Tot sigui per evitar accidents…
Dijous passat, com un dia feiner qualsevol, tornava a casa des d’Igualada. Al treure el cap per la Creu del Pla, em va sobtar veure un llum intermitent i vermell sobre les cases del poble. Ja sé que Nadal està al caure, però tan aviat ja ha arribat a la Llacuna?
Durant el quilòmetre i mig que hi ha fins a casa, aquell llum em va tenir embadalit. No veia res més que aquell intermitent… Vaig intentar localitzar d’on venia, però no hi havia manera. Que si del consultori, que si de Cal Ferragats, que si dels pisos de Cal Mateu, que si de la Plaça del Fortmicó… res! Aquell punt, a mesura que anava avançant, s’anava movent! Impressionant… era una cosa que volava!
-”No pot ser! Si és una cosa que vola tan baix, a hores d’ara ja hauria picat contra l’antena del parc de bombers…”
Sí, vaig dir l’antena del parc de bombers. I és que ara ens l’han senyalitzat molt bé! Una llum intermitent que cada dia quan es pon el sol, es posa a funcionar per evitar que algun o altre objecte volador hi xoqui. Està molt bé senyalar tot allò que aixeca més de tres pams de terra, sobretot per mantenir ben avisat el trànsit aeri del poble, però… compte! No pequéssim ara de prudents i un avió se’ns estavelli contra el molí!
Així que des d’aquí, i ara que ja tenim a tocar les festes de Nadal i és hora de començar a posar llumetes pels terrats i pels balcons, reivindico una llum intermitent pel molí!
I sobretot, molt de compte per a tots aquells que conduïu a l’hora d’arribar a la Llacuna. No us quedeu embadalits mirant les pampallugues, no sigui pas el cas que us distragueu i els mateixos bombers us hagin de venir a rescatar! Quedeu avisats! 
Petits grans canvis
I si els nous vehicles del PVI fossin com aquest?
Per fi deixaríem d’anar amb patinet per la muntanya. De ben segur que amb un cotxe com aquest, no patiríem per anar tot el dia amb les cames ben arronsades com si fossim una joguina dins d’un ou Kinder. Per fer la feina amb encara més gust i entusiasme, els hi posaria una bona equipació: moble bar, connexió a internet, televisió per satèl·lit, bany, llit… Què me’n dieu? Tècnics, preneu-ne nota! Jo ja en reservo un per comprar-lo quan acabi la temporada…
Iep! Toquem de peus a terra… i estem per la feina que l’agost serà llarg!
Qui espera…
Diuen que “qui espera, desespera“.
Potser esperar, no sempre és desesperant. Si més no, avui esperar, ha sigut cansat. I per què? perquè me l’he passat esperant a la sala d’espera d’un hospital de Barcelona. Tranquils, no m’ha passat res (tot i que alguns potser ho haguèssin volgut…).
Doncs sí, m’he passat el matí assegut a un sofà, amb l’ordinador portàtil a la falda (tenia l’esperança que a la sala d’espera hi hagués wifi) jugant al tetris. Fins que la bateria ha dit prou i m’he posat a mirar tots aquells que entraven i sortien. Evidentment, uns més bé que els altres, però tots sabem com és un hospital.
Arriba un punt que has de sortir d’aquelles quatre parets, i he decidit anar a donar una volta per Sant Gervasi i Vallcarca. Déu n’hi do els pendents dels carrers d’aquella zona! Ara entenc els esbufecs dels quals n’havia sentit tant a parlar al pujar aquelles pujades.
Així que després de dinar, he tornat a l’hospital, a mantenir el sofà calent i a buscar un endoll per carregar l’ordinador. Llàstima que, fins molt més tard no he descobert la sala d’espera del cinqué pis. Endolls, televisió i més de quinze metres quadrats per mi sol. Malauradament, però per sort del pacient, l’estada a la tarda no ha durat tantes hores.
Avui a dormir d’hora. No fer res, cansa massa!
Us deixo amb aquesta cançó…
