Aquí acumulem.cat
L’altre dia, mentre els paletes arreglaven els desperfectes que es van produïr a la teulada a causa del vent, em va cridar l’atenció la imatge de la deixalleria.
A l’interior, s’hi acumulen petites quantitats de deixalles, de tots tipus, ordenades en diferents seccions; mentre que a la part de fora del recinte, s’hi acumula una gran quantitat de restes que la gent, i treballadors de l’Ajuntament, llencen quan la deixalleria està tancada, entre les quals hi trobem una gran pila de fustes esmicolades.
Fa temps que l’Ajuntament disposa d’un remolc condicionat per a triturar restes vegetals, però ells l’utilitzen per a una altra feina.
De bon matí es planten a la deixalleria, i amb l’ajuda d’una excavadora, van omplint el remolc de tot allò que ells creuen que es pot triturar: sofàs, mobles, matalassos,… engeguen la màquina i… pim pam! tot esmicolat. Potser sí que d’aquesta manera aconsegueixen reduïr l’espai, però no crec que barrejant diferents tipus de materials sigui la millor solució per a reciclar.
Temps enrere, obtaven per una forma ben diferent de treballar. Simplement, hi calaven foc. A aquesta foguera, no només hi anaven a parar els mobles i altres tipus de fustes, sinó qualsevol cosa que es pugués cremar, entre les quals hi podiem trobar des de tot tipus de plàstics fins a pneumàtics.
Pel que es veu, podem dir que la gestió de la deixalleria fa com el vi, millora amb els anys. I aquí llenço la meva pregunta: Hem millorat amb el reciclatge al poble?
És cert que el fet de buidar cada cert temps la deixalleria suposa un cost elevat en transport de materials, però que hem de fer: acumular tota la merda fins que ens arribi el coll, o és que ja comencem a preparar la matèria prima per a la futura planta de biomassa?
Recordeu la campanya d’aquí reciclem.cat? que us sembla, si a La Llacuna la anomenem “aquí acumulem.cat”?
C de camió
Després d’uns dissabtes (molt poquets) llevant-se molt d’hora per anar a fer pràctiques, avui ha arribat el dia de l’examen de circulació.
A finals d’estiu vaig començar una temporadeta de classes de teòrica a l’autoescola, amb un professor que em recordava al cantant de Maná (no sé pas el perquè…). Seguidament, va arribar l’examen, el qual vaig superar sense masses dificultats.
De les dues vegades que he entrat a la sala d’examens de Vilafranca (una per la teòrica de cotxe i l’altra per la de camió), mai he sapigut el perquè de la mala llet que porten els correctors dels testos. Suposo que a l’hora de contractar aquestes persones, en comptes de demanar que disposin del nivell C de català, demanen que tinguin molta mala llet. Jo no en tinc cap culpa de que s’hagin d’estar 5 hores seguides veient com els que s’examinen fan creuetes en un full… Encara recordo avui aquell “no hagas nada!” dit amb un castellà molt tancat per un home gran i baixet, quan jo intentava posar el nom al full. “Tranquil pernil, després de tant estudiar, ara no em ve de 5 minuts“, vaig pensar.
A part de la mala llet d’aquesta gent, el pitjor es haver-te d’esperar fins l’endemà per a saber si has aprovat o no, ja que abans ho sabies al cap de 5 minuts.
A partir d’aquí ja hi va haver el canvi d’autoescola, i amb el canvi, van arribar les pràctiques amb el Joan. Amb 3 horetes n’hi va haver prou com per superar l’examen pràctic de maniobres: aparcar, fer la “L” i fer un canvi de sentit, tot això amb un camió una miqueta vell i molt fotut de l’embragatge, el qual et deixava la cama esquerra feta un nyap.
I finalment, van arribar els dissabtes. Llevar-se molt d’hora per anar a fer les pràctiques i voltant
per aquestes carreteretes estretes que fa por. Sort que aquest cop, el camió ja era més nou! I res, dies amunt i avall acompanyats sempre de frases, de molt bon rotllo, que va deixant anar el professor quan fas alguna cosa que no és del tot correcte…
-“mira’l, ara li agafa per emparrar-se a la vorera!“
-“l’has agafat fort el vici, eh? et lligaré les mans amb esparadrap…“
-“nen, aquí et vols posar? portes un camió, eh?“
i com aquestes, en podria posar moltes més, les quals et fan riure durant una bona estona mentre les recordes.
Doncs això, després de conduir durnat 30 minuts amunt i avall, d’anar a Vilanova i la Geltrú i fer uns tomets per Vilafranca, ha arribat la gran notícia: Apte! Ara ja tinc el C i aquí deixo el meu petit homenatge al Joan: Ets un crack ensenyant!
I a la tarda, corrents cap a Barcelona. Però bé, aixó ja us ho explicaré més endavant! 😉
Duros a tres cèntims
És increïble la quantitat de monedes en desús que es poden arribar a acumular en 7 anys. Sí, parlo de les mítiques pessetes. Diuen que en tot el país, encara hi han uns 949 milions de pessetes en bitllets i 819 milions en monedes. Així que podria portar a canviar les meves. No faré baixar l’estadística, però, quan un va just de calers…
Jo em pensava que ja no les canviaven enlloc, però es veu que sí. Aquest matí he anat al Banc d’Espanya de Barcelona, un dels llocs on il·limitadament fan aquest canvi. Amb la butxaca plena de ferralla, entro al banc i em poso a seguir les instruccions per a fer el canvi.
Primer de tot et fan passar a una taula al centre de la sala, on has de comprovar que les monedes que vols canviar siguin de les últimes que estaven en circulació, és a dir, res de Francos i altres personatges, com a molt, hi pot sortir la cara del rei. Monedes de 500, el mítics duros, les de 25 amb el seu peculiar forat, bitllets de 500 pessetes, on en un d’ells s’hi podia veure encara la cara de Jacint Verdaguer, i algún que altre bitllet de 1000. Aquesta tria ha fet de que moltes de les monedes tornessin a la butxaca. Moltes encara hi portaven la cara d’Isabel II, i d’altres no arribaven a ser ni pessetes, eren rals! Què hi farem, les hauré de guardar de record.
Un cop has fet la primera tria, has de serparar-les per tipus, en diferents bosses de plàstic, i omplir un document amb la quantitat i tipus de les monedes que vols canviar. Aquest, possiblement, ha sigut l’últim cop que he comptat en pessetes.
Després d’esperar una bona estona, us en farieu creus de la quantitat de gent, que dia a dia va a canviar les antigues pessetes per euros, m’ha arribat el torn i després d’un segon recompte exhaustiu i una detallada conversió per part del jove de la finestreta, aquelles antigues monedes desgastades han estat substituïdes per uns euros lluents acabats de sortir de la màquina.
Històries de pa sucat amb oli 