Aquí ens caguem amb les ordenances…
Abans anava a córrer al vespre, abans de sopar, però al segon dia que vaig haver de córrer davant d’un gos, ho vaig deixar. Ara he canviat la ruta i l’horari, i de moment, no ha tornat a passar.
Però tots sabem que “la fauna salvatge” de la Llacuna no només surt de nit… Aquí al poble, l’amo no surt a passejar el gos: el gos es passeja sol!
Ell sol surt a caminar, es pixa en tres o quatre fanals, empaita (o ensenya les dents) a un parell de senyores que van a comprar, es caga al mig del carrer i, si li queda temps, mentre espera que l’amo surti de treballar o de fer el cafè, escampa les deixalles d’un contenidor.
I tu, ja et pots anar preparant per esquivar cinquanta mil cagarades mentre surts a passejar per la Llacuna tot gaudint d’un dia primaveral.
Tenim un problema… i també tenim una solució. Si s’aplica o no, ja és una altra cosa. Les ordenances municipals sobre la tinença d’animals ho diuen ben clar:
Article 16
A les vies públiques i llocs de lliure accés per al públic els gossos aniran proveïts de corretja, o cadena i collar, amb la seva identificació censal.
i continua dient…
Article 21
Els posseïdors d’animals estan obligats a recollir i a retirar els excrements de l’animal de forma immediata i convenient, netejant, si fos necessari, la part de la via, espai públic o mobiliari que hagués resultat afectat.
Article 22
2. En cas que es produeixi la infracció d’aquesta norma, els agents de l’autoritat municipal podran requerir al propietari o a la persona que condueixi aquest animal, perquè procedeixi a retirar les dejeccions.
El text continua (ho podeu llegir a partir de la pàgina 10) i reflecteix les quotes de les sancions. Portar el gos sense corretja és considera un falta greu i pot suposar una multa de fins a 300 euros. Per altra banda, embrutar les vies públiques amb les dejeccions fecals dels gossos, comporta una sanció de caràcter molt greu, multada amb una quantitat de fins a 450 euros.
I jo em pregunto… Qui té la culpa de tot això? Del propietari de l’animal de no complir la normativa o de l’autoritat municipal de no fer-la complir?
Indignació! I l’autor?
Recordeu aquells dies d’estiu amb un risc d’incendi molt elevat? Fa uns mesos us explicava com havia sigut la meva primera experiència davant d’un incendi forestal [llegir: D’estrena!] i que justament l’endemà, havia repetit però amb una tarda una mica més tranquil·la [llegir: Tornem-hi…]. Aquella tarda, tot fent temps esperant que arribés el foc, vaig agafar la càmera i em vaig dedicar a fer alguna foto als mitjans que hi havien per allà i que, posteriorment, vaig penjar a la meva pàgina del flickr.
Dies més tard, vaig rebre la trucada de l’enginyer del PVI a l’Anoia comentant-me que acabaven de presentar una nova pàgina web per a la Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal de l’Anoia i em preguntava, si em feia res que hi pengessin un enllaç de les fotos que havia fet als incendis de l’estiu. Evidentment, i sempre que complissin la llicència Creative Commons sota la qual estaven aquestes fotografies, no hi havia cap problema!
En les meves fotografies, tal i com us explicava, utilitzo una llicència Creative Commons, concretament la modalitat by-nc-sa, per la qual cosa, dono el consentiment de copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra, sempre i quan, se’n reconeixi l’autor i l’obra i no s’utilitzi per a finalitats comercials, entre d’altres.
Fins aquí tot correcte. Les fotos van sortir publicades a la web de la Federació [veure notícia], i tal com deia la llicència, en van citar correctament l’autor. Però la història no s’acaba aquí…
L’altre dia, vaig anar a recollir uns papers al Consell Comarcal de l’Anoia i, mentre esperava que el noi de recepció acabés d’atendre una trucada, vaig estar fullejant alguns tríptics que hi havien sobre el taulell. De cop hi volta em vaig trobar una imatge que em resultava molt familiar… 😯 Hi havia una petita muntanya de calendaris de butxaca del 2010, que havia editat la Federació d’ADF’s de l’Anoia amb el suport de la Diputació de Barcelona i el Consell Comarcal, i que com a imatge de fons, hi sortia una de les fotografies que havia fet aquella tarda d’estiu…
Hauria d’haver estat content perquè una fotografia meva hagués servit com a disseny d’un calendari, però aquest no va ser el cas. Amb ràbia, vaig agafar els meus papers, un calendari i vaig marxar indignat cap a casa… “La meva foto en un calendari, i ni tan sols hi surt el meu nom”.
