Discovery Underground Barcelona 2014
1 túnel, 10 quilòmetres i 300 corredors.
Així presenta el canal de televisió Discovery Max aquesta segona edició d’una cursa a través dels túnels del metro. La primera edició va ser a Madrid per donar suport a la candidatura dels jocs olímpics del 2020. Enguany la ciutat escollida és Barcelona que celebra els 90 anys del metro.
La Discovery Underground Barcelona 2014 és una cursa molt especial. No només per el seu traçat subterrani sinó també per la gran exclusivitat a l’hora de participar-hi. L’organització xifra en més de 15.000 sol·licituds per poder córrer en aquesta cursa. De totes aquestes, només 300 seran la nit del dia 28 d’agost al Metro de Barcelona. 299 i jo. El primer dia que van sortir les llistes dels afortunats jo no havia estat seleccionat, però uns dies més tard, vaig rebre la trucada que a causa d’una baixa, tenia l’oportunitat de participar-hi.
Sempre fa il·lusió anar a un esdeveniment d’aquests i, sobretot, si és tant selectiu. Tot i així fa una mica de respecte… Són 10 quilòmetres, una distància que estic acostumat a fer-la bé en curses d’asfalt. Però aquí serà diferent.
Per començar, el primer que et donen és un casc. El perill hi és des del primer fins a l’últim quilòmetre. Crec que molt pocs han tingut l’ocasió de córrer entre vies. Però casualment, aquestes són (potser) les que menys perill comporten. Està clar que una caiguda sobre aquests trams d’acer t’ho poden trencar tot, però al no ser elements transversals, els podem arribar a ometre una mica.
El que si que pot comportar més perill són tots els elements mecànics i electrònics que es distribueixen al llarg del recorregut: canvis d’agulles, balises, travesses de formigó, cables varis, reixes de drenatge… un no parar d’obstacles que fan que no puguis córrer amb total tranquil·litat.
Remenant per internet, he trobat aquest document que van donar al participants de la Discovery Underground Madrid amb els consells de seguretat de la cursa. No crec que variïn gaire si ho apliquem en el cas del metro de Barcelona.
Per descomptat també influirà molt el factor il·luminació. A la zona d’andanes cap problema, però un cop dins dels túnels, no serà tot tan bonic. Quan vas en metro i mires a l’interior dels túnels, només es veuen de tant en tant 3 o 4 llums. El que m’han assegurat els de TMB és que durant la cursa s’utilitzarà tota la il·luminació de manteniment. Espero que sigui ben efectiva!
De moment, tota la informació de la cursa és molt incerta. No hi ha una pàgina exclusiva on l’organització indiqui en tot moment els detalls de la cursa i això comporta una mica de preocupació sobre el funcionament d’aquesta. Com que m’agrada saber on vaig i què em trobaré, he pogut fer una trucada a la gent de Discovery Max i m’han aclarit uns quants dubtes que us detallo a continuació. Si també sou uns dels 300 afortunats, de ben segur que us serviran.
– Distància: 10 quilòmetres recorrent la L2 des de Universitat fins a Gorg.
– Lloc de trobada: Dijous 28 d’agost, 22:45 a Plaça Universitat. Cal portar el DNI.
– Hora aproximada d’inici de la cursa: 1:30 de la matinada. Un cop finalitzat el servei de metro.
– Material: Material esportiu còmode. L’organització facilita el casc i la samarreta de la cursa. Cal dur-la durant la realització de la prova.
– Serveis: Avituallament durant i després de la cursa. Servei de guarda-roba (El traslladaran des de Plaça Universitat fins a Gorg). Un cop s’hagi arribat a Gorg hi haurà un servei de bus especial per tornar fins a Plaça Universitat.
– Prohibicions: Els acompanyants no podran accedir a les andanes. Ni a la zona de sortida, ni durant el recorregut ni a l’última estació. S’hauran d’esperar a l’exterior del metro. Queda totalment prohibit utilitzar elements de gravació (llàstima! Jo ho volia gravar amb GoPro… però es veu que les imatges seran exclusives del canal Discovery Max).
