Interrogo la teva posició
– Unitat 20 per Control Anoia?
– Endavant Control.
– Interrogo la teva posició.
Quan sents que l’operadora et pregunta, de cop i volta, la posició, ja pots començar a patir! Normalment, aquesta interrogació es produeix només en dos casos: o s’acosta la visita del tècnic de zona o hi ha un incendi. Malauradament, aquest cop no em vindria a veure el tècnic. La frase de l’operadora era ben clara:
– M’informen d’una columna de fum al terme de Bellprat.
Evidentment, des de la vall de Miralles no podia veure el terme del municipi veí, així que no tenia gaires opcions: o em desplaçava a un punt de bona visibilitat, o me n’anava a Bellprat. Evidentment, desplaçar-me fins al municipi era la millor opció. Així que, després de demanar permís per sortir de ruta, m’hi he acostat.
Els quinze quliòmetres que hi ha des de Santa Maria de Miralles fins a Bellprat, han estat els més estressants que he fet mai durant els quatre anys que porto fent d’informador al PVI. Ningú sabia el lloc exacte de l’incendi, ni evidentment com arribar-hi. Ningú sabia si el que s’estava cremant era massa forestal o terreny agrícola. Tothom preguntava i ningú sabia res.
Arribo a Bellprat i guiat per una columna espessa de fum blanc, agafo el primer camí que trobo, casualment, arribo a tot just davant de l’incendi i ràpidament, passo les dades:
– Aquí la Unitat 20. Comunico que es tracta d’un incendi agrícola que s’ha agafat a massa forestal. L’helicòpter està efectuant descàrregues, però aquí no hi ha ningú més. Que tots els mitjans entrin pel camí que va de Bellprat a Aguiló.
– Rebut Unitat 20. Ves informant sobre l’evolució de l’incendi.
L’helicòpter ja feia una estona que no parava de descarregar aigua, i un tros més avall, hi havien dos pagesos intentant apagar el foc amb l’ajuda d’unes branques.
Han passat 10 minuts fins que no ha arribat el primer camió de bombers. 10 minuts llarguíssim,s sense poder fer res per evitar que el foc avancés. 10 minuts de braços creuats mirant com l’incendi ho començava a arrasar tot davant meu. 10 minuts que no vull que es repeteixin més.
Per sort han anat arribant mitjans. Fins a un total de 5 camions, 2 vehicles de les ADF, l’helicòpter, diverses dotacions dels Mossos d’Esquadra i els Agents Rurals. Ràpidament s’ha donat l’incendi per controlat i, al cap d’unes hores, per extingit deixant 12.000 metres quadrats (1,2 hectàrees) de cendres i fum.
Aquest ha sigut el meu primer incendi com a informador del Pla de Vigilància contra Incendis Forestals en quatre anys, així que… espero no haver de tornar a treballar! (evidentment, en un incendi forestal ;))
Podeu veure més fotografies de l’incendi a la meva pàgina de flickr. (Veure àlbum)
La torre fa llenya! (II)
Divendres (veieu: La torre fa llenya!) us comentava l’estat en que es trobava la torre del castell de Vilademàger i dissabte, passava per la Llacuna una de les més fortes ventades que s’havien vist mai.
Era realment aterrador. Un vent que superava, durant la major part del dia, una velocitat de 170 km/h, acompanyat de les seves respectives conseqüències: pins que anaven caient mica en mica, carreteres tallades, teules que s’estavellaven al mig del carrer, portes de garatge que no s’arribaven a tancar, bombers que no donaven a l’abast, contenedors d’escombraries carrer avall, hores sense llum, sense telèfon, sense internet…
Sembla que ara arriba la calma, i amb aquesta treva de vent, he aprofitat per tornar a pujar al castell. Ja hi havia pujat el diumenge, però les fotografies havien sortit malament. Aquests dies, degut a la gran quantitat d’arbres que hi ha al mig del camí, hi he hagut de pujar caminant…
Us torno a posar la comparativa de fotografies. Avui, com que ja pràcticament no feia vent, m’he pogut acostar una mica més a la torre, ja que, tal i com us vaig comentar, ningú ha optat per a senyalitzar la zona perillosa, i he pogut aconseguir una fotografia des del mateix angle que la que vaig fer l’any 2005.
