Com fiquen les anxoves a dins de les olives?

17 Octubre 2010 at 16:54 (Passant l'estona) (, , , )

Sovint, després d’un bon àpat i entre converses sense sentit, surten moltes d’aquelles preguntes que a tots alguna vegada, ens han passat pel cap i mai n’hem trobat la resposta. Divendres, durant la sobretaula d’un sopar amb la colla al bar del poble, va sortir la que fins ara ens ha fet riure més: “Com fiquen les anxoves a dins de les olives?”

Així que, durant tota aquella nit, entre glop i glop vam anar deixant sobre la taula les respostes més absurdes que ens podien passar pel cap. Un deia que les anxoves s’hi ficaven soles; un altre, deia que el procés era totalment manual; jo amb el mòbil buscava una connexió wifi per poder-ho buscar al Google i un altre… demanava un plat d’olives!

Aquesta vegada però, no ens les menjaríem…

Les vam obrir per la meitat, comprovant que el procés era totalment mecànic. Bé, aquesta opció, tot i ser la més coherent, també era totalment hipotètica…

Suposo que en aquests moments a tots us ve al cap una oliva. A la part de sota, hi trobem un petit forat en forma d’estrella. A la part de dalt, hi ha el forat  que travessa tota la oliva i on a dins hi ha “la pasta d’anxova”. Finalment, aquest forat queda tapat per una tapa feta de la mateixa oliva.

Partint de que el procés és mecànic (no ens imaginem a centenars de persones ficant anxoves a dins de les olives) les hipòtesis va tornar a caure sobre la taula.

Probablement, un petit tub perfora l’oliva per extreure’n el pinyol i deixant espai per encabir-hi l’anxova, i finalment un injector amb forma d’estrella hi posa la pasta a l’interior. Però… i la tapa feta de la mateixa oliva? Qui la separa del pinyol i la col·loca a la part superior? Hi ha un senyor que es dedica a “tapar” totes les olives?

Molts dubtes per ser un divendres a les dues de la matinada… necessitàvem una resposta urgent, així que, què millor que trucar al 012: el telèfon que t’ajuda en tot moment?

Contesta un noi molt amable i amb to seriós.

– “012 atenció ciutadana, en què el podem ajudar?”

– “Hola, bona nit. Nosaltres volíem saber com fiquen les anxoves a dins de les olives?”

Es produeix un silenci incòmode. Es nota com a l’operador se li escapa el riure.

– “Estem aquí una colla d’amics i no sabem quin és el seu procés d’elaboració…”

El noi ja no pot aguantar-se més i es posa a riure mentre contesta…

– “Home, amb aquest tema aquí no el podem ajudar. Potser us informarien millor si truquéssiu a l’empressa on fabriquen les olives…”

– “Val, doncs, trucarem a la fàbrica a veure si ens poden ajudar. Perquè vostè, s’ha plantejat mai aquesta pregunta?”

El noi segueix rient i se senten veus de fons. Sembla com si abans de contestar-nos comentés a un company la pregunta que li acabem de fer.

– “No, no. Mai m’ho he plantejat, però suposo que ho fa alguna màquina.”

– “D’acord, doncs, moltes gràcies per la informació. Bona nit.”

-“Bona nit i gràcies per la trucada. Recordin que per a qualsevol informació poden trucar al 012”

Crec que aquest operador no havia rigut mai tant com fins aquella nit. Deu sobtar que mentre la gent li demana informació sobre tràmits i serveis, li surti, de cop i volta, una colla preguntant-li com fiquen les anxoves a dins de les olives.

Va ser una bona persona. Un altre, al sentir la pregunta, ja hagués penjat… 🙂

Bé, tot i que nosaltres també vam riure una bona estona, ens vam quedar sense saber com fiquen les anxoves a dins de les olives.

I vosaltres, sabeu com ho fan?

Anuncis

Enllaç permanent 1 comentari

L’himne del PVI

18 Juny 2010 at 22:28 (Dies de PVI..., Passant l'estona) (, , , )

Hi ha qui llegeix, hi ha qui escolta música, hi ha qui estudia, hi ha qui escriu, hi ha qui escolta els ocells, hi ha qui mira les plantes, hi ha qui parla per telèfon, hi ha qui mira les musaranyes, hi ha qui juga amb el mòbil, hi ha qui dorm, hi ha qui fa passatemps, hi ha qui es perd, hi ha qui dibuixa… i hi ha qui composa cançons!

Com la Unitat 4 del Penedès-Garraf que va crear l’himne del PVI.

Inici servei,
sempre amb puntualitat.
Però revisa tots els nivells…  i tu, i tu,
no els vas revisar.