I això és tot el que se sap. És molt estrany que la poca informació que donen l’hagis d’investigar pel teu compte. Qui sap si durant aquests dies que queden per la cursa ens enviaran algun correu més detallat… Ja us ho aniré explicant!
Us deixo amb el vídeo de la primera edició de la Discovery Underground a Madrid per anar fent boca!
35a Cursa El Corte Inglés
El passat 25 de març em vaig apuntar a la 35a Cursa El Corte Inglés. Mai havia corregut una distància de 10 quilòmetres i s’havia de provar!
Així que ahir vaig baixar a Barcelona a recollir el dorsal. Els que corríem amb xip groc, havíem de passar pel Corte Inglés divendres o dissabte a recollir-lo.
La Cursa El Corte Inglés és multitudinària. Aquest any hi han participat 72.047 corredors. Per evitar cues a la sortida i aglomeracions de la gent que va amb cotxets o a fer una passejada, el millor és córrer la cursa amb xip i així pots sortir uns metres més endavant.
El dorsal adjudicat era el 9211 i al ser el primer any que feia la cursa, sortiria del cinquè i últim calaix. A la nit, a dormir d’hora, després de deixar-ho tot preparat per l’endemà.
Aquest matí he arribat a les 9 al Passeig de Gràcia, mitja hora abans de la sortida. Després de col·locar-me el dorsal i el xip, m’apropo una mica més a la línia de sortida per a entrar als calaixos. Allà m’hi he trobat al Jordi Carbonell (web). Ell ja fa uns quants anys que corre i així ja ho té més per mà.
Anem junts fins als calaixos de sortida. Ell es queda al quart i jo segueixo fins al cinquè Com que és el primer any i no vull apretar a córrer, em poso al final de tot del calaix, just davant de la línia de voluntaris que tanquen la sortida de corredors amb xip. A uns 10 metres, més de 60.000 corredors també esperaven per la sortida.
M’agrada la idea que no t’hagis de trobar obstacles durant el recorregut i puguis anar corrent bé, sense haver-te de parar. Malauradament no és com em pensava…
Donen el tret de sortida i de lluny ja es veuen els primers calaixos com avancen Passeig de Gràcia amunt. Connecto l’Endomondo al mòbil i començo a caminar lentament fins a passar per la línia de sortida. Pita el xip i la gent crida d’emoció. Això arrenca!
De cop i volta, i de vés a saber on, em trobo al mig de gent gran, famílies amb nens, gent amb cotxets, gossos… ep! aquests haurien d’estar darrere meu, no?
Molta de la gent que corre sense xip s’incorpora directament al Passeig de Gràcia sense haver passat prèviament per la zona de corredors, ubicada al final de tot de la cursa. Això no és el que m’esperava… El tracte no era aquest però entre 70.000 persones l’únic que pots fer és resignar-te i frenar.
Els dos primers quilòmetres s’han fet molt llargs… Amb tanta gent caminant per allà al mig no puc córrer amb normalitat i ho he de fer a un ritme molt més baix i em passo tota l’estona esquivant la gent. És una cursa multitudinària. M’ho hauria d’haver imaginat.
Mica en mica vaig trobant forats i vaig avançant posicions i agafant un ritme bo. No vull córrer gaire perquè prefereixo arribar bé a la línia d’arribada.
Tot i el fred que feia a primera hora, a la sortida, de seguida entro en calor. He agraït molt tant la remulladeta per part dels Bombers de Barcelona, al passar per davant del parc, com el bon airet que pulveritzava l’aigua de les fonts de l’avinguda Maria Cristina.
