El molí ja gira (i ben poc que els hi ha costat)!
Ahir a la nit, escrivia sobre el molí eòlic que tenim a La Llacuna [llegir article]. S’havia passat tot l’estiu sense funcionar, i tot just aquest matí, una furgoneta amb tècnics d’Enercon arribava al poble.
A les tres de la tarda és preparaven per posar-se a treballar. Minuts més tard ja estaven penjats de la turbina i pels volts de les set ja recollien. Han calgut només quatre hores per tornar-lo a posar en marxa.
Calia tenir tant de temps parat un molí d’aquestes dimensions, per només quatre hores de feina?
El molí ja no gira (o no el volen fer girar)!
Ara estava mirant per la finestra, i un dia més, el molí no gira. No és pas perquè no faci vent, sinó que no gira per deixadesa.
Era l’octubre de 1998 quan uns espectaculars camions van fer arribar des de la fàbrica Enercon (Alemanya) a La Llacuna els trossos d’un molí eòlic. Durant dos dies i sota l’atenta espectació de nombrosos llacunencs, una grua va anar aixecant la torre de 50 metres d’alçada amb les seves tres pales de 15 metres de llargada, convertint-lo (suposo que, en aquella època) en el molí eòlic més gran de tota la península.
Un molí amb una turbina de 230 quilowats de potència, que servirien per bombar l’aigua de La Llacuna a Miralles, al mateix temps que el corrent sobrant es vendria a la companyia FECSA.
Amb una inversió total de 59 milions de pessetes (354.597,14 euros), de les quals 39 milions eren subvencionats, La Llacuna va jugar en el mercat de les energies renovables, convertint-se en pionera en la zona. Aquest molí era només la primera peça d’un futur parc temàtic d’energies alternatives. Un parc lúdic i didàctic que al mateix temps d’ensenyar, generaria energia per a la població.
L’Ajuntament d’aquell temps va fer volar coloms, i suposo que van impactar contra alguna cosa (o persona), però bé, anem pel tema principal: el molí, ara que fa tot just 11 anys que és va instal·lar, ja no gira. I no és pas que avui hagi deixat de girar, sinó que ja porta tot l’estiu parat. Estarà pendent d’una reparació que no arriba mai?
Senyors, aquí hi estem perdent “calés”! A La Llacuna podem presumir de molí, però ens hem d’avergonyir de que som el tercer municipi de la comarca amb més dèficit per habitant [llegir notícia], així que posem-nos (o als al·ludits, poseu-vos) les piles i que el molí torni a funcionar! Evidentment, també cal que l’energia sobrant es facturi, ja que aquests ingressos, podrien ajudar a fer front als dèficits. Si no és així, tot això no servirà per a res!
P.D.: Si algú li vol anar a treure la pols, ja us deixaré una escala! 😉
La torre fa llenya! (II)
Divendres (veieu: La torre fa llenya!) us comentava l’estat en que es trobava la torre del castell de Vilademàger i dissabte, passava per la Llacuna una de les més fortes ventades que s’havien vist mai.
Era realment aterrador. Un vent que superava, durant la major part del dia, una velocitat de 170 km/h, acompanyat de les seves respectives conseqüències: pins que anaven caient mica en mica, carreteres tallades, teules que s’estavellaven al mig del carrer, portes de garatge que no s’arribaven a tancar, bombers que no donaven a l’abast, contenedors d’escombraries carrer avall, hores sense llum, sense telèfon, sense internet…
Sembla que ara arriba la calma, i amb aquesta treva de vent, he aprofitat per tornar a pujar al castell. Ja hi havia pujat el diumenge, però les fotografies havien sortit malament. Aquests dies, degut a la gran quantitat d’arbres que hi ha al mig del camí, hi he hagut de pujar caminant…
Us torno a posar la comparativa de fotografies. Avui, com que ja pràcticament no feia vent, m’he pogut acostar una mica més a la torre, ja que, tal i com us vaig comentar, ningú ha optat per a senyalitzar la zona perillosa, i he pogut aconseguir una fotografia des del mateix angle que la que vaig fer l’any 2005.
Les 4 pedres que miraculosament s’aguantaven divendres a la part de dalt, tal i com era d’esperar, ja han caigut. Així que tot segueix igual, a l’espera de que algú hi pugui fer alguna cosa.
Bon vent!
Històries de pa sucat amb oli 