Felicitats 2.0
I és que ara, tot és 2.0. Facis el que facis, diguis el que diguis, escriguis on escriguis, naveguis per on naveguis,… tot és 2.0!
Avui en faig 23 i vés per on, he rebut més felicitacions que mai. Bé, en podríem dir: felicitacions 2.0.
Abans es feien trucades, et venien a veure o fins i tot, et paraven pel carrer per felicitar-te. Amb l’arribada de la telefonia mòbil, es va passar a felicitar per missatges de text (Flictts! Q pssis 1 bn dia!) i dies més tard, per correu electrònic, que va permetre afegir alguna imatge o alguna cançó adjunta. Ara però, tot, o quasi bé tot, es fa pel Facebook (podeu trobar el meu perfil a la part superior de la barra lateral).
I sort en tenen els més despistats en les dates d’aquest invent, i parlo evidentment, del recordatori d’esdeveniments i/o d’aniversaris dels amics, fet que provoca una allau d’escrits al mur. Sí, sí, siguem sincers que ja ho sabem tots: més de la meitat ni es recorden d’un aniversari si no fos per aquest invent!
No us penseu ara que aquestes felicitacions no em facin il·lusió, eh? Per a mi serveixen igual, tot i que no em negareu pas que les millors (i com totes les coses) sempre són les que es fan personalment!
Així doncs, als que avui m’heu felicitat personalment, amb una trucada, per missatge al mòbil, per correu electrònic, pel Twitter, pel Facebook o sigui quin sigui el mitjà que hagueu fet servir, MOLTES GRÀCIES @TOTS per les vostres felicitacions!
Espero que per molts anys ens puguem seguir escrivint i llegint per internet. Que acabeu de passar un bon dia!
Tornem-hi…
Tot just ahir estava d’estrena, i ja que no vaig poder anar a Manresa, hi he anat avui. Novament, al tornar, he rebut una altra trucada de Control Anoia. El risc d’incendi encara és alt, i tornaríen a activar l’Unimog. Tot i que no he pogut començar fins una mica més tard, hi he anat per a fer de conductor. Els companys, els mateixos que ahir.
Amb l’experiència d’ahir ja ben agafada, sortim cap al punt de servei a l’embassament de Tous. Una tarda molt tranquil·la, sense cap incidència a destacar, així que avui, tornarem cap a Igualada passant per Santa Maria de Miralles.
Sembla que ja sigui costum que, a ben entrada la tarda surtin tots els incendis. Avui afecta als municipis de Pujalt i Veciana. Així que després de rebre odres des del control, anem tirant cap allà.
Allà ja ens esperen les unitats del PVI per tal de guiar-nos fins al lloc de treball. L’incendi ha avançat molt ràpid, ja que el foc s’ha agafat ràpidament als terrenys agrícoles. Mai havia vist la ràpida actuació dels pagesos de la zona, que de seguida, s’han posat a llaurar tots els camps per evitar l’avanç del foc.
Ens fan anar cap a un punt alt, on bombers i ADF’s, esperen que l’incendi arribi fins on som per poder-lo frenar. El trànsit de mitjans aeris és molt elevat, i tot just a uns metres nostres, aprofiten per aterrar. Sembla que l’incendi ja està en fase de control, i ens fan desplaçar fins al Punt de trànsit, on tots els mitjans, esperen per actuar.
Per sort, al cap de poca estona, ens donen l’opció de marxar cap a casa. Així que sense haver-nos embrutat gens les mans, tornem cap a casa.
Es veu que feia molt temps que l’Unimog no acudia a tants incendis, com aquests dies. Serà que som un grup que tenim mala sort?
Com sempre, aquí us deixo les fotografies de la meva pàgina de flickr. (Veure àlbum)
D’estrena!
Avui, tinc festa del PVI, i dia d’alt risc d’incendi a la comarca i a gran part de Catalunya. En el que portem d’estiu, no havia vist cap dia el mapa en aquestes condicions.
