El molí ja gira (i ben poc que els hi ha costat)!
Ahir a la nit, escrivia sobre el molí eòlic que tenim a La Llacuna [llegir article]. S’havia passat tot l’estiu sense funcionar, i tot just aquest matí, una furgoneta amb tècnics d’Enercon arribava al poble.
A les tres de la tarda és preparaven per posar-se a treballar. Minuts més tard ja estaven penjats de la turbina i pels volts de les set ja recollien. Han calgut només quatre hores per tornar-lo a posar en marxa.
Calia tenir tant de temps parat un molí d’aquestes dimensions, per només quatre hores de feina?
El molí ja no gira (o no el volen fer girar)!
Ara estava mirant per la finestra, i un dia més, el molí no gira. No és pas perquè no faci vent, sinó que no gira per deixadesa.
Era l’octubre de 1998 quan uns espectaculars camions van fer arribar des de la fàbrica Enercon (Alemanya) a La Llacuna els trossos d’un molí eòlic. Durant dos dies i sota l’atenta espectació de nombrosos llacunencs, una grua va anar aixecant la torre de 50 metres d’alçada amb les seves tres pales de 15 metres de llargada, convertint-lo (suposo que, en aquella època) en el molí eòlic més gran de tota la península.
Un molí amb una turbina de 230 quilowats de potència, que servirien per bombar l’aigua de La Llacuna a Miralles, al mateix temps que el corrent sobrant es vendria a la companyia FECSA.
Amb una inversió total de 59 milions de pessetes (354.597,14 euros), de les quals 39 milions eren subvencionats, La Llacuna va jugar en el mercat de les energies renovables, convertint-se en pionera en la zona. Aquest molí era només la primera peça d’un futur parc temàtic d’energies alternatives. Un parc lúdic i didàctic que al mateix temps d’ensenyar, generaria energia per a la població.
L’Ajuntament d’aquell temps va fer volar coloms, i suposo que van impactar contra alguna cosa (o persona), però bé, anem pel tema principal: el molí, ara que fa tot just 11 anys que és va instal·lar, ja no gira. I no és pas que avui hagi deixat de girar, sinó que ja porta tot l’estiu parat. Estarà pendent d’una reparació que no arriba mai?
Senyors, aquí hi estem perdent “calés”! A La Llacuna podem presumir de molí, però ens hem d’avergonyir de que som el tercer municipi de la comarca amb més dèficit per habitant [llegir notícia], així que posem-nos (o als al·ludits, poseu-vos) les piles i que el molí torni a funcionar! Evidentment, també cal que l’energia sobrant es facturi, ja que aquests ingressos, podrien ajudar a fer front als dèficits. Si no és així, tot això no servirà per a res!
P.D.: Si algú li vol anar a treure la pols, ja us deixaré una escala! 😉
Duros a tres cèntims
És increïble la quantitat de monedes en desús que es poden arribar a acumular en 7 anys. Sí, parlo de les mítiques pessetes. Diuen que en tot el país, encara hi han uns 949 milions de pessetes en bitllets i 819 milions en monedes. Així que podria portar a canviar les meves. No faré baixar l’estadística, però, quan un va just de calers…
Jo em pensava que ja no les canviaven enlloc, però es veu que sí. Aquest matí he anat al Banc d’Espanya de Barcelona, un dels llocs on il·limitadament fan aquest canvi. Amb la butxaca plena de ferralla, entro al banc i em poso a seguir les instruccions per a fer el canvi.
Primer de tot et fan passar a una taula al centre de la sala, on has de comprovar que les monedes que vols canviar siguin de les últimes que estaven en circulació, és a dir, res de Francos i altres personatges, com a molt, hi pot sortir la cara del rei. Monedes de 500, el mítics duros, les de 25 amb el seu peculiar forat, bitllets de 500 pessetes, on en un d’ells s’hi podia veure encara la cara de Jacint Verdaguer, i algún que altre bitllet de 1000. Aquesta tria ha fet de que moltes de les monedes tornessin a la butxaca. Moltes encara hi portaven la cara d’Isabel II, i d’altres no arribaven a ser ni pessetes, eren rals! Què hi farem, les hauré de guardar de record.
Un cop has fet la primera tria, has de serparar-les per tipus, en diferents bosses de plàstic, i omplir un document amb la quantitat i tipus de les monedes que vols canviar. Aquest, possiblement, ha sigut l’últim cop que he comptat en pessetes.
Després d’esperar una bona estona, us en farieu creus de la quantitat de gent, que dia a dia va a canviar les antigues pessetes per euros, m’ha arribat el torn i després d’un segon recompte exhaustiu i una detallada conversió per part del jove de la finestreta, aquelles antigues monedes desgastades han estat substituïdes per uns euros lluents acabats de sortir de la màquina.
Històries de pa sucat amb oli 