No et torbis a comprar el pa,
engega i vés cap amunt.
Però guaita quina columna
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”

Les columnes no es canten,
si no sé la posició.
Obre el mapa i localitza… i tu, i tu,
no vas localitzar.

A control, volen coordenades,
vint-i-set bravo foxtrot divuit.
Però guaita quina columna,
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”

Enllaç permanent 3 comentaris

Tot sigui per evitar accidents…

7 Desembre 2009 at 12:45 (Passant l'estona) (, , , )

Dijous passat, com un dia feiner qualsevol, tornava a casa des d’Igualada. Al treure el cap per la Creu del Pla, em va sobtar veure un llum intermitent i vermell sobre les cases del poble. Ja sé que Nadal està al caure, però tan aviat ja ha arribat a la Llacuna?

Durant el quilòmetre i mig que hi ha fins a casa, aquell llum em va tenir embadalit. No veia res més que aquell intermitent… Vaig intentar localitzar d’on venia, però no hi havia manera. Que si del consultori, que si de Cal Ferragats, que si dels pisos de Cal Mateu, que si de la Plaça del Fortmicó… res! Aquell punt, a mesura que anava avançant, s’anava movent! Impressionant… era una cosa que volava!

-“No pot ser! Si és una cosa que vola tan baix, a hores d’ara ja hauria picat contra l’antena del parc de bombers…”

Sí, vaig dir l’antena del parc de bombers. I és que ara ens l’han senyalitzat molt bé! Una llum intermitent que cada dia quan es pon el sol, es posa a funcionar per evitar que algun o altre objecte volador hi xoqui. Està molt bé senyalar tot allò que aixeca més de tres pams de terra, sobretot per mantenir ben avisat el trànsit aeri del poble, però… compte! No pequéssim ara de prudents i un avió se’ns estavelli contra el molí!

Així que des d’aquí, i ara que ja tenim a tocar les festes de Nadal i és hora de començar a posar llumetes pels terrats i pels balcons, reivindico una llum intermitent pel molí!

I sobretot, molt de compte per a tots aquells que conduïu a l’hora d’arribar a la Llacuna. No us quedeu embadalits mirant les pampallugues, no sigui pas el cas que us distragueu i els mateixos bombers us hagin de venir a rescatar! Quedeu avisats! 😉

Enllaç permanent Feu un comentari

Petits grans canvis

5 Agost 2009 at 22:03 (Dies de PVI...) (, , )

I si els nous vehicles del PVI fossin com aquest?

Imagen208

Per fi deixaríem d’anar amb patinet per la muntanya. De ben segur que amb un cotxe com aquest, no patiríem per anar tot el dia amb les cames ben arronsades com si fossim una joguina dins d’un ou Kinder. Per fer la feina amb encara més gust i entusiasme, els hi posaria una bona equipació: moble bar, connexió a internet, televisió per satèl·lit, bany, llit… Què me’n dieu? Tècnics, preneu-ne nota! Jo ja en reservo un per comprar-lo quan acabi la temporada…

Iep! Toquem de peus a terra… i estem per la feina que l’agost serà llarg! 😉

Enllaç permanent Feu un comentari

Qui espera…

20 Març 2009 at 23:02 (Vivències) (, , )

dscn4538Diuen que “qui espera, desespera“.

Potser esperar, no sempre és desesperant. Si més no, avui esperar, ha sigut cansat. I per què? perquè me l’he passat esperant a la sala d’espera d’un hospital de Barcelona. Tranquils, no m’ha passat res (tot i que alguns potser ho haguèssin volgut…).

Doncs sí, m’he passat el matí assegut a un sofà, amb l’ordinador portàtil a la falda (tenia l’esperança que a la sala d’espera hi hagués wifi) jugant al tetris. Fins que la bateria ha dit prou i m’he posat a mirar tots aquells que entraven i sortien. Evidentment, uns més bé que els altres, però tots sabem com és un hospital.

Arriba un punt que has de sortir d’aquelles quatre parets, i he decidit anar a donar una volta per Sant Gervasi i Vallcarca. Déu n’hi do els pendents dels carrers d’aquella zona! Ara entenc els esbufecs dels quals n’havia sentit tant a parlar al pujar aquelles pujades.

Així que després de dinar, he tornat a l’hospital, a mantenir el sofà calent i a buscar un endoll per carregar l’ordinador. Llàstima que, fins molt més tard no he descobert la sala d’espera del cinqué pis. Endolls, televisió i més de quinze metres quadrats per mi sol. Malauradament, però per sort del pacient, l’estada a la tarda no ha durat tantes hores.

Avui a dormir d’hora. No fer res, cansa massa!

Us deixo amb aquesta cançó…

Vodpod videos no longer available.

Enllaç permanent 2 comentaris