Ben fresc i seguint a bon ritme, comença la pujada a Montjuïc. De moment pujo bé, no m’he de parar i vaig avançant gent. Evidentment, molts també m’avancen a mi. Aquesta pujada sembla que divideix una mica el grup i pots córrer una mica més lliurement. A dalt de tot, primer avituallament: aigua per parar un tren! Abans de sortir han dit que hi havien uns 50.000 litres d’aigua. Déu n’hi do! No em paro. Agafo una ampolla i bec una mica abans d’agafar una petita baixadeta i tornar a pujar fins a l’estadi de Montjuïc.
Me’n recordo del missatge que em va enviar ahir la Marina explicant-me que se li va fer dura aquesta segona pujada. Porto 5 quilòmetres, és el màxim que havia corregut mai sense parar, així que pot ser que ara també ho hagi de fer… M’ho he d’agafar amb bon ritme si no em vull quedar allà tirat. Segueixo corrent i de moment, no necessito parar per agafar forces. Sembla que la cosa va bé.
Arribo a l’estadi i novament, es produeix un tap al entrar-hi. Quilòmetre 5,900. Cua de nou i passo per el primer control parcial de ChampionChip.
Les dades:
|
5900m |
|||||||
|
T. Real |
T. Oficial |
T. Parcial |
Ritme |
Velocitat |
Posició |
Pos. Cat |
Pos. Sexe |
|
00:41:08 |
00:44:01 |
00:41:08 |
6:58 |
8,60 |
4735 |
3997 |
3997 |
Entro a l’estadi i faig la volta d’honor. Agafo els carrils exteriors per tal d’evitar l’aglomeració de gent. Com s’agraeix canviar l’asfalt pel terra de goma. Torno a sortir de l’estadi, una última petita pujada i tot baixada fins a l’arribada. Segon i últim avituallament, així que agafaré una ampolla d’aigua per si la necessito una mica més endavant.
Sense adonar-me’n em trobo al quilòmetre 8. No m’ho esperava pas. Vaig fresc i em puc permetre augmentar una mica més el ritme. Dels 7 min/km baixo als 6 min/km. Aguanto bé els quilòmetres i no m’he de parar en cap moment. La cosa va bé.
Al cap de poc però la cosa és complica… Començo a notar unes punxadetes al pont del peu. Pinta a butllofa… Jo amb aquestes coses sóc molt escandalós i em fa molta mania. Queden poc menys de 2 quilòmetres i mig i ara no s’hi val a fer el ridícul, així que si puc aguantar, arribaré fins al final. A cada passa que faig noto més que m’ha sortit una butllofa…
Ja queda poc per arribar i tot i la butllofa, com que vaig bé, apreto una mica més al ritme baixant als 5min/km. Ara ja tot és més planer… Saludo a la tieta Maria davant de casa seva i em preparo per afrontar l’últim quilòmetre.
Novament, control parcial de ChampionChip al quilòmetre 10. Les dades:
|
10000m |
|||||||
|
T. Real |
T. Oficial |
T. Parcial |
Ritme |
Velocitat |
Posició |
Pos. Cat |
Pos. Sexe |
|
01:06:17 |
01:09:10 |
00:25:09 |
06:07 |
9,78 |
4609 |
3947 |
3947 |
Últims 700 metres i l’arribada. La butllofa és fa notar però ara ja tan se val. La gent ja anima al tram final i sense adonar-me’n, em trobo creuant la línia d’arribada.
|
10766m |
|||||||
|
T. Real |
T. Oficial |
T. Parcial |
Ritme |
Velocitat |
Posició |
Pos. Cat |
Pos. Sexe |
|
01:10:01 |
01:12:54 |
00:03:45 |
04:52 |
12,29 |
4534 |
3911 |
3911 |
Temps real 1:10:01 amb una velocitat mitja de 9,22 km/h i un ritme mig de 6:30 min/km. Posició 4534 (de 5849) i 3911 (de 4651) a la meva categoria. (Xifres comparades només dels corredors amb xip que han creuat la línia d’arribada). Els que hi enteneu, ja direu què us sembla, però per a mi, ha estat tot un èxit. La primera vegada que corro una distància de 10 quilòmetres i ho faig sense haver de parar ni un moment.