Què voleu que us digui? Ho vaig trobar una mica lleig pel fet de no dir-me res, i potser sí que només és una fotografia, però no costava gaire posar-hi el nom, no?
Vosaltres què en penseu? Què haguéssiu fet en un cas així? 😐
El molí ja gira (i ben poc que els hi ha costat)!
Ahir a la nit, escrivia sobre el molí eòlic que tenim a La Llacuna [llegir article]. S’havia passat tot l’estiu sense funcionar, i tot just aquest matí, una furgoneta amb tècnics d’Enercon arribava al poble.
A les tres de la tarda és preparaven per posar-se a treballar. Minuts més tard ja estaven penjats de la turbina i pels volts de les set ja recollien. Han calgut només quatre hores per tornar-lo a posar en marxa.
Calia tenir tant de temps parat un molí d’aquestes dimensions, per només quatre hores de feina?
El molí ja no gira (o no el volen fer girar)!
Ara estava mirant per la finestra, i un dia més, el molí no gira. No és pas perquè no faci vent, sinó que no gira per deixadesa.
Era l’octubre de 1998 quan uns espectaculars camions van fer arribar des de la fàbrica Enercon (Alemanya) a La Llacuna els trossos d’un molí eòlic. Durant dos dies i sota l’atenta espectació de nombrosos llacunencs, una grua va anar aixecant la torre de 50 metres d’alçada amb les seves tres pales de 15 metres de llargada, convertint-lo (suposo que, en aquella època) en el molí eòlic més gran de tota la península.
Un molí amb una turbina de 230 quilowats de potència, que servirien per bombar l’aigua de La Llacuna a Miralles, al mateix temps que el corrent sobrant es vendria a la companyia FECSA.
Amb una inversió total de 59 milions de pessetes (354.597,14 euros), de les quals 39 milions eren subvencionats, La Llacuna va jugar en el mercat de les energies renovables, convertint-se en pionera en la zona. Aquest molí era només la primera peça d’un futur parc temàtic d’energies alternatives. Un parc lúdic i didàctic que al mateix temps d’ensenyar, generaria energia per a la població.
L’Ajuntament d’aquell temps va fer volar coloms, i suposo que van impactar contra alguna cosa (o persona), però bé, anem pel tema principal: el molí, ara que fa tot just 11 anys que és va instal·lar, ja no gira. I no és pas que avui hagi deixat de girar, sinó que ja porta tot l’estiu parat. Estarà pendent d’una reparació que no arriba mai?
Senyors, aquí hi estem perdent “calés”! A La Llacuna podem presumir de molí, però ens hem d’avergonyir de que som el tercer municipi de la comarca amb més dèficit per habitant [llegir notícia], així que posem-nos (o als al·ludits, poseu-vos) les piles i que el molí torni a funcionar! Evidentment, també cal que l’energia sobrant es facturi, ja que aquests ingressos, podrien ajudar a fer front als dèficits. Si no és així, tot això no servirà per a res!
P.D.: Si algú li vol anar a treure la pols, ja us deixaré una escala! 😉
Aquí acumulem.cat
L’altre dia, mentre els paletes arreglaven els desperfectes que es van produïr a la teulada a causa del vent, em va cridar l’atenció la imatge de la deixalleria.
A l’interior, s’hi acumulen petites quantitats de deixalles, de tots tipus, ordenades en diferents seccions; mentre que a la part de fora del recinte, s’hi acumula una gran quantitat de restes que la gent, i treballadors de l’Ajuntament, llencen quan la deixalleria està tancada, entre les quals hi trobem una gran pila de fustes esmicolades.
Fa temps que l’Ajuntament disposa d’un remolc condicionat per a triturar restes vegetals, però ells l’utilitzen per a una altra feina.
De bon matí es planten a la deixalleria, i amb l’ajuda d’una excavadora, van omplint el remolc de tot allò que ells creuen que es pot triturar: sofàs, mobles, matalassos,… engeguen la màquina i… pim pam! tot esmicolat. Potser sí que d’aquesta manera aconsegueixen reduïr l’espai, però no crec que barrejant diferents tipus de materials sigui la millor solució per a reciclar.
Temps enrere, obtaven per una forma ben diferent de treballar. Simplement, hi calaven foc. A aquesta foguera, no només hi anaven a parar els mobles i altres tipus de fustes, sinó qualsevol cosa que es pugués cremar, entre les quals hi podiem trobar des de tot tipus de plàstics fins a pneumàtics.
Pel que es veu, podem dir que la gestió de la deixalleria fa com el vi, millora amb els anys. I aquí llenço la meva pregunta: Hem millorat amb el reciclatge al poble?
