Ara torno…
Realment, fa uns dies que tinc el bloc deixat de banda…
Bé, no només aquest bloc, sinó tot el que m’envolta. Fa unes setmanes, vaig rebre la notícia que, a causa d’unes obres de remodelació del centre on estudio, s’avançaria un mes l’acabament de les classes. I quan en un primer moment penses que començar les vacances més aviat del previst és la millor notícia que li poden donar a un estudiant, després acaba sent la pitjor notícia que pots rebre…
Sí, acabo la setmana que ve, però el temari és el mateix que si haguéssim acabat al juny. Així que, durant aquesta setmana i mitja que em queda hauré de deixar enllestits quatre projectes. Tot un repte, així que s’haurà d’anar ràpid, però sense deixar de fer la feina ben feta, perquè com tots ja sabem, “la feina ben feta no té fronteres, ni té rival”.
Per cert… aquestes últimes paraules m’han fer recordar aquell famós anunci de televisió…
Ja veig que si acabo a temps tots els treballs, a la contraportada d’algun d’ells hi hauré de posar la típica frase…
“I el què facin els altres, tan se val. La feina ben feta no té fronteres, ni té rival.“
Doncs, ara torno. Ens veiem la setmana vinent!
Indignació! I l’autor?
Recordeu aquells dies d’estiu amb un risc d’incendi molt elevat? Fa uns mesos us explicava com havia sigut la meva primera experiència davant d’un incendi forestal [llegir: D’estrena!] i que justament l’endemà, havia repetit però amb una tarda una mica més tranquil·la [llegir: Tornem-hi…]. Aquella tarda, tot fent temps esperant que arribés el foc, vaig agafar la càmera i em vaig dedicar a fer alguna foto als mitjans que hi havien per allà i que, posteriorment, vaig penjar a la meva pàgina del flickr.
Dies més tard, vaig rebre la trucada de l’enginyer del PVI a l’Anoia comentant-me que acabaven de presentar una nova pàgina web per a la Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal de l’Anoia i em preguntava, si em feia res que hi pengessin un enllaç de les fotos que havia fet als incendis de l’estiu. Evidentment, i sempre que complissin la llicència Creative Commons sota la qual estaven aquestes fotografies, no hi havia cap problema!
En les meves fotografies, tal i com us explicava, utilitzo una llicència Creative Commons, concretament la modalitat by-nc-sa, per la qual cosa, dono el consentiment de copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra, sempre i quan, se’n reconeixi l’autor i l’obra i no s’utilitzi per a finalitats comercials, entre d’altres.
Fins aquí tot correcte. Les fotos van sortir publicades a la web de la Federació [veure notícia], i tal com deia la llicència, en van citar correctament l’autor. Però la història no s’acaba aquí…
L’altre dia, vaig anar a recollir uns papers al Consell Comarcal de l’Anoia i, mentre esperava que el noi de recepció acabés d’atendre una trucada, vaig estar fullejant alguns tríptics que hi havien sobre el taulell. De cop hi volta em vaig trobar una imatge que em resultava molt familiar… 😯 Hi havia una petita muntanya de calendaris de butxaca del 2010, que havia editat la Federació d’ADF’s de l’Anoia amb el suport de la Diputació de Barcelona i el Consell Comarcal, i que com a imatge de fons, hi sortia una de les fotografies que havia fet aquella tarda d’estiu…
Hauria d’haver estat content perquè una fotografia meva hagués servit com a disseny d’un calendari, però aquest no va ser el cas. Amb ràbia, vaig agafar els meus papers, un calendari i vaig marxar indignat cap a casa… “La meva foto en un calendari, i ni tan sols hi surt el meu nom”.
Què voleu que us digui? Ho vaig trobar una mica lleig pel fet de no dir-me res, i potser sí que només és una fotografia, però no costava gaire posar-hi el nom, no?
