la Fira i menjar un bon entrepà de botifarra, no cal que vingueu a dos quarts de nou que potser haureu fet tard per veure l’espectacte. I és que en aquesta Fira, no hi ha acte central. Tot avança al ritme dels visitants. I, ni a dos quarts de nou, ni a les onze, ni a la una, veureu com maten el porc a la plaça. Em sap greu, però per molt que busqueu, no veureu cap sacrifici.
El que sí que veureu, si us acosteu fins la plaça Major, és l’elaboració de les botifarres, però no us penseu que a dos quarts de nou es posen a fer botifarres… I és que en un diumenge de Fira, l’activitat a la plaça comença de bon mati. A les 6, ja hi ha moviment a l’espera de l’allau de persones que any rere any, s’acosten fins a la Llacuna per menjar-se un bon entrepà de botifarra.
Mentre uns comencen a fer brases, els altres tallen el pa, uns omplen el porró de vi i els carnissers comencen a fer botifarres. És llavors quan els més matiners ja arriben a la plaça. Unes botifarres que un cop cuites i ficades a l’entrepa juntament amb un bon allioli, seran repartides durant tot el matí a tots els que hagin tingut la paciència de fer més de mitja hora de cua.
Durant tot el matí la roda anirà girant… Fer botifarres, coure-les, posar-les a l’entrepà, repartir-les… i així fins arribar a repartir-ne quasi 6000! I és que per molta gent que vingui, ningú es quedarà sense poder tastar un bon entrepà de botifarra de la Llacuna!
Us deixo amb un enllaç de l’últim article que us parlava al començament. Ha estat el millor dels que he llegit, tot i que, i repeteixo una altra vegada, l’entrepà no ha substituït la matança de l’animal.
“Cinc mil persones a la matança del porc de la Llacuna”
Regió 7 – 6 de desembre de 2010
I als periodistes que sembla que heu escrit aquests articles des de la distància, si us plau, acosteu-vos l’any vinent fins a la Llacuna i a part de gaudir d’un bon entrepà de botifarra, sabreu de primera mà, com és aquesta festa tant tradicional.
N’hi ha que també participen als Premis Blocs
Avui sortia publicada al diari digital de la comarca de l’Anoia (www.anoiadiari.cat) la notícia de que quatre anoiencs participen als Premis Blocs de Catalunya, organitzats per l’Associació Stic.cat.
Tal com cita el diari,
En aquesta edició hi prenen part fins a quatre anoiencs: dos en la categoria de política (Ricard Espelt i Jordi Bertran), un en blocs personals (Joan Pinyol) i un altre en l’apartat de cultura (Jordi Marcé).
Doncs bé, cal dir que enguany, des de la Llacuna (Anoia), hi participen dos blocs en la categoria personal.
És el cas de Ruta Baobab (http://www.premisblocs.cat/bloc/163), de Francesc Balagué, on explica el testimoni d’un llarg viatge al voltant del món basat en la teoria dels 6 graus de separació (+info).
Cal recordar que en Francesc, ja va ser finalista l’any passat en la modalitat de blocs d’educació a través del bloc www.blocdeblocs.net quedant entre els 10 primers.
Per altra banda, també hi tenim aquest bloc, Històries de pa sucat amb oli (http://www.premisblocs.cat/bloc/285), que com ja sabeu, amb més o menys freqüència, intento explicar d’una forma més personal, tot allò que passa al meu voltant. Evidentment, i tal i com podeu comprovar en el nombre de vots, la meva expectativa no és pas de competir entre els grans blocs de Catalunya, sinó que, simplement, he provat de participar-hi.
Potser aquests dos blocs no tenen o tindran tants vots com els blocs anomenats a l’anoiadiari.cat, però tots tenen un vincle en comú: la comarca de l’Anoia. Així doncs, podem dir que el nombre blocs de la comarca presentats als Premis Blocs de Catalunya, s’amplia una mica més.
Qui sap si remenant entre les llistes d’incsrits en trobaríem algún més…
La millor novel·la històrica de l’any?
L’Elsa em fa arribar una gran recomanació per aquest Sant Jordi.
“La herencia de la tierra” Andrés Vidal, ed. Planeta.
Una novel·la que ens transporta en el temps i alhora estimula tots els sentits. Seràs capaç de tocar el coc, d’escoltar la força del riu, d’olorar l’esperança i la confiança en un projecte, de tastar el gust del sexe i de veure com un home constant i perseverant lluitarà per fer possible el que som avui, gràcies a la força i a la voluntat.
A través d’un estil planer, combinant amb impecables descripcions i contextualitzacions en la Història del segle XIX, trobaràs sentiments i emocions a cada escena de la vida del protagonista. Ploraràs amb sentiment en els moments de més dolor, t’alegraràs quan tot vagi bé, somiaràs despert i ho deixaràs tot per tenir el llibre entre les mans, estaràs aferrat/da a la novel·la fins a l’última paraula.
Una obra que, tot just sortia de la llibreria, ja sabia que no podria deixar ni un moment.
Màxima recomanació.
Si conegués personalment l’autor li faria un petó que es recordaria de mi tota la seva vida.
