En un pessebre hi ha d’haver…
…un nen Jesús, una Mare de Déu, Sant Josep, un bou, una mula, el caganer, un àngel, els pastors, tres reis…
Però… i si hi posem uns bombers, la televisió, un tren, un cavall, un fantasma, un pop, un cavaller, una ambulància, la policia i un bar? Seria estrany, oi? Doncs així és el meu pessebre! Un pessebre ben diferent, estrany, poc comú, modern, original… tant és, poseu-li l’adjectiu que vulgueu!
Feia anys que volia fer un pessebre amb LEGO aprofitant que encara guardo una caixa ben plena de peces i ninotets de quan era petit. Aquí el teniu. Què us sembla?
Les altres fotografies d’aquest pessebre, les podeu trobar a la meva pàgina de flickr. No us les perdeu! (Veure àlbum)
Estem d’aniversari!
Avui estem d’aniversari! I és que aquest bloc avui fa dos anys.
Aquest any, he escrit poc. Ho sé. I no és pas per falta de ganes, tot el contrari, és per falta de temps. Tot i així, no em puc queixar de les més de 8900 visites i els 113 comentaris que he rebut durant aquests dos anys.
Dos anys explicant aquestes històries de pa sucat amb oli i coses que em passen pel cap, que moltes vegades, tot i la seva importància, no arriben enlloc… com la famosa carta que vaig enviar a l’exconseller Joan Saura (“Radars (carta a Joan Saura)“) i que després de molt insistir, encara no m’ha arribat la seva resposta.
No em vull allargar massa, així que un any més, moltes gràcies per les vostres visites, els vostres comentaris i la vostra paciència per llegir cada un d’aquests 60 articles (T’enrecordes?) que he anat escrivint fins al dia d’avui. Ja ho sabeu que sense aquestes visites, aquest bloc no tindria sentit.
I per acabar, destacar l’article més llegit durant aquest segon aniversari, BFN on air, on el maig del 2009 us explicava l’experiència d’haver participat en la gravació d’un programa de televisió en un avió en ple vol. Tampoc puc deixar de banda un dels meus primers articles, que durant tot l’any, i sense saber ben bé perquè, ha anat revent visites: L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!
Res més, gràcies altra vegada i tot esperant que l’any vinent puguem cel·lebrar el tercer aniversari, acabo amb un…
PER MOLTS ANYS “HISTÒRIES DE PA SUCAT AMB OLI”!
Agafar el porc per la cua
Així és la tradició. Com cada primer diumenge de desembre, i tant si fa fred, com calor, tan si neva com plou, la Llacuna es prepara per una cita indispensable: la Fira de Sant Andreu que, segons els fulletons repartits per l’organització, data de l’any 1335, i té com a acte principal la Matança del Porc, que aquest any celebra la 31a edició.
Com veieu, des d’aquell dia fins avui, ha plogut i ha nevat molt a la Llacuna, però com us he comentat abans, aquí, passi el que passi, hi haurà Fira!
I per què carai, ara (i després de molts dies sense escriure), us explico tot això? Doncs perquè fa dos dies que no dormo tranquil, preocupat per com es veu des de fora la Fira de Sant Andreu.
Només he tingut temps de llegir tres articles en mitjans de comunicació de la comarca de l’Anoia, però ja n’hi ha hagut prou com per veure que l’informació, des del poble fins a la ciutat, queda distorsionada fins al punt d’escriure les bestieses més grans que mai s’han pogut dir! Bé, cal dir però, que un dels tres articles m’ha agradat i es nota que el periodista (tot i no ser del poble) ha gaudit de la festa de primera mà.
El que més m’ha fet riure (evidentment, per no plorar) ha estat l’article publicat a l’Enllaç. A continuació us el copio literalment:
El cap de setmana passat, el municipi de la Llacuna es va omplir de record i tradició amb motiu de la Matança del Porc i la Fira de Sant Andreu, la festa que reuneix més persones d’arreu.
El temps també va acompanyar força i van ser més de 5.000 visitants els que van poder passejar entre el gairebé centenar de parades i estands que van omplir els carrers de la població per la Fira de Sant Andreu.
