N’hi ha que també participen als Premis Blocs
Avui sortia publicada al diari digital de la comarca de l’Anoia (www.anoiadiari.cat) la notícia de que quatre anoiencs participen als Premis Blocs de Catalunya, organitzats per l’Associació Stic.cat.
Tal com cita el diari,
En aquesta edició hi prenen part fins a quatre anoiencs: dos en la categoria de política (Ricard Espelt i Jordi Bertran), un en blocs personals (Joan Pinyol) i un altre en l’apartat de cultura (Jordi Marcé).
Doncs bé, cal dir que enguany, des de la Llacuna (Anoia), hi participen dos blocs en la categoria personal.
És el cas de Ruta Baobab (http://www.premisblocs.cat/bloc/163), de Francesc Balagué, on explica el testimoni d’un llarg viatge al voltant del món basat en la teoria dels 6 graus de separació (+info).
Cal recordar que en Francesc, ja va ser finalista l’any passat en la modalitat de blocs d’educació a través del bloc www.blocdeblocs.net quedant entre els 10 primers.
Per altra banda, també hi tenim aquest bloc, Històries de pa sucat amb oli (http://www.premisblocs.cat/bloc/285), que com ja sabeu, amb més o menys freqüència, intento explicar d’una forma més personal, tot allò que passa al meu voltant. Evidentment, i tal i com podeu comprovar en el nombre de vots, la meva expectativa no és pas de competir entre els grans blocs de Catalunya, sinó que, simplement, he provat de participar-hi.
Potser aquests dos blocs no tenen o tindran tants vots com els blocs anomenats a l’anoiadiari.cat, però tots tenen un vincle en comú: la comarca de l’Anoia. Així doncs, podem dir que el nombre blocs de la comarca presentats als Premis Blocs de Catalunya, s’amplia una mica més.
Qui sap si remenant entre les llistes d’incsrits en trobaríem algún més…
L’himne del PVI
Hi ha qui llegeix, hi ha qui escolta música, hi ha qui estudia, hi ha qui escriu, hi ha qui escolta els ocells, hi ha qui mira les plantes, hi ha qui parla per telèfon, hi ha qui mira les musaranyes, hi ha qui juga amb el mòbil, hi ha qui dorm, hi ha qui fa passatemps, hi ha qui es perd, hi ha qui dibuixa… i hi ha qui composa cançons!
Com la Unitat 4 del Penedès-Garraf que va crear l’himne del PVI.
Inici servei,
sempre amb puntualitat.
Però revisa tots els nivells… i tu, i tu,
no els vas revisar.No et torbis a comprar el pa,
engega i vés cap amunt.
Però guaita quina columna
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”Les columnes no es canten,
si no sé la posició.
Obre el mapa i localitza… i tu, i tu,
no vas localitzar.A control, volen coordenades,
vint-i-set bravo foxtrot divuit.
Però guaita quina columna,
prem el micro i canta:
“Columna de fum,
uoooo columna de fum.
Comunica columna de fum,
uoooo columna de fum.”
Comencem bé…
Això és un no parar!
Finalment, dimecres vaig acabar d’entregar tots els treballs que, des de feia dies, no em deixaven dormir. Sembla mentida com entregant uns blocs de paper de menys de 500 grams et puguis treure un pes tan gran de sobre!
El mateix dimecres que, com l’any passat, vaig anar fins a Súria per buscar el cotxe, amb el qual faré la campanya de prevenció d’incendis aquest any. Curiós… 5 anys d’informador del PVI, 5 anys de carnet de conduir i 5 cotxes estrenats. Una bona mitja, no? Llàstima que cap, ha acabat a les meves mans…
I l’endemà dijous, començàvem la ruta per la Llacuna i Santa Maria de Miralles. I com ja és típic del primer dia, toquen les presentacions als Ajuntaments i les ADF’s. A Miralles, com sempre, cap problema, però a la Llacuna sempre costa una mica aconseguir-ho fer… i a més a més, els del Consistori no hi ajuden gaire.
A l’Ajuntament hi ha treballadora nova. I és que en aquest poble invertim molt bé els diners! (Si no ho heu notat, parlo amb to irònic). Com que l’alcade no ens pot atendre fins a les vuit del vespre, demano per la sectetària que sempre porta els papers de l’ADF, i em quedo molt sorprès per la resposta, en un to no gaire agradable, de la nova treballadora: -“No se la pot molestar”.
