L’himne del PVI
Hi ha qui llegeix, hi ha qui escolta música, hi ha qui estudia, hi ha qui escriu, hi ha qui escolta els ocells, hi ha qui mira les plantes, hi ha qui parla per telèfon, hi ha qui mira les musaranyes, hi ha qui juga amb el mòbil, hi ha qui dorm, hi ha qui fa passatemps, hi ha qui es perd, hi ha qui dibuixa… i hi ha qui composa cançons!
Com la Unitat 4 del Penedès-Garraf que va crear l’himne del PVI.
Inici servei,
sempre amb puntualitat.
Però revisa tots els nivells… i tu, i tu,
no els vas revisar.No et torbis a comprar el pa,
engega i vés cap amunt.
Però guaita quina columna
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”Les columnes no es canten,
si no sé la posició.
Obre el mapa i localitza… i tu, i tu,
no vas localitzar.A control, volen coordenades,
vint-i-set bravo foxtrot divuit.
Però guaita quina columna,
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”
La moto de l’avi
Avui, us vull presentar un nou projecte que, des de fa uns anys porto entre mans. Es tracta de “La moto de l’avi“.
He creat unes pàgines com a complement d’aquest bloc, on podreu veure el laboriós procés de restauració d’una moto Ossa de l’any 1957, del meu avi. En aquest bloc doncs, a mesura que va avançant la restauració, hi podreu trobar fotografies, vivències i anècdotes sobre el dia a dia de la restauració.
Ja fa ben bé uns quants anys, quan la vaig treure del garatge on havia estat guardada durant molt de temps, i en diferents ocasions, l’havia intentat restaurar. Malauradament, tots aquests intents no van arribar a la fi. Ara, però, sembla que la cosa està tirant endavant a bon peu, i (espero que per última vegada) he tornat a treure la moto de la caixa on estava guardada.
Així, doncs, sense que deixeu de visitar aquest bloc i les seves Històries de pa sucat amb oli, us convido, a partir d’ara, a seguir aquest procés de restauració de la moto de l’avi.
On SOC?
On dius que ets? Aquesta va ser la pregunta que em van fer, el primer dia que em van sentir parlar per l’emissora.
Per aquells que no ho sàpigueu, una de les moltes coses que es fan durant les jornades de treball al PVI, són les rondes de novetats. En aquestes rondes, el control de la teva zona et pregunta: la teva posició en aquell moment i la teva direcció. Per tal de que aquesta informació arribi a tothom, i una posició en concret s’ubiqui en pocs segons, sobretot en cas d’incendi (o qualsevol altra emergència), s’utilitzen a Catalunya unes divisions en el mapa, anomenades coordenades SOC.
Les coordenades SOC (Sistema d’Orientació Cartogràfica), tal com he dit anteriorment, consisteixen en una divisió del mapa en forma de malla quadrada de 5×5 quilòmetres. Aquests quadrats són dividits a la vegada en 25 quadrats més de 1×1 quilòmetre. La nomenclatura dels primers consisteix en dos números, seguits de dues lletres (com per exemple, 26BF), i els altres, estan numerats del 01 al 25.
Així doncs, la única cosa que varia en tot el territori, és la nomenclatura de la malla 5×5. D’aquesta manera, veurem com els dos números augmenten a mesura que ens desplaçem d’oest a est pel mapa i que les dues lletres també augmenten, però en aquest cas, de nord a sud.
Però bé, tornem a l’inici. Com us deia, els hi va sobtar la frase que vaig deixar anar per l’emissora, però més concretament dues paraules d’aquesta: Bravo Foxtrot. Aquestes paraules, corresponen a les dues lletres que segueixen als dos números de la malla 5×5.
I perquè dues lletres es converteixen en dues paraules? En les radiocomunicacions, quan és necessari lletrejar distintius de trucada, abreviats o paraules que impliquin una perfecta recepció, s’utilitza l’alfabet aeronàutic. Aquest, associa una paraula a cada lletra de l’alfabet.