Vosaltres què en penseu? Què haguéssiu fet en un cas així? 😐
Renovar-se
En estos coloquios iban don Quijote y su escudero, cuando vio don Quijote que por el camino que iban venía hacia ellos una grande y espesa polvareda; y, en viéndola, se volvió a Sancho y le dijo: -Éste es el día, ¡oh Sancho!, en el cual se ha de ver el bien que me tiene guardado mi suerte; éste es el día, digo, en que se ha de mostrar, tanto como en otro alguno, el valor de mi brazo, y en el que tengo de hacer obras que queden escritas en el libro de la Fama por todos los venideros siglos.
Des de fa molts i molts anys, anualment llegeixo aquest fragment del Quixot. Bé, tot no, però les dues primeres línies sí. Alguns us preguntareu el perquè d’aquesta curiosa lectura…
Doncs bé, novament he tornat a anar a la clínica Barraquer, per la típica revisió de la vista. Una de les moltes coses que et fan fer durant la visita, a part de llegir aquelles sèries de lletres i nombres, que cada vegada es fan més i més petites, et fan llegir aquest curiós text. Un text que, tal i com m’ha explicat la meva mare, fa molts anys que volta. Evidentment després de tants anys, ja el pots recitar de memòria independentment del tamany de la lletra i de les ulleres que portis posades.
Així que des d’aquí, els convido a renovar el material de prova, si més no, un cop a l’any, ja que renovar-se una mica sempre va bé!
Des d’un altre punt de vista…
A vegades va bé veure les coses des d’un altre punt de vista, però tot i així, no sempre es pot fer.
Avui, desprès de quasi 6 anys, he canviat les finestres que tan m’ajuden a mirar més enllà.
Llevar-se dora (molt dora per ser un dissabte!), viatges amunt i avall, problemes amb la graduació, un dinar ràpid (o una mica més lent per alguns…), migdiada al cotxe, tornada a casa i… a donar un cop de mà amb el pessebre vivent.
Un any més toca instal·lar els llums entre crits i presses dels organitzadors…
“com és que en aquest quadre encara no hi tenim llum?”
“ja es fa fosc i aquí no ens hi veiem, eh?”
“quan acabis d’aquí, penja aquest fil allà”
“el decorat tapa el llum, l’hauries de canviar…”
Ufffff!!!! estrès!
Però nois, jo amb això no m’estresso. Tots sabem que “Qui fa el que pot, no està obligat a més!”.
Tot plegat, al cap de quatre dies ningú dirà que “aquell” o “aquell altre” va ajudar a fer “allò” o “allò altre”, molt sovint, es dirà tot el contrari!Sovint no es valora com s’hauria de valorar la feina que hi ha darrere les coses.
Cada any, des de fa uns 3 anys, dirigia i editava el programa del Patge Faruk de Televisió de La Llacuna. Aquest any, he dit prou!
Treballes durant totes les vacances de Nadal (com aquell qui diu, pràcticament et menjes els torrons davant l’ordinador) per un programa que dura uns 20 minuts, on el patge parla amb els nens del poble. Vas pràcticament contrarellotge, ja que el programa, tan si vols com si no, el dia de Sant Esteve havia de sortir. I per aconseguir-ho, has d’anar al darrere de la gent fins l’últim dia. Ara falta una fotografia, ara falta un text,… i pobre de tu que et queixis!
Per això aquest any, no hi haurà Patge Faruk. Probablement, els lectors d’aquest bloc, seran els primers en assabentar-se. M’agradaria veure la cara de la gent el dia de Sant Esteve mentre sintonitzen el televisor al canal local. De ben segur, que se’n sentirà a parlar… i sobretot, es sentiran les queixes d’aquelles persones que tan els hi costava ajudar a fer les coses una mica més fàcils.
Potser si ens miréssim les coses des d’un altre punt de vista abans de dir-les, tothom aniria molt millor!
Històries de pa sucat amb oli 