Agafar el porc per la cua

10 Desembre 2010 at 21:16 (Opinions) (, , , , , , , )

Així és la tradició. Com cada primer diumenge de desembre, i tant si fa fred, com calor, tan si neva com plou, la Llacuna es prepara per una cita indispensable: la Fira de Sant Andreu que, segons els fulletons repartits per l’organització, data de l’any 1335, i té com a acte principal la Matança del Porc, que aquest any celebra la 31a edició.

Com veieu, des d’aquell dia fins avui, ha plogut i ha nevat molt a la Llacuna, però com us he comentat abans, aquí, passi el que passi, hi haurà Fira!

I per què carai, ara (i després de molts dies sense escriure), us explico tot això? Doncs perquè fa dos dies que no dormo tranquil, preocupat per com es veu des de fora la Fira de Sant Andreu.

Només he tingut temps de llegir tres articles en mitjans de comunicació de la comarca de l’Anoia, però ja n’hi ha hagut prou com per veure que l’informació, des del poble fins a la ciutat, queda distorsionada fins al punt d’escriure les bestieses més grans que mai s’han pogut dir! Bé, cal dir però, que un dels tres articles m’ha agradat i es nota que el periodista (tot i no ser del poble) ha gaudit de la festa de primera mà.

El que més m’ha fet riure (evidentment, per no plorar) ha estat l’article publicat a l’Enllaç. A continuació us el copio literalment:

El cap de setmana passat, el municipi de la Llacuna es va omplir de record i tradició amb motiu de la Matança del Porc i la Fira de Sant Andreu, la festa que reuneix més persones d’arreu.
El temps també va acompanyar força i van ser més de 5.000 visitants els que van poder passejar entre el gairebé centenar de parades i estands que van omplir els carrers de la població per la Fira de Sant Andreu.
Antigament es passejava tot l’any un porc per tot el poble i després es matava a la plaça Major. La prohibició de fer exhibició de la mort de l’animal no ha fet oblidar aquells temps passats. Avui en dia s’ha substituït aquest fet per l’entrepà de botifarra amb allioli, que costa 2 euros, i el porró de vi. En el decurs de la festa es van repartir més de 5.500 entrepans amb la popular botifarra de La Llacuna.

L’Enllaç dels Anoiencs – 9 de desembre de 2010

Bé senyors de l’Enllaç, les primeres línies les podem salvar, però el segon paràgraf no s’aguanta per enlloc! És cert que a la Llacuna, tot l’any es passeja algun porc pel carrer, però us imagineu què passaria si tinguéssim el porc que matem el desembre tot un any rondant pel poble? No arribaria ni a mitja botifarra per cap! Pobre bèstia…

Antigament, quan no hi havia la prohibició d’exhibir davant de públic el sacrifici de l’animal, al matí de la festa, es treia un porc al carrer i acompanyat per el so d’un parell de timbals, era portat fins a la plaça Major, on minuts més tard, seria mort. Un cop mort, i a la mateixa plaça, se’n feien les botifarres que es repartien entre els assistents en un entrepà.

Com veieu, els entrepans s’han repartit des dels inicis de la festa i no pas com a motiu de substitució d’una matança pública de l’animal.

Ara el porc es mata a l’escorxador i arriba a la plaça Major, en forma de carn picada i a punt per fer-ne botifarres. Aquest procés, a càrrec de tots els carinissers del poble, si que es realitza a la mateixa plaça i davant del públic.

Permeteu-me citar ara que parlo de l’elaboració, un altre article (que novament em fa plorar) del diari digital Anoiadiari, que diu el següent (cito textualment):

La mort del Porc era una de les festes familiars més importants del mes de desembre a casa nostra. Poc a poc la tradició s’ha anat perdent però La Llacuna ha sabut conservar i promocionar aquesta tradició tot incorporant-la a la ja centenària Fira de Sant Andreu.
A dos quarts de nou del diumenge tingué lloc l’acte central de la festa, a la plaça Major es procedí a la matança del porc i els visitants van poder veure l’elaboració d’embotits que més tard van poder degustar.
Més de 5.000 persones d’arreu es van apropar a la comarca per viure aquesta festa llacunenca, entre ells cal destacar la presència de Felip Puig i la nova diputada anoienca de CIU, Maria Senserich.

Anoiadiari.cat – 8 de desembre de 2010

Si voleu venir a la Fira i menjar un bon entrepà de botifarra, no cal que vingueu a dos quarts de nou que potser haureu fet tard per veure l’espectacte. I és que en aquesta Fira, no hi ha acte central. Tot avança al ritme dels visitants. I, ni a dos quarts de nou, ni a les onze, ni a la una, veureu com maten el porc a la plaça. Em sap greu, però per molt que busqueu, no veureu cap sacrifici.