Classificació corredors amb xip
M’ha agradat, així que potser l’any vinent repetirem!
Estem d’aniversari!
Avui estem d’aniversari! I és que aquest bloc avui fa dos anys.
Aquest any, he escrit poc. Ho sé. I no és pas per falta de ganes, tot el contrari, és per falta de temps. Tot i així, no em puc queixar de les més de 8900 visites i els 113 comentaris que he rebut durant aquests dos anys.
Dos anys explicant aquestes històries de pa sucat amb oli i coses que em passen pel cap, que moltes vegades, tot i la seva importància, no arriben enlloc… com la famosa carta que vaig enviar a l’exconseller Joan Saura (“Radars (carta a Joan Saura)“) i que després de molt insistir, encara no m’ha arribat la seva resposta.
No em vull allargar massa, així que un any més, moltes gràcies per les vostres visites, els vostres comentaris i la vostra paciència per llegir cada un d’aquests 60 articles (T’enrecordes?) que he anat escrivint fins al dia d’avui. Ja ho sabeu que sense aquestes visites, aquest bloc no tindria sentit.
I per acabar, destacar l’article més llegit durant aquest segon aniversari, BFN on air, on el maig del 2009 us explicava l’experiència d’haver participat en la gravació d’un programa de televisió en un avió en ple vol. Tampoc puc deixar de banda un dels meus primers articles, que durant tot l’any, i sense saber ben bé perquè, ha anat revent visites: L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!
Res més, gràcies altra vegada i tot esperant que l’any vinent puguem cel·lebrar el tercer aniversari, acabo amb un…
PER MOLTS ANYS “HISTÒRIES DE PA SUCAT AMB OLI”!
On érem ahir al vespre?
Ahir al vespre, i des de l’any 2004, cada vigília abans de la Diada es celebra a Igualada l’entrega de premis al Compromís Cultural. Uns premis organitzats per la delegació a l’Anoia d’Òmnium Cultural.
Enguany, la Llacuna també hi ha tingut un cert protagonisme. Si l’any 2007 eren guardonades les entitats de cultura popular del poble, ahir ,i juntament amb la resta de coordinadores locals de les Consultes sobre la independència de Catalunya, La Llacuna Decideix també hi va tenir un lloc.
Amb l’Ateneu Igualadí ple de gom a gom, els actes van començar amb uns parlaments d’Alfons López Tena i continuaren amb l’entrega del premi col·lectiu a les Consultes sobre la independència.
Un total de 14 municipis hi van tenir representació: els Hostalets de Pierola, els Prats de Rei, la Llacuna, Carme, Tous, Capellades, Castellolí, Jorba, l’Espelt, Sant Martí de Tous, Vallbona d’Anoia, Sant Martí de Sesgueioles, Igualada i la Pobla de Claramunt.
Bé, tots no. No sé què ens va passar a la Llacuna que no hi vam tenir representació… 😦
A mesura que els representats de les diferents coordinadores anaven pujant a l’escenari, la meva preocupació al no veure ningú del poble va anar augmentant. Vaig mirar i remirar tots els assistents. Una, dues, tres vegades, però res. Cap conegut. Em va estranyar força i encara avui no sé què va passar.
Els actes van continuar, i el premi individual al compromís cultural fou per a Mossèn Valentí Miserachs. Seguidament, i per cloure l’acte, els assistents vam poder gaudir de l’actuació de Joan Crosas i Manel Camp amb les seves “Cançons per no oblidar“.
Per cert, si vaig equivocat i aquesta representació hi va ser, si us plau, feu-m’ho saber!
Gràcies pel premi (però no barrejem els naps amb les cols…)
Aquest any, ha sigut el segon que he participat al concurs de fotografia organitzat pel CELL (Centre d’Estudis Llacunencs). Pel que vaig veure a la llista de punts, a la gent li van agradar les meves fotografies, i de fet, mireu si els hi van agradar que em vaig emportat el primer premi!
