Tot sigui per evitar accidents…
Dijous passat, com un dia feiner qualsevol, tornava a casa des d’Igualada. Al treure el cap per la Creu del Pla, em va sobtar veure un llum intermitent i vermell sobre les cases del poble. Ja sé que Nadal està al caure, però tan aviat ja ha arribat a la Llacuna?
Durant el quilòmetre i mig que hi ha fins a casa, aquell llum em va tenir embadalit. No veia res més que aquell intermitent… Vaig intentar localitzar d’on venia, però no hi havia manera. Que si del consultori, que si de Cal Ferragats, que si dels pisos de Cal Mateu, que si de la Plaça del Fortmicó… res! Aquell punt, a mesura que anava avançant, s’anava movent! Impressionant… era una cosa que volava!
-“No pot ser! Si és una cosa que vola tan baix, a hores d’ara ja hauria picat contra l’antena del parc de bombers…”
Sí, vaig dir l’antena del parc de bombers. I és que ara ens l’han senyalitzat molt bé! Una llum intermitent que cada dia quan es pon el sol, es posa a funcionar per evitar que algun o altre objecte volador hi xoqui. Està molt bé senyalar tot allò que aixeca més de tres pams de terra, sobretot per mantenir ben avisat el trànsit aeri del poble, però… compte! No pequéssim ara de prudents i un avió se’ns estavelli contra el molí!
Així que des d’aquí, i ara que ja tenim a tocar les festes de Nadal i és hora de començar a posar llumetes pels terrats i pels balcons, reivindico una llum intermitent pel molí!
I sobretot, molt de compte per a tots aquells que conduïu a l’hora d’arribar a la Llacuna. No us quedeu embadalits mirant les pampallugues, no sigui pas el cas que us distragueu i els mateixos bombers us hagin de venir a rescatar! Quedeu avisats! 😉
Radars (carta a Joan Saura)
L’altre dia tot anant cap a Barcelona, i mentre m’avançava un camió per la “Zona 80”, em preguntava com funcionen dels radars de velocitat. Però qui m’ho podria explicar?
Em van venir al cap nombroses personalitats, tot i que al final, em vaig decidir per l’actual Conseller d’Interior i de Relacions Institucionals i Participació, l’Honorable Senyor Joan Saura i Laporta. Així que, arribant a casa, li vaig enviar un correu electrònic (consellersaura@gencat.cat). D’això ja fa uns quinze dies, i malauradament, encara espero la seva resposta. Si algú me’n sap donar una, no dubteu en fer-me-la arribar!
Us adjunto el correu que li he enviat.
Honorable Senyor Joan Saura i Laporta,
Em dic Abel i sóc un jove resident a La Llacuna, un petit poble de la comarca de l’Anoia.
Molt sovint em desplaço des del meu poble fins a la ciutat de Barcelona, fent servir el vehicle propi, ja que les combinacions de transport públic a la zona on visc, són molt precàries. Per arribar fins a Barcelona, utilitzo la autovia A2 i sempre que hi passo, em ve al cap la mateixa pregunta i que a continuació li formularé.
Fa més de quatre anys que tinc carnet de conduir de la classe B, i des de quasi bé un any, el de la classe C. Des de llavors fins ara, el reglament de circulació ha canviat nombroses vegades, però hi ha un apartat que s’ha mantingut intacte. Parlo de les velocitats en les vies públiques, i em centraré principalment, en les velocitats màximes dels turismes i els camions. Com vostè ja deu saber, la velocitat màxima en aquest tipus de vies (autopistes i autovies) és de 120 km/h pels turismes i 90 km/h pels camions.
En el trajecte que faig quan vaig a Barcelona, hi trobo nombrosos radars de velocitat, que si no vaig mal errat, funcionen calculant la velocitat a la qual passa un vehicle (ja sigui un turisme, una motocicleta o un camió). I aquí ve la meva pregunta: Si el límit de velocitat fixat en un radar és de 120 km/h (suposant que aquest estigui situat en una zona on la velocitat màxima permesa sigui aquesta), com és que els camions que tenen la velocitat màxima limitada a 90 km/h, poden passar per davant d’un radar, pràcticament a 120 km/h, sense que aquest dispari una fotografia per excés de velocitat?
Espero que em pugi respondre a aquesta pregunta, ja que mai he sabut entendre com és que passen aquestes situacions a la carretera.
