Agafar el porc per la cua
Així és la tradició. Com cada primer diumenge de desembre, i tant si fa fred, com calor, tan si neva com plou, la Llacuna es prepara per una cita indispensable: la Fira de Sant Andreu que, segons els fulletons repartits per l’organització, data de l’any 1335, i té com a acte principal la Matança del Porc, que aquest any celebra la 31a edició.
Com veieu, des d’aquell dia fins avui, ha plogut i ha nevat molt a la Llacuna, però com us he comentat abans, aquí, passi el que passi, hi haurà Fira!
I per què carai, ara (i després de molts dies sense escriure), us explico tot això? Doncs perquè fa dos dies que no dormo tranquil, preocupat per com es veu des de fora la Fira de Sant Andreu.
Només he tingut temps de llegir tres articles en mitjans de comunicació de la comarca de l’Anoia, però ja n’hi ha hagut prou com per veure que l’informació, des del poble fins a la ciutat, queda distorsionada fins al punt d’escriure les bestieses més grans que mai s’han pogut dir! Bé, cal dir però, que un dels tres articles m’ha agradat i es nota que el periodista (tot i no ser del poble) ha gaudit de la festa de primera mà.
El que més m’ha fet riure (evidentment, per no plorar) ha estat l’article publicat a l’Enllaç. A continuació us el copio literalment:
El cap de setmana passat, el municipi de la Llacuna es va omplir de record i tradició amb motiu de la Matança del Porc i la Fira de Sant Andreu, la festa que reuneix més persones d’arreu.
El temps també va acompanyar força i van ser més de 5.000 visitants els que van poder passejar entre el gairebé centenar de parades i estands que van omplir els carrers de la població per la Fira de Sant Andreu.
Antigament es passejava tot l’any un porc per tot el poble i després es matava a la plaça Major. La prohibició de fer exhibició de la mort de l’animal no ha fet oblidar aquells temps passats. Avui en dia s’ha substituït aquest fet per l’entrepà de botifarra amb allioli, que costa 2 euros, i el porró de vi. En el decurs de la festa es van repartir més de 5.500 entrepans amb la popular botifarra de La Llacuna.
Bé senyors de l’Enllaç, les primeres línies les podem salvar, però el segon paràgraf no s’aguanta per enlloc! És cert que a la Llacuna, tot l’any es passeja algun porc pel carrer, però us imagineu què passaria si tinguéssim el porc que matem el desembre tot un any rondant pel poble? No arribaria ni a mitja botifarra per cap! Pobre bèstia…
Antigament, quan no hi havia la prohibició d’exhibir davant de públic el sacrifici de l’animal, al matí de la festa, es treia un porc al carrer i acompanyat per el so d’un parell de timbals, era portat fins a la plaça Major, on minuts més tard, seria mort. Un cop mort, i a la mateixa plaça, se’n feien les botifarres que es repartien entre els assistents en un entrepà.
Com veieu, els entrepans s’han repartit des dels inicis de la festa i no pas com a motiu de substitució d’una matança pública de l’animal.
Ara el porc es mata a l’escorxador i arriba a la plaça Major, en forma de carn picada i a punt per fer-ne botifarres. Aquest procés, a càrrec de tots els carinissers del poble, si que es realitza a la mateixa plaça i davant del públic.
Permeteu-me citar ara que parlo de l’elaboració, un altre article (que novament em fa plorar) del diari digital Anoiadiari, que diu el següent (cito textualment):
La mort del Porc era una de les festes familiars més importants del mes de desembre a casa nostra. Poc a poc la tradició s’ha anat perdent però La Llacuna ha sabut conservar i promocionar aquesta tradició tot incorporant-la a la ja centenària Fira de Sant Andreu.
A dos quarts de nou del diumenge tingué lloc l’acte central de la festa, a la plaça Major es procedí a la matança del porc i els visitants van poder veure l’elaboració d’embotits que més tard van poder degustar.
Més de 5.000 persones d’arreu es van apropar a la comarca per viure aquesta festa llacunenca, entre ells cal destacar la presència de Felip Puig i la nova diputada anoienca de CIU, Maria Senserich.