D’aquest alfabet provenen paraules del tipus Charlie Bravo que de ben segur heu escoltat més d’una vegada a les pel·lícules d’acció. Doncs sí, al cap i a la fi, la única cosa que signifiquen són les lletres “c” i “b“. Si teniu curiositat per la resta de paraules que componen l’alfabet aeronàutic, aquí us en deixo una mostra.
| A | Alfa |
| B | Bravo |
| C | Charlie |
| D | Delta |
| E | Eco |
| F | Foxtrot |
| G | Golf |
| H | Hotel |
| I | India |
| J | Juliette |
| K | Kilo |
| L | Lima |
| M | Mike |
| N | November |
| O | Óscar |
| P | Papá |
| Q | Quebec |
| R | Romeo |
| S | Sierra |
| T | Tango |
| U | Uniform |
| V | Víctor |
| X | X-ray |
| Y | Yankee |
| Z | Zulú |
Per a qualsevol dubte, ja ho sabeu. Em podeu trobar a la quadrícula SOC 26BF13 (vint-i-sis bravo foxtrot tretze).
Petits grans canvis
I si els nous vehicles del PVI fossin com aquest?
Per fi deixaríem d’anar amb patinet per la muntanya. De ben segur que amb un cotxe com aquest, no patiríem per anar tot el dia amb les cames ben arronsades com si fossim una joguina dins d’un ou Kinder. Per fer la feina amb encara més gust i entusiasme, els hi posaria una bona equipació: moble bar, connexió a internet, televisió per satèl·lit, bany, llit… Què me’n dieu? Tècnics, preneu-ne nota! Jo ja en reservo un per comprar-lo quan acabi la temporada…
Iep! Toquem de peus a terra… i estem per la feina que l’agost serà llarg! 😉
Bolsa o borsa?
Ja tenim, pràcticament, a sobre la taula les eleccions europees, i aquests dies tot mirant la televisió, m’ha cridat l’atenció una de les moltes paraules que Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA) utilitza en el seu video de campanya.
En un moment d’aquest video, surt una imatge d’uns corredors de borsa i just sobre d’aquests, hi ha retolada la paraula “bolsa”.
I aquí van entrar les meves preguntes… Era correcte la ultilització de la paraula “bolsa” en comptes de “borsa”? Davant d’aquest dubte, em vaig decidir a enviar-li un correu elecrònic a l’eurodiputat Raül Romeva, al qual li agraeixo la seva ràpida resposta.
Us adjunto el text que li he enviat.
Benvolgut Raül Romeva,
Durant aquests dies de campanya electoral per a les properes eleccions europees, he vist en nombroses ocasions per la televisió el seu video de campanya.
Em va sobtar una de les moltes paraules que es mostren en el transcurs d’aquesta falca publicitària. Un de les paraules en qüestió, és bolsa que va acompanyada d’una imatge de fons, on podem distingir diferents persones interectuant sota unes pantalles que ens mostren la cotització de diferents productes.
D’aquesta manera doncs, estaria d’acord amb mi si definissim el fet d’utilitzar la paraula bolsa com a un error?
Com vostè ja deu saber, la paraula bolsa en català no existeix, ja que la seva traducció del castellà és bossa i, evidentment, la paraula bossa tampoc encaixa en el context de la imatge. Per tant, utilitzant la definició que ens dóna l’Institut d’Estudis Catalans en el seu diccionari de la llengua catalana, podem dir que el lloc públic on es reuneixen els agents de canvi, on es negocien els valors mobiliaris admesos a cotització és la borsa.
Esperant la seva resposta a aquest correu, el saludo atentament.
Abel.
I aquesta és la resposta que he rebut al cap d’unes hores.
Estimat Abel,
Té tota la raó en que en la diapositiva on diem “la bolsa” la paraula que defineix el context és “borsa” i no pas “bolsa”. Però aquesta imatge amb els corredors de borsa al fons va lligada amb la imatge posterior on hi diu “o la vida”. És a dir que volem reproduir la frase feta castellana “la bolsa o la vida”. Únicament és una llicència pensada per a fer l’espot televisiu. Vam pensar de posar la paraula bolsa amb cometes, però finalment ho vàrem descartar perquè gràficament no quedava massa bé.
Gràcies per donar-me l’oportunitat d’explicar-me i una salutació cordial,
Raül Romeva
Eurodiputat
Renovar-se
En estos coloquios iban don Quijote y su escudero, cuando vio don Quijote que por el camino que iban venía hacia ellos una grande y espesa polvareda; y, en viéndola, se volvió a Sancho y le dijo: -Éste es el día, ¡oh Sancho!, en el cual se ha de ver el bien que me tiene guardado mi suerte; éste es el día, digo, en que se ha de mostrar, tanto como en otro alguno, el valor de mi brazo, y en el que tengo de hacer obras que queden escritas en el libro de la Fama por todos los venideros siglos.