Antigament es passejava tot l’any un porc per tot el poble i després es matava a la plaça Major. La prohibició de fer exhibició de la mort de l’animal no ha fet oblidar aquells temps passats. Avui en dia s’ha substituït aquest fet per l’entrepà de botifarra amb allioli, que costa 2 euros, i el porró de vi. En el decurs de la festa es van repartir més de 5.500 entrepans amb la popular botifarra de La Llacuna.
Bé senyors de l’Enllaç, les primeres línies les podem salvar, però el segon paràgraf no s’aguanta per enlloc! És cert que a la Llacuna, tot l’any es passeja algun porc pel carrer, però us imagineu què passaria si tinguéssim el porc que matem el desembre tot un any rondant pel poble? No arribaria ni a mitja botifarra per cap! Pobre bèstia…
Antigament, quan no hi havia la prohibició d’exhibir davant de públic el sacrifici de l’animal, al matí de la festa, es treia un porc al carrer i acompanyat per el so d’un parell de timbals, era portat fins a la plaça Major, on minuts més tard, seria mort. Un cop mort, i a la mateixa plaça, se’n feien les botifarres que es repartien entre els assistents en un entrepà.
Com veieu, els entrepans s’han repartit des dels inicis de la festa i no pas com a motiu de substitució d’una matança pública de l’animal.
Ara el porc es mata a l’escorxador i arriba a la plaça Major, en forma de carn picada i a punt per fer-ne botifarres. Aquest procés, a càrrec de tots els carinissers del poble, si que es realitza a la mateixa plaça i davant del públic.
Permeteu-me citar ara que parlo de l’elaboració, un altre article (que novament em fa plorar) del diari digital Anoiadiari, que diu el següent (cito textualment):
La mort del Porc era una de les festes familiars més importants del mes de desembre a casa nostra. Poc a poc la tradició s’ha anat perdent però La Llacuna ha sabut conservar i promocionar aquesta tradició tot incorporant-la a la ja centenària Fira de Sant Andreu.
A dos quarts de nou del diumenge tingué lloc l’acte central de la festa, a la plaça Major es procedí a la matança del porc i els visitants van poder veure l’elaboració d’embotits que més tard van poder degustar.
Més de 5.000 persones d’arreu es van apropar a la comarca per viure aquesta festa llacunenca, entre ells cal destacar la presència de Felip Puig i la nova diputada anoienca de CIU, Maria Senserich.
Si voleu venir a la Fira i menjar un bon entrepà de botifarra, no cal que vingueu a dos quarts de nou que potser haureu fet tard per veure l’espectacte. I és que en aquesta Fira, no hi ha acte central. Tot avança al ritme dels visitants. I, ni a dos quarts de nou, ni a les onze, ni a la una, veureu com maten el porc a la plaça. Em sap greu, però per molt que busqueu, no veureu cap sacrifici.
El que sí que veureu, si us acosteu fins la plaça Major, és l’elaboració de les botifarres, però no us penseu que a dos quarts de nou es posen a fer botifarres… I és que en un diumenge de Fira, l’activitat a la plaça comença de bon mati. A les 6, ja hi ha moviment a l’espera de l’allau de persones que any rere any, s’acosten fins a la Llacuna per menjar-se un bon entrepà de botifarra.
Mentre uns comencen a fer brases, els altres tallen el pa, uns omplen el porró de vi i els carnissers comencen a fer botifarres. És llavors quan els més matiners ja arriben a la plaça. Unes botifarres que un cop cuites i ficades a l’entrepa juntament amb un bon allioli, seran repartides durant tot el matí a tots els que hagin tingut la paciència de fer més de mitja hora de cua.
Durant tot el matí la roda anirà girant… Fer botifarres, coure-les, posar-les a l’entrepà, repartir-les… i així fins arribar a repartir-ne quasi 6000! I és que per molta gent que vingui, ningú es quedarà sense poder tastar un bon entrepà de botifarra de la Llacuna!
Us deixo amb un enllaç de l’últim article que us parlava al començament. Ha estat el millor dels que he llegit, tot i que, i repeteixo una altra vegada, l’entrepà no ha substituït la matança de l’animal.