És cert que el fet de buidar cada cert temps la deixalleria suposa un cost elevat en transport de materials, però que hem de fer: acumular tota la merda fins que ens arribi el coll, o és que ja comencem a preparar la matèria prima per a la futura planta de biomassa?
Recordeu la campanya d’aquí reciclem.cat? que us sembla, si a La Llacuna la anomenem “aquí acumulem.cat”?
L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!
Aquesta tarda m’he trobat, novament, un sobre de l’ajuntament sota la porta. Era ni més ni menys que la felicitació de Nadal del consistori.
Pel que sembla, l’Ajuntament ,aquest any, no pateix la famosa crisi econòmica. Cada dos per tres em trobo sota la porta una infinitat de papers enunciant algún que altre esdeveniment: Invitacions, xerrades, exposicions,…
Està molt bé que tothom quedi informat del dia a dia de a La Llacuna, però jo trobo que se’n abusa una mica. Des de les últimes eleccions fins ara, el poble ha agafat un color diferent. No és pas per la normativa del color de les façanes, sinó pels cartellets a tot color que omplen la majoria de parets del poble. Segur que tots sabeu de quins cartells parlo. I qui n’abusa més, la Regidoria de Cultura, que llença la casa per la finestra fent un cartell per a qualsevol cosa!
Cartells a tot color, plens de fotografies, de paper encerat, invitacions de luxe… i sobretot, fets amb una traça impressionant!
I no només penjats a les botigues, sinó que a cada bar podem trobar tríptics, octavetes,… i tots ells, (tal i com he dit abans) fets amb una traça que dona gust de veure! A un les lletres surten tallades, l’altre el telèfon està equivocat, un altre queda tort… No costa pas gaire fer les fotocopies rectes! O és que sempre hem d’inclinar el paper per llegir-ho?
Si us plau, mirem com queda una còpia abans de fer-ne 500 més! D’aquesta manera, més d’un cop ens hauríem estalviat tornar a deixar casa per casa la rectificació del cartell que haviem passat feia tot just una hora.
Tot plegat, gastos i més gastos. És evident doncs, que aquest any l’Ajuntament no pateix crisi!
Senyors, fem-ho per estalviar quatre calers i reduïr una mica el consum de paper!
Si us plau, que torni l’agutzil!
Des d’un altre punt de vista…
A vegades va bé veure les coses des d’un altre punt de vista, però tot i així, no sempre es pot fer.
Avui, desprès de quasi 6 anys, he canviat les finestres que tan m’ajuden a mirar més enllà.
Llevar-se dora (molt dora per ser un dissabte!), viatges amunt i avall, problemes amb la graduació, un dinar ràpid (o una mica més lent per alguns…), migdiada al cotxe, tornada a casa i… a donar un cop de mà amb el pessebre vivent.
Un any més toca instal·lar els llums entre crits i presses dels organitzadors…
“com és que en aquest quadre encara no hi tenim llum?”
“ja es fa fosc i aquí no ens hi veiem, eh?”
“quan acabis d’aquí, penja aquest fil allà”
“el decorat tapa el llum, l’hauries de canviar…”
Ufffff!!!! estrès!
Però nois, jo amb això no m’estresso. Tots sabem que “Qui fa el que pot, no està obligat a més!”.
Tot plegat, al cap de quatre dies ningú dirà que “aquell” o “aquell altre” va ajudar a fer “allò” o “allò altre”, molt sovint, es dirà tot el contrari!Sovint no es valora com s’hauria de valorar la feina que hi ha darrere les coses.
Cada any, des de fa uns 3 anys, dirigia i editava el programa del Patge Faruk de Televisió de La Llacuna. Aquest any, he dit prou!
Treballes durant totes les vacances de Nadal (com aquell qui diu, pràcticament et menjes els torrons davant l’ordinador) per un programa que dura uns 20 minuts, on el patge parla amb els nens del poble. Vas pràcticament contrarellotge, ja que el programa, tan si vols com si no, el dia de Sant Esteve havia de sortir. I per aconseguir-ho, has d’anar al darrere de la gent fins l’últim dia. Ara falta una fotografia, ara falta un text,… i pobre de tu que et queixis!
Per això aquest any, no hi haurà Patge Faruk. Probablement, els lectors d’aquest bloc, seran els primers en assabentar-se. M’agradaria veure la cara de la gent el dia de Sant Esteve mentre sintonitzen el televisor al canal local. De ben segur, que se’n sentirà a parlar… i sobretot, es sentiran les queixes d’aquelles persones que tan els hi costava ajudar a fer les coses una mica més fàcils.
Potser si ens miréssim les coses des d’un altre punt de vista abans de dir-les, tothom aniria molt millor!
Històries de pa sucat amb oli 