Si voleu venir a la Fira i menjar un bon entrepà de botifarra, no cal que vingueu a dos quarts de nou que potser haureu fet tard per veure l’espectacte. I és que en aquesta Fira, no hi ha acte central. Tot avança al ritme dels visitants. I, ni a dos quarts de nou, ni a les onze, ni a la una, veureu com maten el porc a la plaça. Em sap greu, però per molt que busqueu, no veureu cap sacrifici.
El que sí que veureu, si us acosteu fins la plaça Major, és l’elaboració de les botifarres, però no us penseu que a dos quarts de nou es posen a fer botifarres… I és que en un diumenge de Fira, l’activitat a la plaça comença de bon mati. A les 6, ja hi ha moviment a l’espera de l’allau de persones que any rere any, s’acosten fins a la Llacuna per menjar-se un bon entrepà de botifarra.
Mentre uns comencen a fer brases, els altres tallen el pa, uns omplen el porró de vi i els carnissers comencen a fer botifarres. És llavors quan els més matiners ja arriben a la plaça. Unes botifarres que un cop cuites i ficades a l’entrepa juntament amb un bon allioli, seran repartides durant tot el matí a tots els que hagin tingut la paciència de fer més de mitja hora de cua.
Durant tot el matí la roda anirà girant… Fer botifarres, coure-les, posar-les a l’entrepà, repartir-les… i així fins arribar a repartir-ne quasi 6000! I és que per molta gent que vingui, ningú es quedarà sense poder tastar un bon entrepà de botifarra de la Llacuna!
Us deixo amb un enllaç de l’últim article que us parlava al començament. Ha estat el millor dels que he llegit, tot i que, i repeteixo una altra vegada, l’entrepà no ha substituït la matança de l’animal.
“Cinc mil persones a la matança del porc de la Llacuna”
Regió 7 – 6 de desembre de 2010
I als periodistes que sembla que heu escrit aquests articles des de la distància, si us plau, acosteu-vos l’any vinent fins a la Llacuna i a part de gaudir d’un bon entrepà de botifarra, sabreu de primera mà, com és aquesta festa tant tradicional.
El molí ja no gira (o no el volen fer girar)!
Ara estava mirant per la finestra, i un dia més, el molí no gira. No és pas perquè no faci vent, sinó que no gira per deixadesa.
Era l’octubre de 1998 quan uns espectaculars camions van fer arribar des de la fàbrica Enercon (Alemanya) a La Llacuna els trossos d’un molí eòlic. Durant dos dies i sota l’atenta espectació de nombrosos llacunencs, una grua va anar aixecant la torre de 50 metres d’alçada amb les seves tres pales de 15 metres de llargada, convertint-lo (suposo que, en aquella època) en el molí eòlic més gran de tota la península.
Un molí amb una turbina de 230 quilowats de potència, que servirien per bombar l’aigua de La Llacuna a Miralles, al mateix temps que el corrent sobrant es vendria a la companyia FECSA.
Amb una inversió total de 59 milions de pessetes (354.597,14 euros), de les quals 39 milions eren subvencionats, La Llacuna va jugar en el mercat de les energies renovables, convertint-se en pionera en la zona. Aquest molí era només la primera peça d’un futur parc temàtic d’energies alternatives. Un parc lúdic i didàctic que al mateix temps d’ensenyar, generaria energia per a la població.
L’Ajuntament d’aquell temps va fer volar coloms, i suposo que van impactar contra alguna cosa (o persona), però bé, anem pel tema principal: el molí, ara que fa tot just 11 anys que és va instal·lar, ja no gira. I no és pas que avui hagi deixat de girar, sinó que ja porta tot l’estiu parat. Estarà pendent d’una reparació que no arriba mai?
Senyors, aquí hi estem perdent “calés”! A La Llacuna podem presumir de molí, però ens hem d’avergonyir de que som el tercer municipi de la comarca amb més dèficit per habitant [llegir notícia], així que posem-nos (o als al·ludits, poseu-vos) les piles i que el molí torni a funcionar! Evidentment, també cal que l’energia sobrant es facturi, ja que aquests ingressos, podrien ajudar a fer front als dèficits. Si no és així, tot això no servirà per a res!