“Cinc mil persones a la matança del porc de la Llacuna”
Regió 7 – 6 de desembre de 2010
I als periodistes que sembla que heu escrit aquests articles des de la distància, si us plau, acosteu-vos l’any vinent fins a la Llacuna i a part de gaudir d’un bon entrepà de botifarra, sabreu de primera mà, com és aquesta festa tant tradicional.
Passant el relleu…
Sembla com si fos ahir quan ens van avisar que la nostra colla seria la propera de fer arribar el rei Carnestoltes del Carnaval de la Llacuna. D’això, ja en fa 5 anys…
Per aquells que no ho sapigueu, a la Llacuna, l’arribada del Rei dels poca-soltes l’organitza, durant quatre anys, una colla diferent de jovent del poble. D’aquesta manera, queda assegurada la continuïtat de la festa, a mesura que ens anem fent grans… o no!
Una part important del dia de Carnaval, és la lectura del pregó. Un text escrit en forma de versos, amb rima final, on és parla amb to sarcàstic de totes aquelles coses que han passat durant l’any al poble. Temes com l’Ajuntament i els seus regidors, les associacions culturals, els bars o establiments i, fins i tot d’alguna persona popular (o a vegades, no tant) del poble, fan del pregó, un text que al mateix temps que és acceptat, amb una bona rialla i sentit de l’humor per a uns, és criticat i aixafat fins a l’última paraula per a d’altres. Un fet que en més d’una ocasió ha comportat molts mals de cap a la colla organitzadora. Però com molt bé tots sabem, mai plou a gust de tothom.
I aquest any, toca passar el relleu als una mica més joves. Encara no sé ben bé el perquè nosaltres hem fet de Carnestoltes durant cinc anys en comptes de quatre… deu ser que hi hem agafat el gust?! 🙂
Tot i que és una responsabilitat menys i que a partir d’ara podrem dedicar moltes més hores a la realització de la disfressa i de la carrossa, crec que ho trobarem a faltar… I deixem enrere totes les hores de cosir i provar disfresses, de donar-li qualsevol altra utilitat a tots aquells objectes que acabaran formant part d’una carossa molt més vistosa que l’any anterior, de nits sense dormir gaire tot pensant en rodolins, de córrer a última hora perquè aquella cosa no està acabada o encara falta aquella persona que durà el material tot just acabat de comprar-lo al mateix matí de Carnaval… i què hi farem… nosaltres sempre hem sigut així, d’anar a última hora… però no patiu, que l’any vinent, ens hi posarem amb molt més temps! Oi penya?
I deixem enrere, també, aquella disfressa cosida amb grapes de Caça-fantasmes, o l’any que ens ho vam treure tot de sobre i vam sortir a passar fred vestides de Brasileres (a més d’un/a la broma li va costar un bon constipat!). Sort que ens va arribar una dosi de seny i l’any següent la disfressa de Super-herois ens va permetre abrigar-nos una mica! Però s’ha de confessar… als nois de la colla ens agrada anar de dones! Sí, i què? 🙂 (i les noies, doncs… les convencem aviat!) Així que, un any més tard ens vam tornar a treure la roba per posar-nos només una cua de Sireneta en una nit molt i molt freda! I aquest any, com que les previsions eren de fred… ens hem volgut tornar a abrigar sota unes capes d’espuma tot simulant els ingredients d’una super-hamburguesa al més pur estil McDonald’s!
I mentre ens recuperem de la festa, i posem el cap en una propera calçotada, us deixo amb l’històric dels cinc pregons que hem realitzat durant aquests anys!
 |
CARNAVAL 2006 |
|
CARNAVAL 2007 |
|
CARNAVAL 2008 |
|
CARNAVAL 2009 |
|
CARNAVAL 2010 |
Per molts anys!
Avui fa un any que aquest bloc està en funcionament. Un any on he intentat explicar amb més o menys regularitat, tot allò que em passava pel cap i que, sovint, no portava enlloc.
Un bloc petit, que mica en mica ha anat creixent gràcies a tots els que un dia o altre heu passat per aquestes pàgines, arribant a superar les 4600 visites i els més de 80 comentaris. Tot això en els 45 articles que formen aquest primer any, i que avui, us convido a tornar-los a recordar a l’apartat “T’enrecordes?“. 45 articles d’allò ben variats, en els quals i podem trobar des de queixes i preocupacions, on destacaríem “L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!” (el més visitat del bloc), fins a les vivències del dia a dia, tot passant per històries més personals com poden ser el meu pas per diferents programes de televisió (Bocamoll i Buenafuente) o les experiències en un dia de treball (Dies de PVI…) entre d’altres.