El que sí que veureu, si us acosteu fins la plaça Major, és l’elaboració de les botifarres, però no us penseu que a dos quarts de nou es posen a fer botifarres… I és que en un diumenge de Fira, l’activitat a la plaça comença de bon mati. A les 6, ja hi ha moviment a l’espera de l’allau de persones que any rere any, s’acosten fins a la Llacuna per menjar-se un bon entrepà de botifarra.

Mentre uns comencen a fer brases, els altres tallen el pa, uns omplen el porró de vi i els carnissers comencen a fer botifarres. És llavors quan els més matiners ja arriben a la plaça. Unes botifarres que un cop cuites i ficades a l’entrepa juntament amb un bon allioli, seran repartides durant tot el matí a tots els que hagin tingut la paciència de fer més de mitja hora de cua.

Durant tot el matí la roda anirà girant… Fer botifarres, coure-les, posar-les a l’entrepà, repartir-les… i així fins arribar a repartir-ne quasi 6000! I és que per molta gent que vingui, ningú es quedarà sense poder tastar un bon entrepà de botifarra de la Llacuna!

Us deixo amb un enllaç de l’últim article que us parlava al començament. Ha estat el millor dels que he llegit, tot i que, i  repeteixo una altra vegada, l’entrepà no ha substituït la matança de l’animal.

“Cinc mil persones a la matança del porc de la Llacuna”

Regió 7 – 6 de desembre de 2010

I als periodistes que sembla que heu escrit aquests articles des de la distància, si us plau, acosteu-vos l’any vinent fins a la Llacuna i a part de gaudir d’un bon entrepà de botifarra, sabreu de primera mà, com és aquesta festa tant tradicional.

 

 

Anuncis

Enllaç permanent Feu un comentari

L’adreçador de botifarres

21 Abril 2009 at 18:46 (Passant l'estona, Vivències) (, , , )

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un adreçador és…

adreçador -a 

adj. i m. i f. [LC] Que adreça. 
m. [EI] Estri per a adreçar o rectificar moles. 
f. [EI] Màquina per a adreçar peces o barres. 
 [LC] passar per l’adreçador Sotmetre’s a una imposició. 
m. [HIH] [PR] Operari que adreçava robes de seda de tota mena i també peces de lli per a les valones i les gorgeres.

Però, que és un adreçador de botifarres? En què consisteix? El primer que ens ve al cap, és un aparell per tal d’adreçar les botifarres acabades de fer. Doncs no! Ara ho veureu…

Antigament (i en l’actualitat menys, degut a que els porcs ja no és maten a les cases), quan a les masies, la matança del porc es feia de forma artesanal era molt habitual. Es feia anar als ajudants més joves, o als que assistien a la matança per primera vegada, a casa d’un veí del poble a buscar l’adreçador de botifarres. Aquest peculiar “instrument” hauria de servir per adreçar cadascuna de les botifarres que s’havien elaborat durant el dia. D’aquesta manera, amb molta innocència, el joves anàven a la casa indicada pels més veterans a buscar l’adreçador.

Evidentment, tot es tractava d’una novatada, ja que les botifarres no s’adreçen.

Tot i així, aquests joves, sense saber quin seria l’aspecte d’aquest famós objecte, es dirigien a la casa on els hi havien dit, i trucaven a la porta.

-“Bon dia! M’han dit que vingués a buscar l’adreçador de botifarres.

A la majoria de cases, ja sabien en què consistia el fet d’anar a buscar l’adreçador de botifarres. Simplement perquè durant la seva joventut també els hi havien fet anar a buscar-lo o perquè els hi havien explicat la broma. Així doncs, seguint el joc, els hi donaven als joves qualsevol objecte antic o en desús, de qualsevol forma, de qualsevol mida o de qualsevol pes (nomalment dins d’un sac per tal de no veure que era). Un bastó de fusta, un sac ple de ferros, un tros d’alguna màquina feta malbé,… Qualsevol cosa servia com a adreçador.

Molt sovint, un cop feta l’entrega de l’adreçador i abans de que els joves se’n tornèssin a casa, amb el riure sota el nas el hi deien:

-“Compte amb l’adreçador! És dels bons, no el feu malbé!

I els joves s’entornaven a casa, convençuts que el què portaven a les mans, serviria per adreçar les botifarres.

Les rialles dels més grans a l’arribar a casa carregats amb l’adreçador eren d’esperar. S’havien cregut la broma, i d’aquesta manera, havien pagat la novatada.