Ostres “nanu” que rutllem bé a l’Ajuntament de la Llacuna! Tota la vida parlant amb ella, trucant-la i anant-la a veure i ara no se la pot molestar… Una cosa és que ara no em pugui atendre i l’altra, és que no se la pugui molestar.
Doncs bé, com que no vull molestar, marxo. I per cert, els de l’Ajuntament no cal que m’espereu que els faxos ja els aniré a enviar a l’Ajuntament de Santa Maria de Miralles.
Comencem bé la temporada…
Ara torno…
Realment, fa uns dies que tinc el bloc deixat de banda…
Bé, no només aquest bloc, sinó tot el que m’envolta. Fa unes setmanes, vaig rebre la notícia que, a causa d’unes obres de remodelació del centre on estudio, s’avançaria un mes l’acabament de les classes. I quan en un primer moment penses que començar les vacances més aviat del previst és la millor notícia que li poden donar a un estudiant, després acaba sent la pitjor notícia que pots rebre…
Sí, acabo la setmana que ve, però el temari és el mateix que si haguéssim acabat al juny. Així que, durant aquesta setmana i mitja que em queda hauré de deixar enllestits quatre projectes. Tot un repte, així que s’haurà d’anar ràpid, però sense deixar de fer la feina ben feta, perquè com tots ja sabem, “la feina ben feta no té fronteres, ni té rival”.
Per cert… aquestes últimes paraules m’han fer recordar aquell famós anunci de televisió…
Ja veig que si acabo a temps tots els treballs, a la contraportada d’algun d’ells hi hauré de posar la típica frase…
“I el què facin els altres, tan se val. La feina ben feta no té fronteres, ni té rival.“
Doncs, ara torno. Ens veiem la setmana vinent!
La millor novel·la històrica de l’any?
L’Elsa em fa arribar una gran recomanació per aquest Sant Jordi.
“La herencia de la tierra” Andrés Vidal, ed. Planeta.
Una novel·la que ens transporta en el temps i alhora estimula tots els sentits. Seràs capaç de tocar el coc, d’escoltar la força del riu, d’olorar l’esperança i la confiança en un projecte, de tastar el gust del sexe i de veure com un home constant i perseverant lluitarà per fer possible el que som avui, gràcies a la força i a la voluntat.
A través d’un estil planer, combinant amb impecables descripcions i contextualitzacions en la Història del segle XIX, trobaràs sentiments i emocions a cada escena de la vida del protagonista. Ploraràs amb sentiment en els moments de més dolor, t’alegraràs quan tot vagi bé, somiaràs despert i ho deixaràs tot per tenir el llibre entre les mans, estaràs aferrat/da a la novel·la fins a l’última paraula.
Una obra que, tot just sortia de la llibreria, ja sabia que no podria deixar ni un moment.
Màxima recomanació.
Si conegués personalment l’autor li faria un petó que es recordaria de mi tota la seva vida.
Gràcies Andrés!
I si en voleu saber una mica més…
http://www.blogdellibro.com/2010/03/08/la-herencia-de-la-tierra
Alguna cosa falla…
Acabo d’arribar de passar uns dies a Prades amb els amics, i tot just ara, mentre em desfeia la motxilla, m’ha vingut al cap una reflexió que va fer en Francesc Balagué [Ruta Baobab] mentre feia la motxilla, tot just abans de marxar a fer la volta el món:
I si puc passar tot un any amb una motxilla de menys de 20 kg d’equipatge, per què tinc l’armari ple de roba, de sabates i trastos varis? tindré temps per pensar-hi…
Hi he estat pensant, i sincerament, no en sé trobar la solució… tot el contrari, encara em vénen més dubtes al cap…
Com és que jo he necessitat una motxilla igual que la d’en Francesc per marxar només tres dies de càmping i ell en té prou per passar tot un any voltant pel món? 😐
Hi hauré de reflexionar…
Després de la neu, el gel
Vodpod videos no longer available.
Ara una de les principals preocupacions del poble de la Llacuna, és que passi a la carretera de sortida del poble , el mateix que està passant en alguns carrers: Que tota la neu que ha caigut, ara és glaç. Per tant, ja em parlaran si demà els llacunencs podran o no anar a treballar.
