Renovar-se
En estos coloquios iban don Quijote y su escudero, cuando vio don Quijote que por el camino que iban venía hacia ellos una grande y espesa polvareda; y, en viéndola, se volvió a Sancho y le dijo: -Éste es el día, ¡oh Sancho!, en el cual se ha de ver el bien que me tiene guardado mi suerte; éste es el día, digo, en que se ha de mostrar, tanto como en otro alguno, el valor de mi brazo, y en el que tengo de hacer obras que queden escritas en el libro de la Fama por todos los venideros siglos.
Des de fa molts i molts anys, anualment llegeixo aquest fragment del Quixot. Bé, tot no, però les dues primeres línies sí. Alguns us preguntareu el perquè d’aquesta curiosa lectura…
Doncs bé, novament he tornat a anar a la clínica Barraquer, per la típica revisió de la vista. Una de les moltes coses que et fan fer durant la visita, a part de llegir aquelles sèries de lletres i nombres, que cada vegada es fan més i més petites, et fan llegir aquest curiós text. Un text que, tal i com m’ha explicat la meva mare, fa molts anys que volta. Evidentment després de tants anys, ja el pots recitar de memòria independentment del tamany de la lletra i de les ulleres que portis posades.
Així que des d’aquí, els convido a renovar el material de prova, si més no, un cop a l’any, ja que renovar-se una mica sempre va bé!
L’adreçador de botifarres
Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un adreçador és…
adreçador -a
1 adj. i m. i f. [LC] Que adreça.
2 1 m. [EI] Estri per a adreçar o rectificar moles.
2 2 f. [EI] Màquina per a adreçar peces o barres.
2 3 [LC] passar per l’adreçador Sotmetre’s a una imposició.
3 m. [HIH] [PR] Operari que adreçava robes de seda de tota mena i també peces de lli per a les valones i les gorgeres.
Però, que és un adreçador de botifarres? En què consisteix? El primer que ens ve al cap, és un aparell per tal d’adreçar les botifarres acabades de fer. Doncs no! Ara ho veureu…
Antigament (i en l’actualitat menys, degut a que els porcs ja no és maten a les cases), quan a les masies, la matança del porc es feia de forma artesanal era molt habitual. Es feia anar als ajudants més joves, o als que assistien a la matança per primera vegada, a casa d’un veí del poble a buscar l’adreçador de botifarres. Aquest peculiar “instrument” hauria de servir per adreçar cadascuna de les botifarres que s’havien elaborat durant el dia. D’aquesta manera, amb molta innocència, el joves anàven a la casa indicada pels més veterans a buscar l’adreçador.
Evidentment, tot es tractava d’una novatada, ja que les botifarres no s’adreçen.
Tot i així, aquests joves, sense saber quin seria l’aspecte d’aquest famós objecte, es dirigien a la casa on els hi havien dit, i trucaven a la porta.
-“Bon dia! M’han dit que vingués a buscar l’adreçador de botifarres.“
A la majoria de cases, ja sabien en què consistia el fet d’anar a buscar l’adreçador de botifarres. Simplement perquè durant la seva joventut també els hi havien fet anar a buscar-lo o perquè els hi havien explicat la broma. Així doncs, seguint el joc, els hi donaven als joves qualsevol objecte antic o en desús, de qualsevol forma, de qualsevol mida o de qualsevol pes (nomalment dins d’un sac per tal de no veure que era). Un bastó de fusta, un sac ple de ferros, un tros d’alguna màquina feta malbé,… Qualsevol cosa servia com a adreçador.
Molt sovint, un cop feta l’entrega de l’adreçador i abans de que els joves se’n tornèssin a casa, amb el riure sota el nas el hi deien:
-“Compte amb l’adreçador! És dels bons, no el feu malbé!“
I els joves s’entornaven a casa, convençuts que el què portaven a les mans, serviria per adreçar les botifarres.
Les rialles dels més grans a l’arribar a casa carregats amb l’adreçador eren d’esperar. S’havien cregut la broma, i d’aquesta manera, havien pagat la novatada.
L’altre dia us parlava de la festa que havíem fet amb la banda de La Llacuna, i en l’article us explicava que l’esmorzar havia sigut entretingut, ja que als més joves del grup els havien fet anar a buscar l’adreçador de botifarres a algunes de les cases del poble.
Evidentment, i al no saber que es tractava d’una broma, els més joves van anar fins a un total de cinc cases, amb l’excusa de que aquell adreçador que havien portat, no seria l’adequat per les botifarres que s’havien fet aquell dia. Tot això sense adonar-se’n que els hi estaven prenent el pèl.