Bé, bé, això no està gens malament!
Així que, tot just fa dues setmanes, durant el sopar de final d’estiu, que cada any es fa al poble, vaig anar a recollir el premi. Abans però, es van repartir els trofeus dels campionats de truc, continental i dòmino de la mà de l’alcalde i la regidora de cultura com a representants de l’Ajuntament.
I seguidament, va arribar el torn dels premis del concurs de fotografia. Aquests entregats pel president i un membre de la junta del CELL. Cinquè premi, quart premi, tercer premi, segon premi i…
Ep! Moviment sospitós a la taula d’entrega de premis… l’alcalde passa al davant i discuteix alguna cosa amb els organitzadors del concurs. Jo m’ho miro de lluny… Agafen el trofeu, el tornen a deixar, el tornen agafar… Compte! No me’l féssiu malbé ara! Finalment i sense ben bé saber el què ha passat, acaba a les mans de l’alcalde, al mateix moment que per megafonia avisen del primer premi. “I el primer premi del concurs de fotografia organitzat pel CELL és per l’Abel…“.
Finalment, ha arribat l’hora i m’acosto amb cara d’extranyat fins la taula d’entrega de premis. L’alcalde ja m’espera amb el trofeu agafat amb una mà i l’altra estirada apunt de donar-me-la.
Segueixo el protocol i li dono la mà mentre ell em dóna el trofeu. I entre les felicitacions pel premi, em comenta altres coses que en aquell moment no vénen al cas.
M’imagino, senyor alcalde, que va estar molt content de poder-me donar el premi, però no era l’hora ni el moment per parlar-me d’aquest blog, ni d’un article a lallacunaonline.cat (que jo no vaig escriure) i ni del grup de l’oposició.
Jo també vaig estar molt content, perquè ara sé que la màxima autoritat de la Llacuna, és seguidor del meu blog.
Després de la neu, el gel
Vodpod videos no longer available.
Ara una de les principals preocupacions del poble de la Llacuna, és que passi a la carretera de sortida del poble , el mateix que està passant en alguns carrers: Que tota la neu que ha caigut, ara és glaç. Per tant, ja em parlaran si demà els llacunencs podran o no anar a treballar.
Mireia Prats, TV3, La Llacuna.
Segurament avui la majoria de llacunencs, podran anar a treballar. Potser no hi arriban com altres dies, però més tard o més d’hora, hi acabaran arribant. Les carreteres d’accés a la Llacuna, avui ja és troben en perfectes condicions, tot i que s’ha de vigilar molt amb les plaques de gel que s’hi han produït.
On potser molts llacunencs no podran arribar avui, és possiblement, a buscar el pa, a comprar menjar o fins hi tot, anar a fer un cafè al bar. Avui els carrers de la Llacuna, són intransitables. Tot i que fa sol, estem a temperatures per sota de zero, i el gel que és va produir ahir a la nit, encara hi segueix avui. Un gel que per molt equilibri que tinguis, et pot fer caure en un tres i no res!
Lamentablement, avui encara no hem vist cap màquina escampant sal pels carrers del poble, i si no ho fan ben aviat, ja és poden anar preparant els de la consulta per rebre una allau de veïns contusionats. Bé, això si és que hi poden arribar!
Molta precaució doncs tant a la carretera com pels carrers. Us ho diu un, que en un parell d’ocasions, de cop i volta ha quedat assegut a terra! 😦
Passant el relleu…
Sembla com si fos ahir quan ens van avisar que la nostra colla seria la propera de fer arribar el rei Carnestoltes del Carnaval de la Llacuna. D’això, ja en fa 5 anys…
Per aquells que no ho sapigueu, a la Llacuna, l’arribada del Rei dels poca-soltes l’organitza, durant quatre anys, una colla diferent de jovent del poble. D’aquesta manera, queda assegurada la continuïtat de la festa, a mesura que ens anem fent grans… o no!