Us dono les gràcies per haver passat per aquest espai durant tot aquest any, al mateix temps que us convido a seguir-ho fent durant molt i molt de temps!
Així doncs, i esperant poder repetir aquest missatge en més d’una ocasió, només em queda afegir un…
PER MOLTS ANYS “HISTÒRIES DE PA SUCAT AMB OLI”!
Vodpod videos no longer available.
Felicitats 2.0
I és que ara, tot és 2.0. Facis el que facis, diguis el que diguis, escriguis on escriguis, naveguis per on naveguis,… tot és 2.0!
Avui en faig 23 i vés per on, he rebut més felicitacions que mai. Bé, en podríem dir: felicitacions 2.0.
Abans es feien trucades, et venien a veure o fins i tot, et paraven pel carrer per felicitar-te. Amb l’arribada de la telefonia mòbil, es va passar a felicitar per missatges de text (Flictts! Q pssis 1 bn dia!) i dies més tard, per correu electrònic, que va permetre afegir alguna imatge o alguna cançó adjunta. Ara però, tot, o quasi bé tot, es fa pel Facebook (podeu trobar el meu perfil a la part superior de la barra lateral).
I sort en tenen els més despistats en les dates d’aquest invent, i parlo evidentment, del recordatori d’esdeveniments i/o d’aniversaris dels amics, fet que provoca una allau d’escrits al mur. Sí, sí, siguem sincers que ja ho sabem tots: més de la meitat ni es recorden d’un aniversari si no fos per aquest invent!
No us penseu ara que aquestes felicitacions no em facin il·lusió, eh? Per a mi serveixen igual, tot i que no em negareu pas que les millors (i com totes les coses) sempre són les que es fan personalment!
Així doncs, als que avui m’heu felicitat personalment, amb una trucada, per missatge al mòbil, per correu electrònic, pel Twitter, pel Facebook o sigui quin sigui el mitjà que hagueu fet servir, MOLTES GRÀCIES @TOTS per les vostres felicitacions!
Espero que per molts anys ens puguem seguir escrivint i llegint per internet. Que acabeu de passar un bon dia!
La matança del porc
I tot va començar amb un sorteig…
Uns quants de la Banda de La Llacuna, vam assistir al dinar de les festa dels Tres Tombs, ja que aquell dia hi haviem tingut actuació. Un dinar de càtering, senzill, però molt bo.
Durant el transcurs del dinar, l’organització sortejava un porc d’uns 80-100 quilos viu (o l’equivalent en euros) entre els assistents que compràven números del sorteig. Alguns de la Banda que érem allà, vam comprar números d’aquest sorteig, amb la condició que si ens tocava, faríem un dinar amb tota la colla. El dinar es va allargar, i evidentment, el sorteig es va fer esperar. Tots vam anar desfilant cap a casa, excepte un de nosaltres que es va quedar amb tots els números fins a l’hora del sorteig.
Al cap d’unes hores, va arribar un missatge al mòbil: “ens ha tocat el porc!“. Un cop més la Banda va estar de sort… ara ja teniem l’excusa per fer una festa!
Fins aquí tot anava sobre rodes, però no vam tardar gaire a rebre males notícies… de cop i volta el porc havia perdut uns 20 o 30 quilos. Suposo que, a la regidora de cultura de l’ajuntament no li va fer gaire gràcia que el porc anés a parar a la Banda, i per això, el pes d’aquest va canviar completament! Però nosaltres no ens deixem enredar. Si van dir que faria de 60 a 70 quilos, ens l’hauran de donar de 80 a 100 quilos!
Ara ja teniem el porc, però quin tipus de festa fariem? Vam aprofitar l’actuació de Sant Medir per decidir què en faríem de la bèstia, i vam arribar a conclusió que dedicariem tot un dia a fer-ne la matança.