Gràcies Andrés!
I si en voleu saber una mica més…
http://www.blogdellibro.com/2010/03/08/la-herencia-de-la-tierra
Alguna cosa falla…
Acabo d’arribar de passar uns dies a Prades amb els amics, i tot just ara, mentre em desfeia la motxilla, m’ha vingut al cap una reflexió que va fer en Francesc Balagué [Ruta Baobab] mentre feia la motxilla, tot just abans de marxar a fer la volta el món:
I si puc passar tot un any amb una motxilla de menys de 20 kg d’equipatge, per què tinc l’armari ple de roba, de sabates i trastos varis? tindré temps per pensar-hi…
Hi he estat pensant, i sincerament, no en sé trobar la solució… tot el contrari, encara em vénen més dubtes al cap…
Com és que jo he necessitat una motxilla igual que la d’en Francesc per marxar només tres dies de càmping i ell en té prou per passar tot un any voltant pel món? 😐
Hi hauré de reflexionar…
Indignació! I l’autor?
Recordeu aquells dies d’estiu amb un risc d’incendi molt elevat? Fa uns mesos us explicava com havia sigut la meva primera experiència davant d’un incendi forestal [llegir: D’estrena!] i que justament l’endemà, havia repetit però amb una tarda una mica més tranquil·la [llegir: Tornem-hi…]. Aquella tarda, tot fent temps esperant que arribés el foc, vaig agafar la càmera i em vaig dedicar a fer alguna foto als mitjans que hi havien per allà i que, posteriorment, vaig penjar a la meva pàgina del flickr.
Dies més tard, vaig rebre la trucada de l’enginyer del PVI a l’Anoia comentant-me que acabaven de presentar una nova pàgina web per a la Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal de l’Anoia i em preguntava, si em feia res que hi pengessin un enllaç de les fotos que havia fet als incendis de l’estiu. Evidentment, i sempre que complissin la llicència Creative Commons sota la qual estaven aquestes fotografies, no hi havia cap problema!
En les meves fotografies, tal i com us explicava, utilitzo una llicència Creative Commons, concretament la modalitat by-nc-sa, per la qual cosa, dono el consentiment de copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra, sempre i quan, se’n reconeixi l’autor i l’obra i no s’utilitzi per a finalitats comercials, entre d’altres.
Fins aquí tot correcte. Les fotos van sortir publicades a la web de la Federació [veure notícia], i tal com deia la llicència, en van citar correctament l’autor. Però la història no s’acaba aquí…
L’altre dia, vaig anar a recollir uns papers al Consell Comarcal de l’Anoia i, mentre esperava que el noi de recepció acabés d’atendre una trucada, vaig estar fullejant alguns tríptics que hi havien sobre el taulell. De cop hi volta em vaig trobar una imatge que em resultava molt familiar… 😯 Hi havia una petita muntanya de calendaris de butxaca del 2010, que havia editat la Federació d’ADF’s de l’Anoia amb el suport de la Diputació de Barcelona i el Consell Comarcal, i que com a imatge de fons, hi sortia una de les fotografies que havia fet aquella tarda d’estiu…
Hauria d’haver estat content perquè una fotografia meva hagués servit com a disseny d’un calendari, però aquest no va ser el cas. Amb ràbia, vaig agafar els meus papers, un calendari i vaig marxar indignat cap a casa… “La meva foto en un calendari, i ni tan sols hi surt el meu nom”.
Què voleu que us digui? Ho vaig trobar una mica lleig pel fet de no dir-me res, i potser sí que només és una fotografia, però no costava gaire posar-hi el nom, no?
Vosaltres què en penseu? Què haguéssiu fet en un cas així? 😐
Radars (carta a Joan Saura)
L’altre dia tot anant cap a Barcelona, i mentre m’avançava un camió per la “Zona 80”, em preguntava com funcionen dels radars de velocitat. Però qui m’ho podria explicar?
Em van venir al cap nombroses personalitats, tot i que al final, em vaig decidir per l’actual Conseller d’Interior i de Relacions Institucionals i Participació, l’Honorable Senyor Joan Saura i Laporta. Així que, arribant a casa, li vaig enviar un correu electrònic (consellersaura@gencat.cat). D’això ja fa uns quinze dies, i malauradament, encara espero la seva resposta. Si algú me’n sap donar una, no dubteu en fer-me-la arribar!
Us adjunto el correu que li he enviat.
Honorable Senyor Joan Saura i Laporta,
Em dic Abel i sóc un jove resident a La Llacuna, un petit poble de la comarca de l’Anoia.
Molt sovint em desplaço des del meu poble fins a la ciutat de Barcelona, fent servir el vehicle propi, ja que les combinacions de transport públic a la zona on visc, són molt precàries. Per arribar fins a Barcelona, utilitzo la autovia A2 i sempre que hi passo, em ve al cap la mateixa pregunta i que a continuació li formularé.