En una d’elles, els hi van donar un bastó amb una figura de xocolata a dalt de tot, amb la condició de que portèssin el pal ben recte, ja que l’adreçador és podia fer malbé. Està clar que aquell adreçador no serviria, i per tant, n’haurien d’anar a buscar un altre. D’aquesta manera van aconseguir arreplegar tot d’objectes inútils d’allà on anàven a buscar l’adreçador. Inclús el fuster, els en va fabricar un al mateix moment amb quatre fustes i una cinta de persiana.
L’adreçador més esperat va ser el de Cal Sià. Després de passar-hi dues o tres vegades per que encara no el tenien apunt, els hi van fer l’entrega d’una gran caixa de cartró.
-“Ara l’hem baixat de les golfes. Compte que pesa molt, i sobretot, vigileu amb el motor elèctric que no se us engegui pel camí!“
Amb aquesta frase, els més joves van marxar amb la caixa als dits, sorpresos pel pes del contingut, el qual els va fer aturar en nombroses ocasions per descansar. En cap moment la van obrir per mirar el què hi havia a dins, ja que l’objecte que transportaven estava molt ben embolicat.
Les rialles a l’arribar amb la caixa no van parar durant una bona estona, i va ser llavors, quan van veure que tot havia sigut una broma. Però… què hi havia dins aquell paquet? Ni més ni menys que un tros del tronc d’un arbre! Aquell havia sigut el millor adreçador de botifarres del dia.
Vaig tenir la sort que no m’hi van fer anar a mi, perquè de ben segur haguès caigut al parany!
Ara ja sabeu la història, així que compte si mai us fan anar a buscar l’adreçador de botifarres! 😉
La matança del porc
I tot va començar amb un sorteig…
Uns quants de la Banda de La Llacuna, vam assistir al dinar de les festa dels Tres Tombs, ja que aquell dia hi haviem tingut actuació. Un dinar de càtering, senzill, però molt bo.
Durant el transcurs del dinar, l’organització sortejava un porc d’uns 80-100 quilos viu (o l’equivalent en euros) entre els assistents que compràven números del sorteig. Alguns de la Banda que érem allà, vam comprar números d’aquest sorteig, amb la condició que si ens tocava, faríem un dinar amb tota la colla. El dinar es va allargar, i evidentment, el sorteig es va fer esperar. Tots vam anar desfilant cap a casa, excepte un de nosaltres que es va quedar amb tots els números fins a l’hora del sorteig.
Al cap d’unes hores, va arribar un missatge al mòbil: “ens ha tocat el porc!“. Un cop més la Banda va estar de sort… ara ja teniem l’excusa per fer una festa!
Fins aquí tot anava sobre rodes, però no vam tardar gaire a rebre males notícies… de cop i volta el porc havia perdut uns 20 o 30 quilos. Suposo que, a la regidora de cultura de l’ajuntament no li va fer gaire gràcia que el porc anés a parar a la Banda, i per això, el pes d’aquest va canviar completament! Però nosaltres no ens deixem enredar. Si van dir que faria de 60 a 70 quilos, ens l’hauran de donar de 80 a 100 quilos!
Ara ja teniem el porc, però quin tipus de festa fariem? Vam aprofitar l’actuació de Sant Medir per decidir què en faríem de la bèstia, i vam arribar a conclusió que dedicariem tot un dia a fer-ne la matança.
I així ho hem fet. Dimecres rebiem la notícia de que el porc arribava a La Llacuna (evidentment mort per causes de sanitat). I avui finalment hem fet la festa.
Tot ha començat a primera hora del matí. Els elaboradors experts en la matèria, han preparat durant tot el matí les botifarres i els diferents trossos del porc que faríem a la brasa per dinar. Botifarra blanca, negre i crua, acompanyat tot de peus de porc, cansalada, llom, careta i morro. Després de l’elaboració, i tot esperant la cuita de les botifarres blanques i negres, un bon esmorzar amb cansalada, llom i pa amb tomàquet.
Un esmorzar entretingut, ja que uns quants del grup han hagut d’anar a buscar a diferents cases del poble els famosos adreçadors de botifarres. Però bé, aquest tema us l’explicaré en el següent article!
L’esmorzar s’ha allargat fins tard, i al cap de poca estona, ja hem començat a preparar les brases pel dinar. Un dinar on no hi ha faltat de res! Molt tall de porc, evidentment, i com ja és típic en aquestes festes, molt i molt de beure.
Un beure que ha ajudat a que a les últimes hores del vespre, i tal i com ja és habitual en les nostres festes, agaféssim els instruments i anéssim a tocar en cercavila pels carrers principals del poble, acompanyats d’un remolc (estirat per nosaltres mateixos) ple de botifarres i els diferents adreçadors que durant tot el matí hem anat recollint.
I així hem deixat enrere una altra de les mítiques festes de la Banda, i ja en sumem una més a la llista. Calçotades, paelles, barbacoes, “assados” i ara, la matança del porc. Quina serà la següent?
Històries de pa sucat amb oli 