Renovar-se
En estos coloquios iban don Quijote y su escudero, cuando vio don Quijote que por el camino que iban venía hacia ellos una grande y espesa polvareda; y, en viéndola, se volvió a Sancho y le dijo: -Éste es el día, ¡oh Sancho!, en el cual se ha de ver el bien que me tiene guardado mi suerte; éste es el día, digo, en que se ha de mostrar, tanto como en otro alguno, el valor de mi brazo, y en el que tengo de hacer obras que queden escritas en el libro de la Fama por todos los venideros siglos.
Des de fa molts i molts anys, anualment llegeixo aquest fragment del Quixot. Bé, tot no, però les dues primeres línies sí. Alguns us preguntareu el perquè d’aquesta curiosa lectura…
Doncs bé, novament he tornat a anar a la clínica Barraquer, per la típica revisió de la vista. Una de les moltes coses que et fan fer durant la visita, a part de llegir aquelles sèries de lletres i nombres, que cada vegada es fan més i més petites, et fan llegir aquest curiós text. Un text que, tal i com m’ha explicat la meva mare, fa molts anys que volta. Evidentment després de tants anys, ja el pots recitar de memòria independentment del tamany de la lletra i de les ulleres que portis posades.
Així que des d’aquí, els convido a renovar el material de prova, si més no, un cop a l’any, ja que renovar-se una mica sempre va bé!
Des d’un altre punt de vista…
A vegades va bé veure les coses des d’un altre punt de vista, però tot i així, no sempre es pot fer.
Avui, desprès de quasi 6 anys, he canviat les finestres que tan m’ajuden a mirar més enllà.
Llevar-se dora (molt dora per ser un dissabte!), viatges amunt i avall, problemes amb la graduació, un dinar ràpid (o una mica més lent per alguns…), migdiada al cotxe, tornada a casa i… a donar un cop de mà amb el pessebre vivent.
Un any més toca instal·lar els llums entre crits i presses dels organitzadors…
“com és que en aquest quadre encara no hi tenim llum?”
“ja es fa fosc i aquí no ens hi veiem, eh?”
“quan acabis d’aquí, penja aquest fil allà”
“el decorat tapa el llum, l’hauries de canviar…”
Ufffff!!!! estrès!
Però nois, jo amb això no m’estresso. Tots sabem que “Qui fa el que pot, no està obligat a més!”.
Tot plegat, al cap de quatre dies ningú dirà que “aquell” o “aquell altre” va ajudar a fer “allò” o “allò altre”, molt sovint, es dirà tot el contrari!Sovint no es valora com s’hauria de valorar la feina que hi ha darrere les coses.
Cada any, des de fa uns 3 anys, dirigia i editava el programa del Patge Faruk de Televisió de La Llacuna. Aquest any, he dit prou!
Treballes durant totes les vacances de Nadal (com aquell qui diu, pràcticament et menjes els torrons davant l’ordinador) per un programa que dura uns 20 minuts, on el patge parla amb els nens del poble. Vas pràcticament contrarellotge, ja que el programa, tan si vols com si no, el dia de Sant Esteve havia de sortir. I per aconseguir-ho, has d’anar al darrere de la gent fins l’últim dia. Ara falta una fotografia, ara falta un text,… i pobre de tu que et queixis!
Per això aquest any, no hi haurà Patge Faruk. Probablement, els lectors d’aquest bloc, seran els primers en assabentar-se. M’agradaria veure la cara de la gent el dia de Sant Esteve mentre sintonitzen el televisor al canal local. De ben segur, que se’n sentirà a parlar… i sobretot, es sentiran les queixes d’aquelles persones que tan els hi costava ajudar a fer les coses una mica més fàcils.
Potser si ens miréssim les coses des d’un altre punt de vista abans de dir-les, tothom aniria molt millor!