Mireia Prats, TV3, La Llacuna.
Segurament avui la majoria de llacunencs, podran anar a treballar. Potser no hi arriban com altres dies, però més tard o més d’hora, hi acabaran arribant. Les carreteres d’accés a la Llacuna, avui ja és troben en perfectes condicions, tot i que s’ha de vigilar molt amb les plaques de gel que s’hi han produït.
On potser molts llacunencs no podran arribar avui, és possiblement, a buscar el pa, a comprar menjar o fins hi tot, anar a fer un cafè al bar. Avui els carrers de la Llacuna, són intransitables. Tot i que fa sol, estem a temperatures per sota de zero, i el gel que és va produir ahir a la nit, encara hi segueix avui. Un gel que per molt equilibri que tinguis, et pot fer caure en un tres i no res!
Lamentablement, avui encara no hem vist cap màquina escampant sal pels carrers del poble, i si no ho fan ben aviat, ja és poden anar preparant els de la consulta per rebre una allau de veïns contusionats. Bé, això si és que hi poden arribar!
Molta precaució doncs tant a la carretera com pels carrers. Us ho diu un, que en un parell d’ocasions, de cop i volta ha quedat assegut a terra! 😦
Indignació! I l’autor?
Recordeu aquells dies d’estiu amb un risc d’incendi molt elevat? Fa uns mesos us explicava com havia sigut la meva primera experiència davant d’un incendi forestal [llegir: D’estrena!] i que justament l’endemà, havia repetit però amb una tarda una mica més tranquil·la [llegir: Tornem-hi…]. Aquella tarda, tot fent temps esperant que arribés el foc, vaig agafar la càmera i em vaig dedicar a fer alguna foto als mitjans que hi havien per allà i que, posteriorment, vaig penjar a la meva pàgina del flickr.
Dies més tard, vaig rebre la trucada de l’enginyer del PVI a l’Anoia comentant-me que acabaven de presentar una nova pàgina web per a la Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal de l’Anoia i em preguntava, si em feia res que hi pengessin un enllaç de les fotos que havia fet als incendis de l’estiu. Evidentment, i sempre que complissin la llicència Creative Commons sota la qual estaven aquestes fotografies, no hi havia cap problema!
En les meves fotografies, tal i com us explicava, utilitzo una llicència Creative Commons, concretament la modalitat by-nc-sa, per la qual cosa, dono el consentiment de copiar, distribuir i comunicar públicament l’obra, sempre i quan, se’n reconeixi l’autor i l’obra i no s’utilitzi per a finalitats comercials, entre d’altres.
Fins aquí tot correcte. Les fotos van sortir publicades a la web de la Federació [veure notícia], i tal com deia la llicència, en van citar correctament l’autor. Però la història no s’acaba aquí…
L’altre dia, vaig anar a recollir uns papers al Consell Comarcal de l’Anoia i, mentre esperava que el noi de recepció acabés d’atendre una trucada, vaig estar fullejant alguns tríptics que hi havien sobre el taulell. De cop hi volta em vaig trobar una imatge que em resultava molt familiar… 😯 Hi havia una petita muntanya de calendaris de butxaca del 2010, que havia editat la Federació d’ADF’s de l’Anoia amb el suport de la Diputació de Barcelona i el Consell Comarcal, i que com a imatge de fons, hi sortia una de les fotografies que havia fet aquella tarda d’estiu…
Hauria d’haver estat content perquè una fotografia meva hagués servit com a disseny d’un calendari, però aquest no va ser el cas. Amb ràbia, vaig agafar els meus papers, un calendari i vaig marxar indignat cap a casa… “La meva foto en un calendari, i ni tan sols hi surt el meu nom”.
Què voleu que us digui? Ho vaig trobar una mica lleig pel fet de no dir-me res, i potser sí que només és una fotografia, però no costava gaire posar-hi el nom, no?
Vosaltres què en penseu? Què haguéssiu fet en un cas així? 😐
Passant el relleu…
Sembla com si fos ahir quan ens van avisar que la nostra colla seria la propera de fer arribar el rei Carnestoltes del Carnaval de la Llacuna. D’això, ja en fa 5 anys…
Per aquells que no ho sapigueu, a la Llacuna, l’arribada del Rei dels poca-soltes l’organitza, durant quatre anys, una colla diferent de jovent del poble. D’aquesta manera, queda assegurada la continuïtat de la festa, a mesura que ens anem fent grans… o no!