Una part important del dia de Carnaval, és la lectura del pregó. Un text escrit en forma de versos, amb rima final, on és parla amb to sarcàstic de totes aquelles coses que han passat durant l’any al poble. Temes com l’Ajuntament i els seus regidors, les associacions culturals, els bars o establiments i, fins i tot d’alguna persona popular (o a vegades, no tant) del poble, fan del pregó, un text que al mateix temps que és acceptat, amb una bona rialla i sentit de l’humor per a uns, és criticat i aixafat fins a l’última paraula per a d’altres. Un fet que en més d’una ocasió ha comportat molts mals de cap a la colla organitzadora. Però com molt bé tots sabem, mai plou a gust de tothom.
I aquest any, toca passar el relleu als una mica més joves. Encara no sé ben bé el perquè nosaltres hem fet de Carnestoltes durant cinc anys en comptes de quatre… deu ser que hi hem agafat el gust?! 🙂
Tot i que és una responsabilitat menys i que a partir d’ara podrem dedicar moltes més hores a la realització de la disfressa i de la carrossa, crec que ho trobarem a faltar… I deixem enrere totes les hores de cosir i provar disfresses, de donar-li qualsevol altra utilitat a tots aquells objectes que acabaran formant part d’una carossa molt més vistosa que l’any anterior, de nits sense dormir gaire tot pensant en rodolins, de córrer a última hora perquè aquella cosa no està acabada o encara falta aquella persona que durà el material tot just acabat de comprar-lo al mateix matí de Carnaval… i què hi farem… nosaltres sempre hem sigut així, d’anar a última hora… però no patiu, que l’any vinent, ens hi posarem amb molt més temps! Oi penya?
I deixem enrere, també, aquella disfressa cosida amb grapes de Caça-fantasmes, o l’any que ens ho vam treure tot de sobre i vam sortir a passar fred vestides de Brasileres (a més d’un/a la broma li va costar un bon constipat!). Sort que ens va arribar una dosi de seny i l’any següent la disfressa de Super-herois ens va permetre abrigar-nos una mica! Però s’ha de confessar… als nois de la colla ens agrada anar de dones! Sí, i què? 🙂 (i les noies, doncs… les convencem aviat!) Així que, un any més tard ens vam tornar a treure la roba per posar-nos només una cua de Sireneta en una nit molt i molt freda! I aquest any, com que les previsions eren de fred… ens hem volgut tornar a abrigar sota unes capes d’espuma tot simulant els ingredients d’una super-hamburguesa al més pur estil McDonald’s!
I mentre ens recuperem de la festa, i posem el cap en una propera calçotada, us deixo amb l’històric dels cinc pregons que hem realitzat durant aquests anys!
 |
CARNAVAL 2006 |
|
CARNAVAL 2007 |
|
CARNAVAL 2008 |
|
CARNAVAL 2009 |
|
CARNAVAL 2010 |
Per molts anys!
Avui fa un any que aquest bloc està en funcionament. Un any on he intentat explicar amb més o menys regularitat, tot allò que em passava pel cap i que, sovint, no portava enlloc.
Un bloc petit, que mica en mica ha anat creixent gràcies a tots els que un dia o altre heu passat per aquestes pàgines, arribant a superar les 4600 visites i els més de 80 comentaris. Tot això en els 45 articles que formen aquest primer any, i que avui, us convido a tornar-los a recordar a l’apartat “T’enrecordes?“. 45 articles d’allò ben variats, en els quals i podem trobar des de queixes i preocupacions, on destacaríem “L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!” (el més visitat del bloc), fins a les vivències del dia a dia, tot passant per històries més personals com poden ser el meu pas per diferents programes de televisió (Bocamoll i Buenafuente) o les experiències en un dia de treball (Dies de PVI…) entre d’altres.
Us dono les gràcies per haver passat per aquest espai durant tot aquest any, al mateix temps que us convido a seguir-ho fent durant molt i molt de temps!