Esperant la seva resposta, el saludo atentament,
Abel.
La moto de l’avi
Avui, us vull presentar un nou projecte que, des de fa uns anys porto entre mans. Es tracta de “La moto de l’avi“.
He creat unes pàgines com a complement d’aquest bloc, on podreu veure el laboriós procés de restauració d’una moto Ossa de l’any 1957, del meu avi. En aquest bloc doncs, a mesura que va avançant la restauració, hi podreu trobar fotografies, vivències i anècdotes sobre el dia a dia de la restauració.
Ja fa ben bé uns quants anys, quan la vaig treure del garatge on havia estat guardada durant molt de temps, i en diferents ocasions, l’havia intentat restaurar. Malauradament, tots aquests intents no van arribar a la fi. Ara, però, sembla que la cosa està tirant endavant a bon peu, i (espero que per última vegada) he tornat a treure la moto de la caixa on estava guardada.
Així, doncs, sense que deixeu de visitar aquest bloc i les seves Històries de pa sucat amb oli, us convido, a partir d’ara, a seguir aquest procés de restauració de la moto de l’avi.
Comunico la fi de servei…
– Control Anoia per unitat 20?
– Endavant unitat 20.
– Comunico la fi de servei des de La Llacuna.
– Rebut unitat 20, fins a la pròxima!
I així he acabat avui la campanya del Pla de Vigilància contra Incendis Forestals. Deixant enrere 46 dies de treball, més de 2800 quilòmetres recorreguts, més de 130 persones informades i lamentablement, 3 incendis forestals, dos a Santa Maria de Miralles i un a Bellprat, amb un total d’unes 1,22 hectàrees cremades.
Queden endarrere, també, els companys de les unitats veïnes, els operadors de control, els tècnics de la zona, els bombers de la campanya d’estiu i els veïns de les masies del municipi. Alguns els retrobaré durant l’any, però a tots els altres, espero poder-los tornar a veure l’any vinent! 🙂
|
|
|
|
|
|
|
|
I quines novetats es presenten de cara la temporada vinent? Es continuarà fent l’instal·lació de dispositius Navento per a la localització dels vehicles? S’ajuntaran, encara més, les rutes de vigilància?
Jo per si de cas, ja començo a preparar la documentació… 😉
Petits grans canvis
I si els nous vehicles del PVI fossin com aquest?
Per fi deixaríem d’anar amb patinet per la muntanya. De ben segur que amb un cotxe com aquest, no patiríem per anar tot el dia amb les cames ben arronsades com si fossim una joguina dins d’un ou Kinder. Per fer la feina amb encara més gust i entusiasme, els hi posaria una bona equipació: moble bar, connexió a internet, televisió per satèl·lit, bany, llit… Què me’n dieu? Tècnics, preneu-ne nota! Jo ja en reservo un per comprar-lo quan acabi la temporada…
Iep! Toquem de peus a terra… i estem per la feina que l’agost serà llarg! 😉
Control Anoia per unitat 20?
– Control Anoia per unitat 20?
– Endavant unitat 20.
– Comunico l’inici de servei des de La Llacuna.
– Rebut unitat 20, bon dia i bon servei.
D’aquesta manera començaran, a partir d’avui, la meva major part dels dies d’aquest estiu. Sí, un any més torno al Pla d’Informació i Vigilància contra Incendis Forestals, o altrament dit PVI, coordinat per la Diputació de Barcelona, les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) i els Ajuntaments.
Cada any, accedir-hi com a informador, és més difícil. Les places s’han reduït considerablement, mentre que el nombre de persones ha augmentat fins al punt d’haver de competir entre més de 5 persones per a la mateixa plaça.
Degut a aquests canvis, aquest any també he canviat de company d’unitat, com també de ruta. A partir d’ara, a part de vigilar el terme municipal de La Llacuna, s’hi afegeix tot el terme de Santa Maria de Miralles. El terme veí que avui he pogut conèixer una mica més de la mà del Jesús.
I aquí comencen els meus dies de PVI… Espero que aquest estiu, sigui tant o més tranquil que l’anterior!
El meu 2cv…
No sé si vosaltres havíeu seguit el meu altre bloc. Per aquells que no ho hàgiu fet, aquí us en deixo l’enllaç: http://elmeu2cv.blogspot.com.