Des de fa molts i molts anys, anualment llegeixo aquest fragment del Quixot. Bé, tot no, però les dues primeres línies sí. Alguns us preguntareu el perquè d’aquesta curiosa lectura…
Doncs bé, novament he tornat a anar a la clínica Barraquer, per la típica revisió de la vista. Una de les moltes coses que et fan fer durant la visita, a part de llegir aquelles sèries de lletres i nombres, que cada vegada es fan més i més petites, et fan llegir aquest curiós text. Un text que, tal i com m’ha explicat la meva mare, fa molts anys que volta. Evidentment després de tants anys, ja el pots recitar de memòria independentment del tamany de la lletra i de les ulleres que portis posades.
Així que des d’aquí, els convido a renovar el material de prova, si més no, un cop a l’any, ja que renovar-se una mica sempre va bé!
L’adreçador de botifarres
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un adreçador és…
adreçador -a
1 adj. i m. i f. [LC] Que adreça.
2 1 m. [EI] Estri per a adreçar o rectificar moles.
2 2 f. [EI] Màquina per a adreçar peces o barres.
2 3 [LC] passar per l’adreçador Sotmetre’s a una imposició.
3 m. [HIH] [PR] Operari que adreçava robes de seda de tota mena i també peces de lli per a les valones i les gorgeres.
Però, que és un adreçador de botifarres? En què consisteix? El primer que ens ve al cap, és un aparell per tal d’adreçar les botifarres acabades de fer. Doncs no! Ara ho veureu…
Antigament (i en l’actualitat menys, degut a que els porcs ja no és maten a les cases), quan a les masies, la matança del porc es feia de forma artesanal era molt habitual. Es feia anar als ajudants més joves, o als que assistien a la matança per primera vegada, a casa d’un veí del poble a buscar l’adreçador de botifarres. Aquest peculiar “instrument” hauria de servir per adreçar cadascuna de les botifarres que s’havien elaborat durant el dia. D’aquesta manera, amb molta innocència, el joves anàven a la casa indicada pels més veterans a buscar l’adreçador.
Evidentment, tot es tractava d’una novatada, ja que les botifarres no s’adreçen.
Tot i així, aquests joves, sense saber quin seria l’aspecte d’aquest famós objecte, es dirigien a la casa on els hi havien dit, i trucaven a la porta.
-“Bon dia! M’han dit que vingués a buscar l’adreçador de botifarres.“
A la majoria de cases, ja sabien en què consistia el fet d’anar a buscar l’adreçador de botifarres. Simplement perquè durant la seva joventut també els hi havien fet anar a buscar-lo o perquè els hi havien explicat la broma. Així doncs, seguint el joc, els hi donaven als joves qualsevol objecte antic o en desús, de qualsevol forma, de qualsevol mida o de qualsevol pes (nomalment dins d’un sac per tal de no veure que era). Un bastó de fusta, un sac ple de ferros, un tros d’alguna màquina feta malbé,… Qualsevol cosa servia com a adreçador.
Molt sovint, un cop feta l’entrega de l’adreçador i abans de que els joves se’n tornèssin a casa, amb el riure sota el nas el hi deien:
-“Compte amb l’adreçador! És dels bons, no el feu malbé!“
I els joves s’entornaven a casa, convençuts que el què portaven a les mans, serviria per adreçar les botifarres.
Les rialles dels més grans a l’arribar a casa carregats amb l’adreçador eren d’esperar. S’havien cregut la broma, i d’aquesta manera, havien pagat la novatada.
L’altre dia us parlava de la festa que havíem fet amb la banda de La Llacuna, i en l’article us explicava que l’esmorzar havia sigut entretingut, ja que als més joves del grup els havien fet anar a buscar l’adreçador de botifarres a algunes de les cases del poble.
Evidentment, i al no saber que es tractava d’una broma, els més joves van anar fins a un total de cinc cases, amb l’excusa de que aquell adreçador que havien portat, no seria l’adequat per les botifarres que s’havien fet aquell dia. Tot això sense adonar-se’n que els hi estaven prenent el pèl.
En una d’elles, els hi van donar un bastó amb una figura de xocolata a dalt de tot, amb la condició de que portèssin el pal ben recte, ja que l’adreçador és podia fer malbé. Està clar que aquell adreçador no serviria, i per tant, n’haurien d’anar a buscar un altre. D’aquesta manera van aconseguir arreplegar tot d’objectes inútils d’allà on anàven a buscar l’adreçador. Inclús el fuster, els en va fabricar un al mateix moment amb quatre fustes i una cinta de persiana.
