Darrere una simple capsa de xiclets

31 Març 2009 at 20:41 (Passant l'estona) (, , , , )

Com han canviat amb pocs anys els xiclets! Encara recordo els ‘Bang-Bang’ que comprava a “El Trull”. Uns xiclets molt i molt grans que et feien obrir la boca de valent per tal de poder-los mastegar. Bé, potser és que, llavors, tenia la boca molt petita… 😉

Abans amb quatre gustos diferents tothom en tenia prou… ara, en canvi, cada cop som més meticulosos a l’hora d’escollir els gustos. Evidentment, tot i que no m’agrada gaire fer publicitat dels productes, em quedo amb la novetat de Trident: els “Trident Senses Tropical Mix”. Jo dira que el gust que tenen és de préssec, però no em feu dir què porten de tropical, perquè com no siguin els edulcorants que venen de l’altra banda de l’Atlàntic…

L’altre dia al vespre, tot prenent alguna cosa a Cal Joan, el meu amic Marxus portava una capseta de xiclets, de la mateixa marca que he anomenat abans, i em va fer adonar d’una curiositat. Suposo que molts de vosaltres haureu tingut en algun moment una capseta d’aquestes, i si no és el cas, us vaig posant fotografies perquè us en feu la idea. Doncs, com he dit, fa molt de temps que en menjo de xiclets d’aquests i encara no m’havia adonat de la gran obra d’enginyeria que s’amaga darrere aquest tros de cartró. Anem a analitzar-ho…

La capseta consta, a part de la tapa, de dos compartiments (un superior amb 7 xiclets i un inferior amb la mateixa quantitat) plegats un sobre l’altre, de tal manera que al desplegar al complert la capsa, queda el producte a la vista. Fins aquí tot molt normal. Però, què passa quan un d’aquest dos compartiments queda buit? L’hem de seguir transportant a la butxaca ocupant un espai inútil? Doncs, no!

dscn45811dscn4579dscn45801

Evidentment, hem de tenir la precaució de menjar-nos primer els xiclets del compartiment que no conté la tapa, o sigui els de la part inferior. En cas contrari, haurem de passar els xiclets d’un costat a l’altre. Doncs bé, un cop buit aquest compartiment, l’haurem de doblegar per una petita línia encunyada (troquelada, com diríem amb la llengua del “Imperio”) que hi ha a la base de la capseta. D’aquesta manera, podrem arrencar amb total facilitat el compartiment buit. Fent aquest pas i doblegant també (per la línia marcada) la tapa, obtindrem una nova capseta, molt més prima que ens ocuparà l’espai just per a transportar els 7 xiclets que ens queden.

dscn45841dscn4582

dscn4583

A molts us pot semblar una ximpleria, o una història de pa sucat amb oli, però si ens hi parem a pensar, una capseta tan simple com aquesta ha de portar moltes i moltes hores de feina al darrere, pensant com ha de ser cada detall per fer-nos la vida una miqueta més fàcil, si més no, per ocupar una mica menys d’espai a les nostres butxaques. I si busquéssim tots aquests petits detalls en els productes que fem servir durant el dia a dia, ens adonariem d’una infinitat d’utilitats que molt sovint ens passen per alt.

dscn45851

Així que des d’aquí, demano un fort aplaudiment pels enginyers d’aquestes capses de xiclets!

Gràcies nen, per fer-me’n adonar d’aquesta petita, i al mateix temps tan gran, curiositat d’aquestes capses de xiclets! 🙂

Anuncis

Enllaç permanent 5 comentaris

El meu 2cv…

24 Març 2009 at 20:35 (Vivències) (, , , , )

No sé si vosaltres havíeu seguit el meu altre bloc. Per aquells que no ho hàgiu fet, aquí us en deixo l’enllaç: http://elmeu2cv.blogspot.com.

dscn4544

El meu 2cv: història d’una restauració era un projecte que vaig començar a finals del 2008, on pretenia publicar totes les vivències i el dia a dia de la restauració d’un mític 2cv, que tota la vida havia voltat per casa.

Si feu un cop d’ull al bloc, veureu que, tot i els nombrosos intents, mai vaig aconseguir moure’l del garatge on estava ubicat, per tal de dur-lo fins a casa i començar el procés de restauració.

Era un projecte que no em corria cap pressa. No m’hi dedicava dia i nit, sinó que simplement era una distracció que tenia durant les hores lliures. Tot i així, ara ja he fet tard.

Malauradament, tot i que el nom indica el contrari, aquest cotxe no ha sigut mai meu, i molt probablement, tampoc ho serà mai. Li vaig posar com a títol “el meu“, perquè realment em pensava que seria així, però les coses han canviat, i per tant, ja no podré seguir amb l’intent de restauració, i per això, dono el bloc i l’intent per acabat.