P.D.: Si algú li vol anar a treure la pols, ja us deixaré una escala! 😉
La moto de l’avi
Avui, us vull presentar un nou projecte que, des de fa uns anys porto entre mans. Es tracta de “La moto de l’avi“.
He creat unes pàgines com a complement d’aquest bloc, on podreu veure el laboriós procés de restauració d’una moto Ossa de l’any 1957, del meu avi. En aquest bloc doncs, a mesura que va avançant la restauració, hi podreu trobar fotografies, vivències i anècdotes sobre el dia a dia de la restauració.
Ja fa ben bé uns quants anys, quan la vaig treure del garatge on havia estat guardada durant molt de temps, i en diferents ocasions, l’havia intentat restaurar. Malauradament, tots aquests intents no van arribar a la fi. Ara, però, sembla que la cosa està tirant endavant a bon peu, i (espero que per última vegada) he tornat a treure la moto de la caixa on estava guardada.
Així, doncs, sense que deixeu de visitar aquest bloc i les seves Històries de pa sucat amb oli, us convido, a partir d’ara, a seguir aquest procés de restauració de la moto de l’avi.
El meu 2cv…
No sé si vosaltres havíeu seguit el meu altre bloc. Per aquells que no ho hàgiu fet, aquí us en deixo l’enllaç: http://elmeu2cv.blogspot.com.
El meu 2cv: història d’una restauració era un projecte que vaig començar a finals del 2008, on pretenia publicar totes les vivències i el dia a dia de la restauració d’un mític 2cv, que tota la vida havia voltat per casa.
Si feu un cop d’ull al bloc, veureu que, tot i els nombrosos intents, mai vaig aconseguir moure’l del garatge on estava ubicat, per tal de dur-lo fins a casa i començar el procés de restauració.
Era un projecte que no em corria cap pressa. No m’hi dedicava dia i nit, sinó que simplement era una distracció que tenia durant les hores lliures. Tot i així, ara ja he fet tard.
Malauradament, tot i que el nom indica el contrari, aquest cotxe no ha sigut mai meu, i molt probablement, tampoc ho serà mai. Li vaig posar com a títol “el meu“, perquè realment em pensava que seria així, però les coses han canviat, i per tant, ja no podré seguir amb l’intent de restauració, i per això, dono el bloc i l’intent per acabat.
Moltes gràcies als qui durant la seva durada vàreu seguir, a través d’internet, les peculiars vivències d’aquesta restauració.
No esborraré el bloc de la xarxa, simplement quedarà aturat. Qui sap si mai puc aprofitar l’espai per intentar restaurar alguna altra andròmina, això sí, abans de perdre-hi hores, m’asseguraré que el que estic arreglant és completament meu!
Ves a saber, a on anirà a parar o quina vida li esperarà a partir d’ara al Crispín…
Per un vell cotxe que havia de seguir sent jove:
Vodpod videos no longer available.
La torre fa llenya! (II)
Divendres (veieu: La torre fa llenya!) us comentava l’estat en que es trobava la torre del castell de Vilademàger i dissabte, passava per la Llacuna una de les més fortes ventades que s’havien vist mai.
Era realment aterrador. Un vent que superava, durant la major part del dia, una velocitat de 170 km/h, acompanyat de les seves respectives conseqüències: pins que anaven caient mica en mica, carreteres tallades, teules que s’estavellaven al mig del carrer, portes de garatge que no s’arribaven a tancar, bombers que no donaven a l’abast, contenedors d’escombraries carrer avall, hores sense llum, sense telèfon, sense internet…
Sembla que ara arriba la calma, i amb aquesta treva de vent, he aprofitat per tornar a pujar al castell. Ja hi havia pujat el diumenge, però les fotografies havien sortit malament. Aquests dies, degut a la gran quantitat d’arbres que hi ha al mig del camí, hi he hagut de pujar caminant…
Us torno a posar la comparativa de fotografies. Avui, com que ja pràcticament no feia vent, m’he pogut acostar una mica més a la torre, ja que, tal i com us vaig comentar, ningú ha optat per a senyalitzar la zona perillosa, i he pogut aconseguir una fotografia des del mateix angle que la que vaig fer l’any 2005.
