Radars (carta a Joan Saura)

25 Novembre 2009 at 13:09 (Opinions) (, , , , )

L’altre dia tot anant cap a Barcelona, i mentre m’avançava un camió per la “Zona 80”, em preguntava  com funcionen dels radars de velocitat. Però qui m’ho podria explicar?

Em van venir al cap nombroses personalitats, tot i que al final, em vaig decidir per l’actual Conseller d’Interior i de Relacions Institucionals i Participació, l’Honorable Senyor Joan Saura i Laporta. Així que, arribant a casa, li vaig enviar un correu electrònic (consellersaura@gencat.cat). D’això ja fa uns quinze dies, i malauradament, encara espero la seva resposta. Si algú me’n sap donar una, no dubteu en fer-me-la arribar!

Us adjunto el correu que li he enviat.

Honorable Senyor Joan Saura i Laporta,

Em dic Abel i sóc un jove resident a La Llacuna, un petit poble de la comarca de l’Anoia.

Molt sovint em desplaço des del meu poble fins a la ciutat de Barcelona, fent servir el vehicle propi, ja que les combinacions de transport públic a la zona on visc, són molt precàries. Per arribar fins a Barcelona, utilitzo la autovia A2 i sempre que hi passo, em ve al cap la mateixa pregunta i que a continuació li formularé.

Fa més de quatre anys que tinc carnet de conduir de la classe B, i des de quasi bé un any, el de la classe C. Des de llavors fins ara, el reglament de circulació ha canviat nombroses vegades, però hi ha un apartat que s’ha mantingut intacte. Parlo de les velocitats en les vies públiques, i em centraré principalment, en les velocitats màximes dels turismes i els camions. Com vostè ja deu saber, la velocitat màxima en aquest tipus de vies (autopistes i autovies) és de 120 km/h pels turismes i 90 km/h pels camions.

En el trajecte que faig quan vaig a Barcelona, hi trobo nombrosos radars de velocitat, que si no vaig mal errat, funcionen calculant la velocitat a la qual passa un vehicle (ja sigui un turisme, una motocicleta o un camió). I aquí ve la meva pregunta: Si el límit de velocitat fixat en un radar és de 120 km/h (suposant que aquest estigui situat en una zona on la velocitat màxima permesa sigui aquesta), com és que els camions que tenen la velocitat màxima limitada a 90 km/h, poden passar per davant d’un radar, pràcticament a 120 km/h, sense que aquest dispari una fotografia per excés de velocitat?

Espero que em pugi respondre a aquesta pregunta, ja que mai he sabut entendre com és que passen aquestes situacions a la carretera.

Esperant la seva resposta, el saludo atentament,

Abel.

Anuncis

Enllaç permanent 10 comentaris

Renovar-se

30 Abril 2009 at 20:46 (Opinions, Vivències) (, , )

En estos coloquios iban don Quijote y su escudero, cuando vio don Quijote que por el camino que iban venía hacia ellos una grande y espesa polvareda; y, en viéndola, se volvió a Sancho y le dijo: -Éste es el día, ¡oh Sancho!, en el cual se ha de ver el bien que me tiene guardado mi suerte; éste es el día, digo, en que se ha de mostrar, tanto como en otro alguno, el valor de mi brazo, y en el que tengo de hacer obras que queden escritas en el libro de la Fama por todos los venideros siglos.

Des de fa molts i molts anys, anualment llegeixo aquest fragment del Quixot. Bé, tot no, però les dues primeres línies sí. Alguns us preguntareu el perquè d’aquesta curiosa lectura… 

Doncs bé, novament he tornat a anar a la clínica Barraquer, per la típica revisió de la vista. Una de les moltes coses que et fan fer durant la visita, a part de llegir aquelles sèries de lletres i nombres, que cada vegada es fan més i més petites, et fan llegir aquest curiós text. Un text que, tal i com m’ha explicat la meva mare, fa molts anys que volta. Evidentment després de tants anys, ja el pots recitar de memòria independentment del tamany de la lletra i de les ulleres que portis posades.

Així que des d’aquí, els convido a renovar el material de prova, si més no, un cop a l’any, ja que renovar-se una mica sempre va bé!

Enllaç permanent 2 comentaris

Qui espera…

20 Març 2009 at 23:02 (Vivències) (, , )

dscn4538Diuen que “qui espera, desespera“.

Potser esperar, no sempre és desesperant. Si més no, avui esperar, ha sigut cansat. I per què? perquè me l’he passat esperant a la sala d’espera d’un hospital de Barcelona. Tranquils, no m’ha passat res (tot i que alguns potser ho haguèssin volgut…).

Doncs sí, m’he passat el matí assegut a un sofà, amb l’ordinador portàtil a la falda (tenia l’esperança que a la sala d’espera hi hagués wifi) jugant al tetris. Fins que la bateria ha dit prou i m’he posat a mirar tots aquells que entraven i sortien. Evidentment, uns més bé que els altres, però tots sabem com és un hospital.

Arriba un punt que has de sortir d’aquelles quatre parets, i he decidit anar a donar una volta per Sant Gervasi i Vallcarca. Déu n’hi do els pendents dels carrers d’aquella zona! Ara entenc els esbufecs dels quals n’havia sentit tant a parlar al pujar aquelles pujades.