I així ho hem fet. Dimecres rebiem la notícia de que el porc arribava a La Llacuna (evidentment mort per causes de sanitat). I avui finalment hem fet la festa.
Tot ha començat a primera hora del matí. Els elaboradors experts en la matèria, han preparat durant tot el matí les botifarres i els diferents trossos del porc que faríem a la brasa per dinar. Botifarra blanca, negre i crua, acompanyat tot de peus de porc, cansalada, llom, careta i morro. Després de l’elaboració, i tot esperant la cuita de les botifarres blanques i negres, un bon esmorzar amb cansalada, llom i pa amb tomàquet.
Un esmorzar entretingut, ja que uns quants del grup han hagut d’anar a buscar a diferents cases del poble els famosos adreçadors de botifarres. Però bé, aquest tema us l’explicaré en el següent article!
L’esmorzar s’ha allargat fins tard, i al cap de poca estona, ja hem començat a preparar les brases pel dinar. Un dinar on no hi ha faltat de res! Molt tall de porc, evidentment, i com ja és típic en aquestes festes, molt i molt de beure.
Un beure que ha ajudat a que a les últimes hores del vespre, i tal i com ja és habitual en les nostres festes, agaféssim els instruments i anéssim a tocar en cercavila pels carrers principals del poble, acompanyats d’un remolc (estirat per nosaltres mateixos) ple de botifarres i els diferents adreçadors que durant tot el matí hem anat recollint.
I així hem deixat enrere una altra de les mítiques festes de la Banda, i ja en sumem una més a la llista. Calçotades, paelles, barbacoes, “assados” i ara, la matança del porc. Quina serà la següent?
Sant Medir
Ahir, festes de Sant Medir a Barcelona. Un any més, i com ja és tradició, cada 3 de març (i, sempre i quant ens segueixin llogant) hi vam anar amb la banda de La Llacuna.
Des de fa molts anys (alguns diuen que en fa 17, altres 15…), hem anat acompanyant la colla de la Providència. Aquest any però ha sigut diferent, tant al matí com a la nit, a l’hora de marxar :(. Encara arrossego el refredat de carnaval, així que no m’hi he pogut afegir fins a la tarda.
L’ambient, com sempre, és el mateix. Al matí cada colla, acompanyada de la seva banda de música, va passejant amb els seus cavalls i camions amunt i avall pels carrers, repartint caramels per a tothom, però no és fins a la tarda que comença la traca final.
Al vespre, s’ajunten totes les colles del barri de Gràcia i comença el recorregut. Carrer Escorial, Sant Salvador, Nil Fabra i Gran de Gràcia. Aquest últim, és on hi ha més ambient. Milers i milers de persones amb una bossa als dits per a poder arreplegar una petita quantitat de les tonelades de caramels que es llencen.
Quedarieu impressionats de les “birgueries” que arriba a fer la gent per aconseguir-ne un grapat! I és que aquest dia, tothom, des dels més petits fins als més grans, surt al carrer. Empresaris encara amb l’americana i la corbata que intenten omplir els maletins de caramels, estudiants amb el casc de la moto ple, gent gran que per un dia deixen el mal d’esquena a casa i s’ajupen com els més joves per omplir la bossa, i fins i tot, les monjes que obren les portes de bat a bat i amb la ajuda d’una escombra, arrepleguen tots aquells caramels que els hi cauen a l’entrada.
I mentre, nosaltres, allà al mig del carrer, tocant i caminant sobre una gran capa de caramels aixafats,i esquivant a tots els més agoserats, que baixen de la vorera per arribar a tocar dels cavalls i aconseguir encara un grapat més de caramels.
Acabem a correcuita, ja que sempre acaba plovent, i un cop hem passat per davant de les autoritats, ens enfilem als camions i tornem cap al carrer Providència. Ens canviem el calçat ple de caramels enganxats, sopem d’entrepà i altre cop cap a La Llacuna que ja tenim ganes de descansar!
Si mai teniu l’oportunitat, algun 3 de març al vespre, arribeu-vos-hi. És una festa que s’ha de veure!
Carta als Reis
Ja sé que potser és una mica tard, per fer la carta als Reis, però, així ja la tindran per l’any que ve!
Us deixo aquí una còpia de la carta.