Moltes gràcies als qui durant la seva durada vàreu seguir, a través d’internet, les peculiars vivències d’aquesta restauració.

No esborraré el bloc de la xarxa, simplement quedarà aturat. Qui sap si mai puc aprofitar l’espai per intentar restaurar alguna altra andròmina, això sí, abans de perdre-hi hores, m’asseguraré que el que estic arreglant és completament meu!

Ves a saber, a on anirà a parar o quina vida li esperarà a partir d’ara al Crispín…

 

Per un vell cotxe que havia de seguir sent jove:

Vodpod videos no longer available.

Enllaç permanent 1 comentari

Qui espera…

20 Març 2009 at 23:02 (Vivències) (, , )

dscn4538Diuen que “qui espera, desespera“.

Potser esperar, no sempre és desesperant. Si més no, avui esperar, ha sigut cansat. I per què? perquè me l’he passat esperant a la sala d’espera d’un hospital de Barcelona. Tranquils, no m’ha passat res (tot i que alguns potser ho haguèssin volgut…).

Doncs sí, m’he passat el matí assegut a un sofà, amb l’ordinador portàtil a la falda (tenia l’esperança que a la sala d’espera hi hagués wifi) jugant al tetris. Fins que la bateria ha dit prou i m’he posat a mirar tots aquells que entraven i sortien. Evidentment, uns més bé que els altres, però tots sabem com és un hospital.

Arriba un punt que has de sortir d’aquelles quatre parets, i he decidit anar a donar una volta per Sant Gervasi i Vallcarca. Déu n’hi do els pendents dels carrers d’aquella zona! Ara entenc els esbufecs dels quals n’havia sentit tant a parlar al pujar aquelles pujades.

Així que després de dinar, he tornat a l’hospital, a mantenir el sofà calent i a buscar un endoll per carregar l’ordinador. Llàstima que, fins molt més tard no he descobert la sala d’espera del cinqué pis. Endolls, televisió i més de quinze metres quadrats per mi sol. Malauradament, però per sort del pacient, l’estada a la tarda no ha durat tantes hores.

Avui a dormir d’hora. No fer res, cansa massa!

Us deixo amb aquesta cançó…

Vodpod videos no longer available.

Enllaç permanent 2 comentaris

Sant Medir

4 Març 2009 at 13:43 (Vivències) (, , , )

Ahir, festes de Sant Medir a Barcelona. Un any més, i com ja és tradició, cada 3 de març (i, sempre i quant ens segueixin llogant) hi vam anar amb la banda de La Llacuna. 

Des de fa molts anys (alguns diuen que en fa 17, altres 15…), hem anat acompanyant la colla de la Providència. Aquest any però ha sigut diferent, tant al matí com a la nit, a l’hora de marxar :(. Encara arrossego el refredat de carnaval, així que no m’hi he pogut afegir fins a la tarda.

L’ambient, com sempre, és el mateix. Al matí cada colla, acompanyada de la seva banda de música, va passejant amb els seus cavalls i camions amunt i avall pels carrers, repartint caramels per a tothom, però no és fins a la tarda que comença la traca final.

Sant Medir

Al vespre, s’ajunten totes les colles del barri de Gràcia i comença el recorregut. Carrer Escorial, Sant Salvador, Nil Fabra i Gran de Gràcia. Aquest últim, és on hi ha més ambient. Milers i milers de persones amb una bossa als dits per a poder arreplegar una petita quantitat de les tonelades de caramels que es llencen.

Quedarieu impressionats de les “birgueries” que arriba a fer la gent per aconseguir-ne un grapat! I és que aquest dia, tothom, des dels més petits fins als més grans, surt al carrer. Empresaris encara amb l’americana i la corbata que intenten omplir els maletins de caramels, estudiants amb el casc de la moto ple, gent gran que per un dia deixen el mal d’esquena a casa i s’ajupen com els més joves per omplir la bossa, i fins i tot, les monjes que obren les portes de bat a bat i amb la ajuda d’una escombra,  arrepleguen tots aquells caramels que els hi cauen a l’entrada.

I mentre, nosaltres, allà al mig del carrer, tocant i caminant sobre una gran capa de caramels aixafats,i esquivant a tots els més agoserats, que baixen de la vorera per arribar a tocar dels cavalls i aconseguir encara un grapat més de caramels.

Acabem a correcuita, ja que sempre acaba plovent, i un cop hem passat per davant de les autoritats, ens enfilem als camions i tornem cap al carrer Providència. Ens canviem el calçat ple de caramels enganxats, sopem d’entrepà i altre cop cap a La Llacuna que ja tenim ganes de descansar!

Si mai teniu l’oportunitat, algun 3 de març al vespre, arribeu-vos-hi. És una festa que s’ha de veure!

Enllaç permanent 1 comentari