Les 4 pedres que miraculosament s’aguantaven divendres a la part de dalt, tal i com era d’esperar, ja han caigut. Així que tot segueix igual, a l’espera de que algú hi pugui fer alguna cosa.
Bon vent!
La torre fa llenya!
D’una fotografia a l’altra només han passat 4 anys. 4 anys i moltes plujes i ventades.
Els que sou del poble, o heu visitat algun cop el poble, de ben segur que coneixeu molt bé l’indret. Pels que no, aquestes fotografies són de la torre de l’homenatge del castell de Vilademàger. Una torre que juntament amb l’església de Sant Pere de Màger formen part d’una de les imatges més característiques i típiques de la Llacuna.
Anem per la història d’aquest indret. Fent un cop d’ull al llibre Cronologia històrica de La Llacuna (1984), l’autor, Marcel·lí Valls i Prat, ens comenta que aquest espai, degut a les constants amenaces de l’enemic, va ser construït a correcuita amb pedra rústica sense treballar. Una construcció poc sòlida i juntament amb els possibles decrets, com poden ser el del virrei de Catalunya, duc d’Alcalà, al segle XVI, o el mateix Felip V (molt menys problable, segons explica l’autor), els quals decretaven, per tal de desfermar el país, la demolició de tots els castells i forces, fan que actualment, excepte l’església, tot el conjunt històric, datat del segle X, estigui en ruïnes.
Degut a aquests fets, ara no podem gaudir d’un castell del segle X en perfectes condicions, i ens hem de conformar amb el poc que queda. Tal i com deia al començament, des de llavors, ha plogut molt, i com es pot comparar a les fotografíes, amb els dies la popular torre es va desfent mica en mica i cada cop a un ritme més elevat. És una llàstima veure com aquest símbol del poble es va degradant sense que ningú hi faci res. Voleu dir que val la pena deixar que el temps acabi d’ensorrar-la després de tans segles? Us imagineu la vista del conjunt del castell però sense la torre?
Em quedo amb una frase del llibre que diu així:
Es de doldre que en l’actual projecte de restauració no és projectada la consolidació d’aquestes runes que, amb el temps, aniran desapareixent.
Aquesta frase té 25 anys, i pel que sembla, en aquest sentit, a la Llacuna no hem evolucionat gens. Des d’aquest projecte que parla el llibre fins ara, ningú ha fet res per evitar que aquestes ruïnes desapareixin.
S’ha foradat el poble per tots els costats, s’ha construït a tort i a dret per tots els racons, s’han fet 50.000 inversions per coses que no eren necessàries, però no s’ha vetllat pel patrimoni històric del poble.
Aquest matí pujant al càmping he vist el malmesa que estava la torre, i tot parlant amb el Miquel, ho he acabat de veure clar.
A la tarda he pujat al castell a fer les fotografíes, i al arribar al peu de la torre, m’he trobat amb una simple cinta de plàstic al voltant d’aquesta. No en tinc ni idea de quants metres d’alçada pot arribar a fer aquesta torre, la única cosa que sé, és que, si cau una d’aquestes pedres d’allà dalt, pot arribar a ser molt perillós. No sé qui llegirà aquest bloc, però estaria molt bé que, qui en tingués la competència d’aquesta zona, mirés de tancar el recinte amb millors condicions que les actuals, ja que les que hi han avui, et permeten arribar fins ben bé a tocar de la torre, i tal com he dit, és molt perillós.
Espero que ben aviat, abans no sigui massa tard, es pugui trobar alguna solució per mantenir durant molt de temps aquesta zona. Mentrestant, aprofiteu el cap de setmana per fer una excursió al castell i gaudir dels monuments històrics del poble. Pot ser una de les poques vegades que s’apreciï el que antigament va ser una torre. I sobretot, mireu-vos-ho de lluny!
Històries de pa sucat amb oli 