Una part important del dia de Carnaval, és la lectura del pregó. Un text escrit en forma de versos, amb rima final, on és parla amb to sarcàstic de totes aquelles coses que han passat durant l’any al poble. Temes com l’Ajuntament i els seus regidors, les associacions culturals, els bars o establiments i, fins i tot d’alguna persona popular (o a vegades, no tant) del poble, fan del pregó, un text que al mateix temps que és acceptat, amb una bona rialla i sentit de l’humor per a uns, és criticat i aixafat fins a l’última paraula per a d’altres. Un fet que en més d’una ocasió ha comportat molts mals de cap a la colla organitzadora. Però com molt bé tots sabem, mai plou a gust de tothom.
I aquest any, toca passar el relleu als una mica més joves. Encara no sé ben bé el perquè nosaltres hem fet de Carnestoltes durant cinc anys en comptes de quatre… deu ser que hi hem agafat el gust?! 🙂
Tot i que és una responsabilitat menys i que a partir d’ara podrem dedicar moltes més hores a la realització de la disfressa i de la carrossa, crec que ho trobarem a faltar… I deixem enrere totes les hores de cosir i provar disfresses, de donar-li qualsevol altra utilitat a tots aquells objectes que acabaran formant part d’una carossa molt més vistosa que l’any anterior, de nits sense dormir gaire tot pensant en rodolins, de córrer a última hora perquè aquella cosa no està acabada o encara falta aquella persona que durà el material tot just acabat de comprar-lo al mateix matí de Carnaval… i què hi farem… nosaltres sempre hem sigut així, d’anar a última hora… però no patiu, que l’any vinent, ens hi posarem amb molt més temps! Oi penya?
I deixem enrere, també, aquella disfressa cosida amb grapes de Caça-fantasmes, o l’any que ens ho vam treure tot de sobre i vam sortir a passar fred vestides de Brasileres (a més d’un/a la broma li va costar un bon constipat!). Sort que ens va arribar una dosi de seny i l’any següent la disfressa de Super-herois ens va permetre abrigar-nos una mica! Però s’ha de confessar… als nois de la colla ens agrada anar de dones! Sí, i què? 🙂 (i les noies, doncs… les convencem aviat!) Així que, un any més tard ens vam tornar a treure la roba per posar-nos només una cua de Sireneta en una nit molt i molt freda! I aquest any, com que les previsions eren de fred… ens hem volgut tornar a abrigar sota unes capes d’espuma tot simulant els ingredients d’una super-hamburguesa al més pur estil McDonald’s!
I mentre ens recuperem de la festa, i posem el cap en una propera calçotada, us deixo amb l’històric dels cinc pregons que hem realitzat durant aquests anys!
 |
CARNAVAL 2006 |
|
CARNAVAL 2007 |
|
CARNAVAL 2008 |
|
CARNAVAL 2009 |
|
CARNAVAL 2010 |
Per molts anys!
Avui fa un any que aquest bloc està en funcionament. Un any on he intentat explicar amb més o menys regularitat, tot allò que em passava pel cap i que, sovint, no portava enlloc.
Un bloc petit, que mica en mica ha anat creixent gràcies a tots els que un dia o altre heu passat per aquestes pàgines, arribant a superar les 4600 visites i els més de 80 comentaris. Tot això en els 45 articles que formen aquest primer any, i que avui, us convido a tornar-los a recordar a l’apartat “T’enrecordes?“. 45 articles d’allò ben variats, en els quals i podem trobar des de queixes i preocupacions, on destacaríem “L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!” (el més visitat del bloc), fins a les vivències del dia a dia, tot passant per històries més personals com poden ser el meu pas per diferents programes de televisió (Bocamoll i Buenafuente) o les experiències en un dia de treball (Dies de PVI…) entre d’altres.
Us dono les gràcies per haver passat per aquest espai durant tot aquest any, al mateix temps que us convido a seguir-ho fent durant molt i molt de temps!
Així doncs, i esperant poder repetir aquest missatge en més d’una ocasió, només em queda afegir un…
PER MOLTS ANYS “HISTÒRIES DE PA SUCAT AMB OLI”!
Vodpod videos no longer available.
Històries de pa sucat amb oli 