Les 4 pedres que miraculosament s’aguantaven divendres a la part de dalt, tal i com era d’esperar, ja han caigut. Així que tot segueix igual, a l’espera de que algú hi pugui fer alguna cosa.
Bon vent!
La torre fa llenya!
D’una fotografia a l’altra només han passat 4 anys. 4 anys i moltes plujes i ventades.
Els que sou del poble, o heu visitat algun cop el poble, de ben segur que coneixeu molt bé l’indret. Pels que no, aquestes fotografies són de la torre de l’homenatge del castell de Vilademàger. Una torre que juntament amb l’església de Sant Pere de Màger formen part d’una de les imatges més característiques i típiques de la Llacuna.
Anem per la història d’aquest indret. Fent un cop d’ull al llibre Cronologia històrica de La Llacuna (1984), l’autor, Marcel·lí Valls i Prat, ens comenta que aquest espai, degut a les constants amenaces de l’enemic, va ser construït a correcuita amb pedra rústica sense treballar. Una construcció poc sòlida i juntament amb els possibles decrets, com poden ser el del virrei de Catalunya, duc d’Alcalà, al segle XVI, o el mateix Felip V (molt menys problable, segons explica l’autor), els quals decretaven, per tal de desfermar el país, la demolició de tots els castells i forces, fan que actualment, excepte l’església, tot el conjunt històric, datat del segle X, estigui en ruïnes.
Degut a aquests fets, ara no podem gaudir d’un castell del segle X en perfectes condicions, i ens hem de conformar amb el poc que queda. Tal i com deia al començament, des de llavors, ha plogut molt, i com es pot comparar a les fotografíes, amb els dies la popular torre es va desfent mica en mica i cada cop a un ritme més elevat. És una llàstima veure com aquest símbol del poble es va degradant sense que ningú hi faci res. Voleu dir que val la pena deixar que el temps acabi d’ensorrar-la després de tans segles? Us imagineu la vista del conjunt del castell però sense la torre?
Em quedo amb una frase del llibre que diu així:
Es de doldre que en l’actual projecte de restauració no és projectada la consolidació d’aquestes runes que, amb el temps, aniran desapareixent.
Aquesta frase té 25 anys, i pel que sembla, en aquest sentit, a la Llacuna no hem evolucionat gens. Des d’aquest projecte que parla el llibre fins ara, ningú ha fet res per evitar que aquestes ruïnes desapareixin.
S’ha foradat el poble per tots els costats, s’ha construït a tort i a dret per tots els racons, s’han fet 50.000 inversions per coses que no eren necessàries, però no s’ha vetllat pel patrimoni històric del poble.
Aquest matí pujant al càmping he vist el malmesa que estava la torre, i tot parlant amb el Miquel, ho he acabat de veure clar.
A la tarda he pujat al castell a fer les fotografíes, i al arribar al peu de la torre, m’he trobat amb una simple cinta de plàstic al voltant d’aquesta. No en tinc ni idea de quants metres d’alçada pot arribar a fer aquesta torre, la única cosa que sé, és que, si cau una d’aquestes pedres d’allà dalt, pot arribar a ser molt perillós. No sé qui llegirà aquest bloc, però estaria molt bé que, qui en tingués la competència d’aquesta zona, mirés de tancar el recinte amb millors condicions que les actuals, ja que les que hi han avui, et permeten arribar fins ben bé a tocar de la torre, i tal com he dit, és molt perillós.
Espero que ben aviat, abans no sigui massa tard, es pugui trobar alguna solució per mantenir durant molt de temps aquesta zona. Mentrestant, aprofiteu el cap de setmana per fer una excursió al castell i gaudir dels monuments històrics del poble. Pot ser una de les poques vegades que s’apreciï el que antigament va ser una torre. I sobretot, mireu-vos-ho de lluny!
Històries de pa sucat amb oli 