El meu 2cv: història d’una restauració era un projecte que vaig començar a finals del 2008, on pretenia publicar totes les vivències i el dia a dia de la restauració d’un mític 2cv, que tota la vida havia voltat per casa.
Si feu un cop d’ull al bloc, veureu que, tot i els nombrosos intents, mai vaig aconseguir moure’l del garatge on estava ubicat, per tal de dur-lo fins a casa i començar el procés de restauració.
Era un projecte que no em corria cap pressa. No m’hi dedicava dia i nit, sinó que simplement era una distracció que tenia durant les hores lliures. Tot i així, ara ja he fet tard.
Malauradament, tot i que el nom indica el contrari, aquest cotxe no ha sigut mai meu, i molt probablement, tampoc ho serà mai. Li vaig posar com a títol “el meu“, perquè realment em pensava que seria així, però les coses han canviat, i per tant, ja no podré seguir amb l’intent de restauració, i per això, dono el bloc i l’intent per acabat.
Moltes gràcies als qui durant la seva durada vàreu seguir, a través d’internet, les peculiars vivències d’aquesta restauració.
No esborraré el bloc de la xarxa, simplement quedarà aturat. Qui sap si mai puc aprofitar l’espai per intentar restaurar alguna altra andròmina, això sí, abans de perdre-hi hores, m’asseguraré que el que estic arreglant és completament meu!
Ves a saber, a on anirà a parar o quina vida li esperarà a partir d’ara al Crispín…
Per un vell cotxe que havia de seguir sent jove:
Vodpod videos no longer available.
C de camió
Després d’uns dissabtes (molt poquets) llevant-se molt d’hora per anar a fer pràctiques, avui ha arribat el dia de l’examen de circulació.
A finals d’estiu vaig començar una temporadeta de classes de teòrica a l’autoescola, amb un professor que em recordava al cantant de Maná (no sé pas el perquè…). Seguidament, va arribar l’examen, el qual vaig superar sense masses dificultats.
De les dues vegades que he entrat a la sala d’examens de Vilafranca (una per la teòrica de cotxe i l’altra per la de camió), mai he sapigut el perquè de la mala llet que porten els correctors dels testos. Suposo que a l’hora de contractar aquestes persones, en comptes de demanar que disposin del nivell C de català, demanen que tinguin molta mala llet. Jo no en tinc cap culpa de que s’hagin d’estar 5 hores seguides veient com els que s’examinen fan creuetes en un full… Encara recordo avui aquell “no hagas nada!” dit amb un castellà molt tancat per un home gran i baixet, quan jo intentava posar el nom al full. “Tranquil pernil, després de tant estudiar, ara no em ve de 5 minuts“, vaig pensar.
A part de la mala llet d’aquesta gent, el pitjor es haver-te d’esperar fins l’endemà per a saber si has aprovat o no, ja que abans ho sabies al cap de 5 minuts.
A partir d’aquí ja hi va haver el canvi d’autoescola, i amb el canvi, van arribar les pràctiques amb el Joan. Amb 3 horetes n’hi va haver prou com per superar l’examen pràctic de maniobres: aparcar, fer la “L” i fer un canvi de sentit, tot això amb un camió una miqueta vell i molt fotut de l’embragatge, el qual et deixava la cama esquerra feta un nyap.
I finalment, van arribar els dissabtes. Llevar-se molt d’hora per anar a fer les pràctiques i voltant
per aquestes carreteretes estretes que fa por. Sort que aquest cop, el camió ja era més nou! I res, dies amunt i avall acompanyats sempre de frases, de molt bon rotllo, que va deixant anar el professor quan fas alguna cosa que no és del tot correcte…
-“mira’l, ara li agafa per emparrar-se a la vorera!“
-“l’has agafat fort el vici, eh? et lligaré les mans amb esparadrap…“
-“nen, aquí et vols posar? portes un camió, eh?“
i com aquestes, en podria posar moltes més, les quals et fan riure durant una bona estona mentre les recordes.
Doncs això, després de conduir durnat 30 minuts amunt i avall, d’anar a Vilanova i la Geltrú i fer uns tomets per Vilafranca, ha arribat la gran notícia: Apte! Ara ja tinc el C i aquí deixo el meu petit homenatge al Joan: Ets un crack ensenyant!
I a la tarda, corrents cap a Barcelona. Però bé, aixó ja us ho explicaré més endavant! 😉
Històries de pa sucat amb oli 