L’altre dia us parlava de la festa que havíem fet amb la banda de La Llacuna, i en l’article us explicava que l’esmorzar havia sigut entretingut, ja que als més joves del grup els havien fet anar a buscar l’adreçador de botifarres a algunes de les cases del poble.

Evidentment, i al no saber que es tractava d’una broma, els més joves van anar fins a un total de cinc cases, amb l’excusa de que aquell adreçador que havien portat, no seria l’adequat per les  botifarres que s’havien fet aquell dia. Tot això sense adonar-se’n que els hi estaven prenent el pèl.

En una d’elles, els hi van donar un bastó amb una figura de xocolata a dalt de tot, amb la condició de que portèssin el pal ben recte, ja que l’adreçador és podia fer malbé. Està clar que aquell adreçador no serviria, i per tant, n’haurien d’anar a buscar un altre. D’aquesta manera van aconseguir arreplegar tot d’objectes inútils d’allà  on anàven a buscar l’adreçador. Inclús el fuster, els en va fabricar un al mateix moment amb quatre fustes i una cinta de persiana.

L’adreçador més esperat va ser el de Cal Sià. Després de passar-hi dues o tres vegades per que encara no el tenien apunt, els hi van fer l’entrega d’una gran caixa de cartró.

dscn4609

-“Ara l’hem baixat de les golfes. Compte que pesa molt, i sobretot, vigileu amb el motor elèctric que no se us engegui pel camí!

Amb aquesta frase, els més joves van marxar amb la caixa als dits, sorpresos pel pes del contingut, el qual els va fer aturar en nombroses ocasions per descansar. En cap moment la van obrir per mirar el què hi havia a dins, ja que l’objecte que transportaven estava molt ben embolicat.

Les rialles a l’arribar amb la caixa no van parar durant una bona estona, i va ser llavors, quan van veure que tot havia sigut una broma. Però… què hi havia dins aquell paquet? Ni més ni menys que un tros del tronc d’un arbre! Aquell havia sigut el millor adreçador de botifarres del dia.

imagen171

Vaig tenir la sort que no m’hi van fer anar a mi, perquè de ben segur haguès caigut al parany!

Ara ja sabeu la història, així que compte si mai us fan anar a buscar l’adreçador de botifarres! 😉

Enllaç permanent 5 comentaris

La matança del porc

18 Abril 2009 at 22:37 (Passant l'estona, Vivències) (, , , )

dscn4612I tot va començar amb un sorteig…

Uns quants de la Banda de La Llacuna, vam assistir al dinar de les festa dels Tres Tombs, ja que aquell dia hi haviem tingut actuació. Un dinar de càtering, senzill, però molt bo.

Durant el transcurs del dinar, l’organització sortejava un porc d’uns 80-100 quilos viu (o l’equivalent en euros) entre els assistents que compràven números del sorteig. Alguns de la Banda que érem allà, vam comprar números d’aquest sorteig, amb la condició que si ens tocava, faríem un dinar amb tota la colla. El dinar es va allargar, i evidentment, el sorteig es va fer esperar. Tots vam anar desfilant cap a casa, excepte un de nosaltres que es va quedar amb tots els números fins a l’hora del sorteig.

Al cap d’unes hores, va arribar un missatge al mòbil: “ens ha tocat el porc!“. Un cop més la Banda va estar de sort… ara ja teniem l’excusa per fer una festa!

Fins aquí tot anava sobre rodes, però no vam tardar gaire a rebre males notícies… de cop i volta el porc havia perdut uns 20 o 30 quilos. Suposo que, a la regidora de cultura de l’ajuntament no li va fer gaire gràcia que el porc anés a parar a la Banda, i per això, el pes d’aquest va canviar completament! Però nosaltres no ens deixem enredar. Si van dir que faria de 60 a 70 quilos, ens l’hauran de donar de 80 a 100 quilos!

Ara ja teniem el porc, però quin tipus de festa fariem? Vam aprofitar l’actuació de Sant Medir per decidir què en faríem de la bèstia, i vam arribar a conclusió que dedicariem tot un dia a fer-ne la matança.

I així ho hem fet. Dimecres rebiem la notícia de que el porc arribava a La Llacuna (evidentment mort per causes de sanitat). I avui finalment hem fet la festa.

Tot ha començat a primera hora del matí. Els elaboradors experts en la matèria, han preparat durant tot el matí les botifarres i els diferents trossos del porc que faríem a la brasa per dinar. Botifarra blanca, negre i crua, acompanyat tot de peus de porc, cansalada, llom, careta i morro. Després de l’elaboració, i tot esperant la cuita de les botifarres blanques i negres, un bon esmorzar amb cansalada, llom i pa amb tomàquet.