Fa més de quatre anys que tinc carnet de conduir de la classe B, i des de quasi bé un any, el de la classe C. Des de llavors fins ara, el reglament de circulació ha canviat nombroses vegades, però hi ha un apartat que s’ha mantingut intacte. Parlo de les velocitats en les vies públiques, i em centraré principalment, en les velocitats màximes dels turismes i els camions. Com vostè ja deu saber, la velocitat màxima en aquest tipus de vies (autopistes i autovies) és de 120 km/h pels turismes i 90 km/h pels camions.
En el trajecte que faig quan vaig a Barcelona, hi trobo nombrosos radars de velocitat, que si no vaig mal errat, funcionen calculant la velocitat a la qual passa un vehicle (ja sigui un turisme, una motocicleta o un camió). I aquí ve la meva pregunta: Si el límit de velocitat fixat en un radar és de 120 km/h (suposant que aquest estigui situat en una zona on la velocitat màxima permesa sigui aquesta), com és que els camions que tenen la velocitat màxima limitada a 90 km/h, poden passar per davant d’un radar, pràcticament a 120 km/h, sense que aquest dispari una fotografia per excés de velocitat?
Espero que em pugi respondre a aquesta pregunta, ja que mai he sabut entendre com és que passen aquestes situacions a la carretera.
Esperant la seva resposta, el saludo atentament,
Abel.
Bolsa o borsa?
Ja tenim, pràcticament, a sobre la taula les eleccions europees, i aquests dies tot mirant la televisió, m’ha cridat l’atenció una de les moltes paraules que Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) utilitza en el seu video de campanya.
En un moment d’aquest video, surt una imatge d’uns corredors de borsa i just sobre d’aquests, hi ha retolada la paraula “bolsa”.
I aquí van entrar les meves preguntes… Era correcte la ultilització de la paraula “bolsa” en comptes de “borsa”? Davant d’aquest dubte, em vaig decidir a enviar-li un correu elecrònic a l’eurodiputat Raül Romeva, al qual li agraeixo la seva ràpida resposta.
Us adjunto el text que li he enviat.
Benvolgut Raül Romeva,
Durant aquests dies de campanya electoral per a les properes eleccions europees, he vist en nombroses ocasions per la televisió el seu video de campanya.
Em va sobtar una de les moltes paraules que es mostren en el transcurs d’aquesta falca publicitària. Un de les paraules en qüestió, és bolsa que va acompanyada d’una imatge de fons, on podem distingir diferents persones interectuant sota unes pantalles que ens mostren la cotització de diferents productes.
D’aquesta manera doncs, estaria d’acord amb mi si definissim el fet d’utilitzar la paraula bolsa com a un error?
Com vostè ja deu saber, la paraula bolsa en català no existeix, ja que la seva traducció del castellà és bossa i, evidentment, la paraula bossa tampoc encaixa en el context de la imatge. Per tant, utilitzant la definició que ens dóna l’Institut d’Estudis Catalans en el seu diccionari de la llengua catalana, podem dir que el lloc públic on es reuneixen els agents de canvi, on es negocien els valors mobiliaris admesos a cotització és la borsa.
Esperant la seva resposta a aquest correu, el saludo atentament.
Abel.
I aquesta és la resposta que he rebut al cap d’unes hores.
Estimat Abel,
Té tota la raó en que en la diapositiva on diem “la bolsa” la paraula que defineix el context és “borsa” i no pas “bolsa”. Però aquesta imatge amb els corredors de borsa al fons va lligada amb la imatge posterior on hi diu “o la vida”. És a dir que volem reproduir la frase feta castellana “la bolsa o la vida”. Únicament és una llicència pensada per a fer l’espot televisiu. Vam pensar de posar la paraula bolsa amb cometes, però finalment ho vàrem descartar perquè gràficament no quedava massa bé.
Gràcies per donar-me l’oportunitat d’explicar-me i una salutació cordial,
Raül Romeva
Eurodiputat
Renovar-se
En estos coloquios iban don Quijote y su escudero, cuando vio don Quijote que por el camino que iban venía hacia ellos una grande y espesa polvareda; y, en viéndola, se volvió a Sancho y le dijo: -Éste es el día, ¡oh Sancho!, en el cual se ha de ver el bien que me tiene guardado mi suerte; éste es el día, digo, en que se ha de mostrar, tanto como en otro alguno, el valor de mi brazo, y en el que tengo de hacer obras que queden escritas en el libro de la Fama por todos los venideros siglos.
Des de fa molts i molts anys, anualment llegeixo aquest fragment del Quixot. Bé, tot no, però les dues primeres línies sí. Alguns us preguntareu el perquè d’aquesta curiosa lectura…
Doncs bé, novament he tornat a anar a la clínica Barraquer, per la típica revisió de la vista. Una de les moltes coses que et fan fer durant la visita, a part de llegir aquelles sèries de lletres i nombres, que cada vegada es fan més i més petites, et fan llegir aquest curiós text. Un text que, tal i com m’ha explicat la meva mare, fa molts anys que volta. Evidentment després de tants anys, ja el pots recitar de memòria independentment del tamany de la lletra i de les ulleres que portis posades.
Així que des d’aquí, els convido a renovar el material de prova, si més no, un cop a l’any, ja que renovar-se una mica sempre va bé!
Històries de pa sucat amb oli 