Estimats Reis d’Orient:
Aquest any m’he portat bé, i tot i que no m’heu pogut aconseguir el que us vaig demanar (entenc que portar-ho era massa difícil), ara, us escric per l’any vinent. Aquest cop, però, no demano només per a mi.
Aquests dies m’ha tocat treballar, junt amb la col·laboració de molta altra gent, una mica més del que ho faig de costum. Així, heu pogut arribar novament a aquest poble. Sé que us envio la carta fora d’hores de feina, ja que, de ben segur, deveu estar cansats de repartir milers de regals a tots els nens i nenes (i gent una mica més gran) durant tota aquesta nit. Tot i així, em faria molta il·lusió que, de cara l’any vinent, puguessiu dur uns regals per a mi i per a tots els col·laboradors, que durant el dia de Reis, treballen de valent per a fer possible aquesta nit màgica. Per això us demano:
– Un localitzador GPS per la carrossa (per si algun any no sabem on trobar-la).
– Un cinturó per tenir l’àngel ben lligat (val més que no se’ns escapi volant…).
– Uns focus ben potents (ja que, potser toca renovar-los).
– 3 o 4 bateries (per si un dia no en trobem alguna, o la trobem massa tard).
– Un aparell que carregui bateries en un tres i no res (que amb menys de 2 hores ho tingui tot carregat).
– Una caixa ben gran de paciència per a tothom (per si teniu un contratemps i arribeu una mica més tard).
– i que tots plegats siguem una mica més comprensius i puguem posar una bona dosi d’humor a aquests estressants dies de feina!
Espero que la propera nit de Reis, entre tots els regals que portareu, també pugueu dur aquests desitjos.
Molt agraït!
P.D.: Sé que això és una mica més complicat, però posats a demanar… si em puguessiu enviar una patgessa reial no estaria gens malament! (no cal que l’emboliqueu) 😉
Finalment, he de dir que, la meva petita col·laboració, en aquesta festa, ha estat més que gratificant al veure les cares d’il·lusió de tots els nens i nenes.
Campanades a les fosques
Des de fa molts anys, sempre passo el Cap d’Any amb la colla, i una mica abans de les 12, sempre ens arribem fins a la plaça Major per seguir les campanades.
Ens podriem quedar al local mirant la televisió i seguir-les per TV3, o fins i tot, escoltant-les per la ràdio. Però no, ens agrada molt més viure-les en directe i acompanyats per tota la resta de gent. Uns més grans, altres més petits, però tots junts per una mateixa finalitat: seguir una a una les campanades que donen pas a un any nou.
Aquest any però, ha sigut diferent. Després d’arribar a la plaça amb el raïm ben triat (un quart d’hora abans, li trec els pinyols! ja ho sé… sóc, potser, massa finet…), aixequem tots la mirada cap al campanar i ens trobem el pitjor que pot passar una nit de Cap d’Any: trobar-se el rellotge a les fosques! Si si, ben a les fosques! Amb prou feines s’intuïa la posició de les agulles.
Ja us podeu imaginar el rebombori de les més de 70 persones que any rere any ens trobem a la plaça. Tots nerviosos per saber quina hora era. Per a uns encara quedaven deu minuts, per a altres, només en quedaven dos, i alguns altres, en un racó ja destapaven el cava. No hi havia cap més solució que estar atents al primer toc de camapana. Degut al soroll de la gent ens acostem una mica més cap al campanar, i tot just arribar davant la rectoria… naaanggg!! Ja les tenim aquí!
Per sort, però a les fosques, vam poder seguir-les totes dotze.
Durant una bona estona aquest va ser el tema de conversa de moltes persones. N’hi havien que deien que feia dies que el llum no funcionava, altres feien hipòtesis de si aquell fet havia sigut un sabotatge, i alguns altres, tot fent broma, comentaven que l’Ajuntament no havia pagat l’úlitm rebut de la llum.
A hores d’ara, encara ningú sap perquè el llum que il·lumina el rellotge estava apagat. Penso que un dia com Cap d’any, s’hauria de vigilar una mica l’estat del campanar, si més no, vigilar que la il·luminació funcioni i el rellotge vagi a l’hora.
Històries de pa sucat amb oli 