Així doncs, i esperant poder repetir aquest missatge en més d’una ocasió, només em queda afegir un…
PER MOLTS ANYS “HISTÒRIES DE PA SUCAT AMB OLI”!
Vodpod videos no longer available.
Felicitats 2.0
I és que ara, tot és 2.0. Facis el que facis, diguis el que diguis, escriguis on escriguis, naveguis per on naveguis,… tot és 2.0!
Avui en faig 23 i vés per on, he rebut més felicitacions que mai. Bé, en podríem dir: felicitacions 2.0.
Abans es feien trucades, et venien a veure o fins i tot, et paraven pel carrer per felicitar-te. Amb l’arribada de la telefonia mòbil, es va passar a felicitar per missatges de text (Flictts! Q pssis 1 bn dia!) i dies més tard, per correu electrònic, que va permetre afegir alguna imatge o alguna cançó adjunta. Ara però, tot, o quasi bé tot, es fa pel Facebook (podeu trobar el meu perfil a la part superior de la barra lateral).
I sort en tenen els més despistats en les dates d’aquest invent, i parlo evidentment, del recordatori d’esdeveniments i/o d’aniversaris dels amics, fet que provoca una allau d’escrits al mur. Sí, sí, siguem sincers que ja ho sabem tots: més de la meitat ni es recorden d’un aniversari si no fos per aquest invent!
No us penseu ara que aquestes felicitacions no em facin il·lusió, eh? Per a mi serveixen igual, tot i que no em negareu pas que les millors (i com totes les coses) sempre són les que es fan personalment!
Així doncs, als que avui m’heu felicitat personalment, amb una trucada, per missatge al mòbil, per correu electrònic, pel Twitter, pel Facebook o sigui quin sigui el mitjà que hagueu fet servir, MOLTES GRÀCIES @TOTS per les vostres felicitacions!
Espero que per molts anys ens puguem seguir escrivint i llegint per internet. Que acabeu de passar un bon dia!
Tornem-hi…
Tot just ahir estava d’estrena, i ja que no vaig poder anar a Manresa, hi he anat avui. Novament, al tornar, he rebut una altra trucada de Control Anoia. El risc d’incendi encara és alt, i tornaríen a activar l’Unimog. Tot i que no he pogut començar fins una mica més tard, hi he anat per a fer de conductor. Els companys, els mateixos que ahir.
Amb l’experiència d’ahir ja ben agafada, sortim cap al punt de servei a l’embassament de Tous. Una tarda molt tranquil·la, sense cap incidència a destacar, així que avui, tornarem cap a Igualada passant per Santa Maria de Miralles.
Sembla que ja sigui costum que, a ben entrada la tarda surtin tots els incendis. Avui afecta als municipis de Pujalt i Veciana. Així que després de rebre odres des del control, anem tirant cap allà.
Allà ja ens esperen les unitats del PVI per tal de guiar-nos fins al lloc de treball. L’incendi ha avançat molt ràpid, ja que el foc s’ha agafat ràpidament als terrenys agrícoles. Mai havia vist la ràpida actuació dels pagesos de la zona, que de seguida, s’han posat a llaurar tots els camps per evitar l’avanç del foc.
Ens fan anar cap a un punt alt, on bombers i ADF’s, esperen que l’incendi arribi fins on som per poder-lo frenar. El trànsit de mitjans aeris és molt elevat, i tot just a uns metres nostres, aprofiten per aterrar. Sembla que l’incendi ja està en fase de control, i ens fan desplaçar fins al Punt de trànsit, on tots els mitjans, esperen per actuar.
Per sort, al cap de poca estona, ens donen l’opció de marxar cap a casa. Així que sense haver-nos embrutat gens les mans, tornem cap a casa.
Es veu que feia molt temps que l’Unimog no acudia a tants incendis, com aquests dies. Serà que som un grup que tenim mala sort?
Com sempre, aquí us deixo les fotografies de la meva pàgina de flickr. (Veure àlbum)
Històries de pa sucat amb oli 