L’himne del PVI

18 Juny 2010 at 22:28 (Dies de PVI..., Passant l'estona) (, , , )

Hi ha qui llegeix, hi ha qui escolta música, hi ha qui estudia, hi ha qui escriu, hi ha qui escolta els ocells, hi ha qui mira les plantes, hi ha qui parla per telèfon, hi ha qui mira les musaranyes, hi ha qui juga amb el mòbil, hi ha qui dorm, hi ha qui fa passatemps, hi ha qui es perd, hi ha qui dibuixa… i hi ha qui composa cançons!

Com la Unitat 4 del Penedès-Garraf que va crear l’himne del PVI.

Inici servei,
sempre amb puntualitat.
Però revisa tots els nivells…  i tu, i tu,
no els vas revisar.

No et torbis a comprar el pa,
engega i vés cap amunt.
Però guaita quina columna
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”

Les columnes no es canten,
si no sé la posició.
Obre el mapa i localitza… i tu, i tu,
no vas localitzar.

A control, volen coordenades,
vint-i-set bravo foxtrot divuit.
Però guaita quina columna,
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”

Anuncis

Enllaç permanent 3 comentaris

L’adreçador de botifarres

21 Abril 2009 at 18:46 (Passant l'estona, Vivències) (, , , )

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un adreçador és…

adreçador -a 

adj. i m. i f. [LC] Que adreça. 
m. [EI] Estri per a adreçar o rectificar moles. 
f. [EI] Màquina per a adreçar peces o barres. 
 [LC] passar per l’adreçador Sotmetre’s a una imposició. 
m. [HIH] [PR] Operari que adreçava robes de seda de tota mena i també peces de lli per a les valones i les gorgeres.

Però, que és un adreçador de botifarres? En què consisteix? El primer que ens ve al cap, és un aparell per tal d’adreçar les botifarres acabades de fer. Doncs no! Ara ho veureu…

Antigament (i en l’actualitat menys, degut a que els porcs ja no és maten a les cases), quan a les masies, la matança del porc es feia de forma artesanal era molt habitual. Es feia anar als ajudants més joves, o als que assistien a la matança per primera vegada, a casa d’un veí del poble a buscar l’adreçador de botifarres. Aquest peculiar “instrument” hauria de servir per adreçar cadascuna de les botifarres que s’havien elaborat durant el dia. D’aquesta manera, amb molta innocència, el joves anàven a la casa indicada pels més veterans a buscar l’adreçador.

Evidentment, tot es tractava d’una novatada, ja que les botifarres no s’adreçen.

Tot i així, aquests joves, sense saber quin seria l’aspecte d’aquest famós objecte, es dirigien a la casa on els hi havien dit, i trucaven a la porta.

-“Bon dia! M’han dit que vingués a buscar l’adreçador de botifarres.

A la majoria de cases, ja sabien en què consistia el fet d’anar a buscar l’adreçador de botifarres. Simplement perquè durant la seva joventut també els hi havien fet anar a buscar-lo o perquè els hi havien explicat la broma. Així doncs, seguint el joc, els hi donaven als joves qualsevol objecte antic o en desús, de qualsevol forma, de qualsevol mida o de qualsevol pes (nomalment dins d’un sac per tal de no veure que era). Un bastó de fusta, un sac ple de ferros, un tros d’alguna màquina feta malbé,… Qualsevol cosa servia com a adreçador.

Molt sovint, un cop feta l’entrega de l’adreçador i abans de que els joves se’n tornèssin a casa, amb el riure sota el nas el hi deien:

-“Compte amb l’adreçador! És dels bons, no el feu malbé!

I els joves s’entornaven a casa, convençuts que el què portaven a les mans, serviria per adreçar les botifarres.

Les rialles dels més grans a l’arribar a casa carregats amb l’adreçador eren d’esperar. S’havien cregut la broma, i d’aquesta manera, havien pagat la novatada.

L’altre dia us parlava de la festa que havíem fet amb la banda de La Llacuna, i en l’article us explicava que l’esmorzar havia sigut entretingut, ja que als més joves del grup els havien fet anar a buscar l’adreçador de botifarres a algunes de les cases del poble.

Evidentment, i al no saber que es tractava d’una broma, els més joves van anar fins a un total de cinc cases, amb l’excusa de que aquell adreçador que havien portat, no seria l’adequat per les  botifarres que s’havien fet aquell dia. Tot això sense adonar-se’n que els hi estaven prenent el pèl.

En una d’elles, els hi van donar un bastó amb una figura de xocolata a dalt de tot, amb la condició de que portèssin el pal ben recte, ja que l’adreçador és podia fer malbé. Està clar que aquell adreçador no serviria, i per tant, n’haurien d’anar a buscar un altre. D’aquesta manera van aconseguir arreplegar tot d’objectes inútils d’allà  on anàven a buscar l’adreçador. Inclús el fuster, els en va fabricar un al mateix moment amb quatre fustes i una cinta de persiana.

L’adreçador més esperat va ser el de Cal Sià. Després de passar-hi dues o tres vegades per que encara no el tenien apunt, els hi van fer l’entrega d’una gran caixa de cartró.

dscn4609

-“Ara l’hem baixat de les golfes. Compte que pesa molt, i sobretot, vigileu amb el motor elèctric que no se us engegui pel camí!

Amb aquesta frase, els més joves van marxar amb la caixa als dits, sorpresos pel pes del contingut, el qual els va fer aturar en nombroses ocasions per descansar. En cap moment la van obrir per mirar el què hi havia a dins, ja que l’objecte que transportaven estava molt ben embolicat.