Així que després de dinar, he tornat a l’hospital, a mantenir el sofà calent i a buscar un endoll per carregar l’ordinador. Llàstima que, fins molt més tard no he descobert la sala d’espera del cinqué pis. Endolls, televisió i més de quinze metres quadrats per mi sol. Malauradament, però per sort del pacient, l’estada a la tarda no ha durat tantes hores.

Avui a dormir d’hora. No fer res, cansa massa!

Us deixo amb aquesta cançó…

Vodpod videos no longer available.

Enllaç permanent 2 comentaris

Sant Medir

4 Març 2009 at 13:43 (Vivències) (, , , )

Ahir, festes de Sant Medir a Barcelona. Un any més, i com ja és tradició, cada 3 de març (i, sempre i quant ens segueixin llogant) hi vam anar amb la banda de La Llacuna. 

Des de fa molts anys (alguns diuen que en fa 17, altres 15…), hem anat acompanyant la colla de la Providència. Aquest any però ha sigut diferent, tant al matí com a la nit, a l’hora de marxar :(. Encara arrossego el refredat de carnaval, així que no m’hi he pogut afegir fins a la tarda.

L’ambient, com sempre, és el mateix. Al matí cada colla, acompanyada de la seva banda de música, va passejant amb els seus cavalls i camions amunt i avall pels carrers, repartint caramels per a tothom, però no és fins a la tarda que comença la traca final.

Sant Medir

Al vespre, s’ajunten totes les colles del barri de Gràcia i comença el recorregut. Carrer Escorial, Sant Salvador, Nil Fabra i Gran de Gràcia. Aquest últim, és on hi ha més ambient. Milers i milers de persones amb una bossa als dits per a poder arreplegar una petita quantitat de les tonelades de caramels que es llencen.

Quedarieu impressionats de les “birgueries” que arriba a fer la gent per aconseguir-ne un grapat! I és que aquest dia, tothom, des dels més petits fins als més grans, surt al carrer. Empresaris encara amb l’americana i la corbata que intenten omplir els maletins de caramels, estudiants amb el casc de la moto ple, gent gran que per un dia deixen el mal d’esquena a casa i s’ajupen com els més joves per omplir la bossa, i fins i tot, les monjes que obren les portes de bat a bat i amb la ajuda d’una escombra,  arrepleguen tots aquells caramels que els hi cauen a l’entrada.

I mentre, nosaltres, allà al mig del carrer, tocant i caminant sobre una gran capa de caramels aixafats,i esquivant a tots els més agoserats, que baixen de la vorera per arribar a tocar dels cavalls i aconseguir encara un grapat més de caramels.

Acabem a correcuita, ja que sempre acaba plovent, i un cop hem passat per davant de les autoritats, ens enfilem als camions i tornem cap al carrer Providència. Ens canviem el calçat ple de caramels enganxats, sopem d’entrepà i altre cop cap a La Llacuna que ja tenim ganes de descansar!

Si mai teniu l’oportunitat, algun 3 de març al vespre, arribeu-vos-hi. És una festa que s’ha de veure!

Enllaç permanent 1 comentari

Duros a tres cèntims

5 febrer 2009 at 19:57 (Vivències) (, )

És increïble la quantitat de monedes en desús que es poden arribar a acumular en 7 anys. Sí, parlo de les mítiques pessetes. Diuen que en tot el país, encara hi han uns 949 milions de pessetes en bitllets i 819 milions en monedes. Així que podria portar a canviar les meves. No faré baixar l’estadística, però, quan un va just de calers…

Jo em pensava que ja no les canviaven enlloc, però es veu que sí. Aquest matí he anat al Banc d’Espanya de Barcelona, un dels llocs on il·limitadament fan aquest canvi. Amb la butxaca plena de ferralla, entro al banc i em poso a seguir les instruccions per a fer el canvi.

Duros a tres cèntimsPrimer de tot et fan passar a una taula al centre de la sala, on has de comprovar que les monedes que vols canviar siguin de les últimes que estaven en circulació, és a dir, res de Francos i altres personatges, com a molt, hi pot sortir la cara del rei. Monedes de 500, el mítics duros, les de 25 amb el seu peculiar forat, bitllets de 500 pessetes, on en un d’ells s’hi podia veure encara la cara de Jacint Verdaguer, i algún que altre bitllet de 1000.  Aquesta tria ha fet de que moltes de les monedes tornessin a la butxaca. Moltes encara hi portaven la cara d’Isabel II, i d’altres no arribaven a ser ni pessetes, eren rals! Què hi farem, les hauré de guardar de record.

Un cop has fet la primera tria, has de serparar-les per tipus, en diferents bosses de plàstic, i omplir un document amb la quantitat i tipus de les monedes que vols canviar. Aquest, possiblement, ha sigut l’últim cop que he comptat en pessetes.

Després d’esperar una bona estona, us en farieu creus de la quantitat de gent, que dia a dia va a canviar les antigues pessetes per euros, m’ha arribat el torn i després d’un segon recompte exhaustiu i una detallada conversió per part del jove de la finestreta, aquelles antigues monedes desgastades han estat substituïdes per uns euros lluents acabats de sortir de la màquina.

Enllaç permanent 4 comentaris