L’adreçador més esperat va ser el de Cal Sià. Després de passar-hi dues o tres vegades per que encara no el tenien apunt, els hi van fer l’entrega d’una gran caixa de cartró.
-“Ara l’hem baixat de les golfes. Compte que pesa molt, i sobretot, vigileu amb el motor elèctric que no se us engegui pel camí!“
Amb aquesta frase, els més joves van marxar amb la caixa als dits, sorpresos pel pes del contingut, el qual els va fer aturar en nombroses ocasions per descansar. En cap moment la van obrir per mirar el què hi havia a dins, ja que l’objecte que transportaven estava molt ben embolicat.
Les rialles a l’arribar amb la caixa no van parar durant una bona estona, i va ser llavors, quan van veure que tot havia sigut una broma. Però… què hi havia dins aquell paquet? Ni més ni menys que un tros del tronc d’un arbre! Aquell havia sigut el millor adreçador de botifarres del dia.
Vaig tenir la sort que no m’hi van fer anar a mi, perquè de ben segur haguès caigut al parany!
Ara ja sabeu la història, així que compte si mai us fan anar a buscar l’adreçador de botifarres! 😉
Darrere una simple capsa de xiclets
Com han canviat amb pocs anys els xiclets! Encara recordo els ‘Bang-Bang’ que comprava a “El Trull”. Uns xiclets molt i molt grans que et feien obrir la boca de valent per tal de poder-los mastegar. Bé, potser és que, llavors, tenia la boca molt petita… 😉
Abans amb quatre gustos diferents tothom en tenia prou… ara, en canvi, cada cop som més meticulosos a l’hora d’escollir els gustos. Evidentment, tot i que no m’agrada gaire fer publicitat dels productes, em quedo amb la novetat de Trident: els “Trident Senses Tropical Mix”. Jo dira que el gust que tenen és de préssec, però no em feu dir què porten de tropical, perquè com no siguin els edulcorants que venen de l’altra banda de l’Atlàntic…
L’altre dia al vespre, tot prenent alguna cosa a Cal Joan, el meu amic Marxus portava una capseta de xiclets, de la mateixa marca que he anomenat abans, i em va fer adonar d’una curiositat. Suposo que molts de vosaltres haureu tingut en algun moment una capseta d’aquestes, i si no és el cas, us vaig posant fotografies perquè us en feu la idea. Doncs, com he dit, fa molt de temps que en menjo de xiclets d’aquests i encara no m’havia adonat de la gran obra d’enginyeria que s’amaga darrere aquest tros de cartró. Anem a analitzar-ho…
La capseta consta, a part de la tapa, de dos compartiments (un superior amb 7 xiclets i un inferior amb la mateixa quantitat) plegats un sobre l’altre, de tal manera que al desplegar al complert la capsa, queda el producte a la vista. Fins aquí tot molt normal. Però, què passa quan un d’aquest dos compartiments queda buit? L’hem de seguir transportant a la butxaca ocupant un espai inútil? Doncs, no!
Evidentment, hem de tenir la precaució de menjar-nos primer els xiclets del compartiment que no conté la tapa, o sigui els de la part inferior. En cas contrari, haurem de passar els xiclets d’un costat a l’altre. Doncs bé, un cop buit aquest compartiment, l’haurem de doblegar per una petita línia encunyada (troquelada, com diríem amb la llengua del “Imperio”) que hi ha a la base de la capseta. D’aquesta manera, podrem arrencar amb total facilitat el compartiment buit. Fent aquest pas i doblegant també (per la línia marcada) la tapa, obtindrem una nova capseta, molt més prima que ens ocuparà l’espai just per a transportar els 7 xiclets que ens queden.
A molts us pot semblar una ximpleria, o una història de pa sucat amb oli, però si ens hi parem a pensar, una capseta tan simple com aquesta ha de portar moltes i moltes hores de feina al darrere, pensant com ha de ser cada detall per fer-nos la vida una miqueta més fàcil, si més no, per ocupar una mica menys d’espai a les nostres butxaques. I si busquéssim tots aquests petits detalls en els productes que fem servir durant el dia a dia, ens adonariem d’una infinitat d’utilitats que molt sovint ens passen per alt.
Així que des d’aquí, demano un fort aplaudiment pels enginyers d’aquestes capses de xiclets!
Gràcies nen, per fer-me’n adonar d’aquesta petita, i al mateix temps tan gran, curiositat d’aquestes capses de xiclets! 🙂
Històries de pa sucat amb oli 