Les rialles a l’arribar amb la caixa no van parar durant una bona estona, i va ser llavors, quan van veure que tot havia sigut una broma. Però… què hi havia dins aquell paquet? Ni més ni menys que un tros del tronc d’un arbre! Aquell havia sigut el millor adreçador de botifarres del dia.

imagen171

Vaig tenir la sort que no m’hi van fer anar a mi, perquè de ben segur haguès caigut al parany!

Ara ja sabeu la història, així que compte si mai us fan anar a buscar l’adreçador de botifarres! 😉

Enllaç permanent 5 comentaris

Darrere una simple capsa de xiclets

31 Març 2009 at 20:41 (Passant l'estona) (, , , , )

Com han canviat amb pocs anys els xiclets! Encara recordo els ‘Bang-Bang’ que comprava a “El Trull”. Uns xiclets molt i molt grans que et feien obrir la boca de valent per tal de poder-los mastegar. Bé, potser és que, llavors, tenia la boca molt petita… 😉

Abans amb quatre gustos diferents tothom en tenia prou… ara, en canvi, cada cop som més meticulosos a l’hora d’escollir els gustos. Evidentment, tot i que no m’agrada gaire fer publicitat dels productes, em quedo amb la novetat de Trident: els “Trident Senses Tropical Mix”. Jo dira que el gust que tenen és de préssec, però no em feu dir què porten de tropical, perquè com no siguin els edulcorants que venen de l’altra banda de l’Atlàntic…

L’altre dia al vespre, tot prenent alguna cosa a Cal Joan, el meu amic Marxus portava una capseta de xiclets, de la mateixa marca que he anomenat abans, i em va fer adonar d’una curiositat. Suposo que molts de vosaltres haureu tingut en algun moment una capseta d’aquestes, i si no és el cas, us vaig posant fotografies perquè us en feu la idea. Doncs, com he dit, fa molt de temps que en menjo de xiclets d’aquests i encara no m’havia adonat de la gran obra d’enginyeria que s’amaga darrere aquest tros de cartró. Anem a analitzar-ho…

La capseta consta, a part de la tapa, de dos compartiments (un superior amb 7 xiclets i un inferior amb la mateixa quantitat) plegats un sobre l’altre, de tal manera que al desplegar al complert la capsa, queda el producte a la vista. Fins aquí tot molt normal. Però, què passa quan un d’aquest dos compartiments queda buit? L’hem de seguir transportant a la butxaca ocupant un espai inútil? Doncs, no!

dscn45811dscn4579dscn45801

Evidentment, hem de tenir la precaució de menjar-nos primer els xiclets del compartiment que no conté la tapa, o sigui els de la part inferior. En cas contrari, haurem de passar els xiclets d’un costat a l’altre. Doncs bé, un cop buit aquest compartiment, l’haurem de doblegar per una petita línia encunyada (troquelada, com diríem amb la llengua del “Imperio”) que hi ha a la base de la capseta. D’aquesta manera, podrem arrencar amb total facilitat el compartiment buit. Fent aquest pas i doblegant també (per la línia marcada) la tapa, obtindrem una nova capseta, molt més prima que ens ocuparà l’espai just per a transportar els 7 xiclets que ens queden.

dscn45841dscn4582

dscn4583

A molts us pot semblar una ximpleria, o una història de pa sucat amb oli, però si ens hi parem a pensar, una capseta tan simple com aquesta ha de portar moltes i moltes hores de feina al darrere, pensant com ha de ser cada detall per fer-nos la vida una miqueta més fàcil, si més no, per ocupar una mica menys d’espai a les nostres butxaques. I si busquéssim tots aquests petits detalls en els productes que fem servir durant el dia a dia, ens adonariem d’una infinitat d’utilitats que molt sovint ens passen per alt.

dscn45851

Així que des d’aquí, demano un fort aplaudiment pels enginyers d’aquestes capses de xiclets!

Gràcies nen, per fer-me’n adonar d’aquesta petita, i al mateix temps tan gran, curiositat d’aquestes capses de xiclets! 🙂

Enllaç permanent 5 comentaris

El meu 2cv…

24 Març 2009 at 20:35 (Vivències) (, , , , )

No sé si vosaltres havíeu seguit el meu altre bloc. Per aquells que no ho hàgiu fet, aquí us en deixo l’enllaç: http://elmeu2cv.blogspot.com.

dscn4544

El meu 2cv: història d’una restauració era un projecte que vaig començar a finals del 2008, on pretenia publicar totes les vivències i el dia a dia de la restauració d’un mític 2cv, que tota la vida havia voltat per casa.

Si feu un cop d’ull al bloc, veureu que, tot i els nombrosos intents, mai vaig aconseguir moure’l del garatge on estava ubicat, per tal de dur-lo fins a casa i començar el procés de restauració.

Era un projecte que no em corria cap pressa. No m’hi dedicava dia i nit, sinó que simplement era una distracció que tenia durant les hores lliures. Tot i així, ara ja he fet tard.

Malauradament, tot i que el nom indica el contrari, aquest cotxe no ha sigut mai meu, i molt probablement, tampoc ho serà mai. Li vaig posar com a títol “el meu“, perquè realment em pensava que seria així, però les coses han canviat, i per tant, ja no podré seguir amb l’intent de restauració, i per això, dono el bloc i l’intent per acabat.

Moltes gràcies als qui durant la seva durada vàreu seguir, a través d’internet, les peculiars vivències d’aquesta restauració.

No esborraré el bloc de la xarxa, simplement quedarà aturat. Qui sap si mai puc aprofitar l’espai per intentar restaurar alguna altra andròmina, això sí, abans de perdre-hi hores, m’asseguraré que el que estic arreglant és completament meu!

Ves a saber, a on anirà a parar o quina vida li esperarà a partir d’ara al Crispín…

 

Per un vell cotxe que havia de seguir sent jove:

Vodpod videos no longer available.

Enllaç permanent 1 comentari