Un esmorzar entretingut, ja que uns quants del grup han hagut d’anar a buscar a diferents cases del poble els famosos adreçadors de botifarres. Però bé, aquest tema us l’explicaré en el següent article!

L’esmorzar s’ha allargat fins tard, i al cap de poca estona, ja hem començat a preparar les brases pel dinar. Un dinar on no hi ha faltat de res! Molt tall de porc,  evidentment, i com ja és típic en aquestes festes, molt i molt de beure.

Un beure que ha ajudat a que a les últimes hores del vespre, i tal i com ja és habitual en les nostres festes, agaféssim els instruments i anéssim a tocar en cercavila pels carrers principals del poble, acompanyats d’un remolc (estirat per nosaltres mateixos) ple de botifarres i els diferents adreçadors que durant tot el matí hem anat recollint.

I així hem deixat enrere una altra de les mítiques festes de la Banda, i ja en sumem una més a la llista. Calçotades, paelles, barbacoes, “assados” i ara, la matança del porc. Quina serà la següent?

Enllaç permanent 3 comentaris

Darrere una simple capsa de xiclets

31 Març 2009 at 20:41 (Passant l'estona) (, , , , )

Com han canviat amb pocs anys els xiclets! Encara recordo els ‘Bang-Bang’ que comprava a “El Trull”. Uns xiclets molt i molt grans que et feien obrir la boca de valent per tal de poder-los mastegar. Bé, potser és que, llavors, tenia la boca molt petita… 😉

Abans amb quatre gustos diferents tothom en tenia prou… ara, en canvi, cada cop som més meticulosos a l’hora d’escollir els gustos. Evidentment, tot i que no m’agrada gaire fer publicitat dels productes, em quedo amb la novetat de Trident: els “Trident Senses Tropical Mix”. Jo dira que el gust que tenen és de préssec, però no em feu dir què porten de tropical, perquè com no siguin els edulcorants que venen de l’altra banda de l’Atlàntic…

L’altre dia al vespre, tot prenent alguna cosa a Cal Joan, el meu amic Marxus portava una capseta de xiclets, de la mateixa marca que he anomenat abans, i em va fer adonar d’una curiositat. Suposo que molts de vosaltres haureu tingut en algun moment una capseta d’aquestes, i si no és el cas, us vaig posant fotografies perquè us en feu la idea. Doncs, com he dit, fa molt de temps que en menjo de xiclets d’aquests i encara no m’havia adonat de la gran obra d’enginyeria que s’amaga darrere aquest tros de cartró. Anem a analitzar-ho…

La capseta consta, a part de la tapa, de dos compartiments (un superior amb 7 xiclets i un inferior amb la mateixa quantitat) plegats un sobre l’altre, de tal manera que al desplegar al complert la capsa, queda el producte a la vista. Fins aquí tot molt normal. Però, què passa quan un d’aquest dos compartiments queda buit? L’hem de seguir transportant a la butxaca ocupant un espai inútil? Doncs, no!

dscn45811dscn4579dscn45801

Evidentment, hem de tenir la precaució de menjar-nos primer els xiclets del compartiment que no conté la tapa, o sigui els de la part inferior. En cas contrari, haurem de passar els xiclets d’un costat a l’altre. Doncs bé, un cop buit aquest compartiment, l’haurem de doblegar per una petita línia encunyada (troquelada, com diríem amb la llengua del “Imperio”) que hi ha a la base de la capseta. D’aquesta manera, podrem arrencar amb total facilitat el compartiment buit. Fent aquest pas i doblegant també (per la línia marcada) la tapa, obtindrem una nova capseta, molt més prima que ens ocuparà l’espai just per a transportar els 7 xiclets que ens queden.

dscn45841dscn4582

dscn4583

A molts us pot semblar una ximpleria, o una història de pa sucat amb oli, però si ens hi parem a pensar, una capseta tan simple com aquesta ha de portar moltes i moltes hores de feina al darrere, pensant com ha de ser cada detall per fer-nos la vida una miqueta més fàcil, si més no, per ocupar una mica menys d’espai a les nostres butxaques. I si busquéssim tots aquests petits detalls en els productes que fem servir durant el dia a dia, ens adonariem d’una infinitat d’utilitats que molt sovint ens passen per alt.

dscn45851

Així que des d’aquí, demano un fort aplaudiment pels enginyers d’aquestes capses de xiclets!

Gràcies nen, per fer-me’n adonar d’aquesta petita, i al mateix temps tan gran, curiositat d’aquestes capses de xiclets! 🙂

Enllaç permanent 5 comentaris