Així que després d’haver dormit unes hores més que habitualment, he agafat el cotxe i he anat cap a Manresa a buscar uns papers. Tot just passava per Igualada quan m’han trucat des de Control Anoia, informant-me que avui activarien l’Unimog i els hi faltava un conductor. Ves per on, avui estrenaria el carnet!
L’Unimog és un model de camió de la Mercedes-Benz adaptat amb un dipòsit d’uns 1000 litres per a l’extinció d’incendis forestals. Aquest vehicle està gestionat per la Federació d’ADF’s de l’Anoia i els dies d’al risc d’incendi, com avui, l’activen per si en algún moment determinat ha d’actuar.
Així que no he pogut arribar a Manresa, i tot i que ja era a Igualada, he hagut de tornar cap a casa a canviar-me de roba (no és gens aconsellable anar amb pantalons curts a un incendi!). Al ser el meu primer dia de guàrdia amb l’Unimog, encara no tenia l’uniforme oficial i he hagut de demanar una camisa de l’ADF al Miquel. La meva, la de l’ADF de La Llacuna, juntament amb altres papers, fa quatre anys que l’espero, però bé, això ja us ho explicaré en un altre moment.
Després d’haver-me vestit correctament per a l’ocasió i de dinar amb un embut, he tornat a baixar cap a la capital. Allà ja hi havien els dos companys que vindrien amb el camió: el David i el Martí. Ara ja hi érem tots. Només quedava revisar el material i marxar cap al punt de servei.
Una tarda tranquil·la, sense gaire moviment. Però quan ja érem apunt d’anar tornar cap al parc, ha saltat l’alarma: incendi a la Conca de Barberà! Tot i que no és a la nostra zona d’actuació, ens hem acostat fins al límit de la comarca, per si en algún moment donat, ens hi havíem d’arribar.
I així ha sigut. Al cap de poca estona ens hi han fet desplaçar. Mica en mica i a una velocitat no gaire elevada, hem arribat a una zona entre Les Piles i Sarral (Conca de Barberà).
Feixugament, i seguint les indicacions dels bombers, ens hem plantat juntament amb els bombers de Montblanc, on des del seu camió, després d’haver-los donat aigua, i sota l’atenta mirada de 30 mitjans terrestres i 15 d’aeris, hem tirat una línia per acabar de remullar el perímetre de l’incendi.
La temperatura allà dins era elevada i el cansament es començava a notar. Així que hem aprofitat per anar a omplir aigua a la piscina de Roquefort de Queralt. Uns 1000 litres més a l’esquena i tornem-hi que no ha estat res. Al tornar ja s’havia fet practicament fosc i l’incendi ja es trobava en fase de control amb unes 51 hectàrees cremades. Després de buidar altre cop el dipòsit i d’haver-me socarrimat els cordons de les botes (sort que tenia la manguera a mà!), hem cedit al nostre lloc al camió Egipci de l’ADF de Pontons, per tal de que ells subministressin aigua als de Montblanc, i després de recollir tot el material i d’haver-la fet petar una estona amb el Pep (veí i company del PVI a Pontons) hem anat tornant altra vegada cap a casa.
Es veu que aquest any estic d’estrena. Fa pocs dies, el primer incendi com a unitat del PVI a Bellprat, i avui, estrena del carnet de camió i les primeres tasques d’extinció en un incendi forestal.
Si voleu veure més fotografies de l’incendi, les podeu trobar a la meva pàgina de flickr. (Veure àlbum)
Els Terratombats al Bocamoll
Tal i com us vaig explicar en el nostre pas pel Bocamoll, cada dia graven cinc programes, i evidentment, et fan portar, com a mínim, cinc mudes diferents per si és dóna el cas que, vas passant de programa a programa. Quan ens ho van comentar, el dia que ens van trucar per dir-nos que ens acceptaven com a concursants, de seguida vaig regirar a l’armari. Nescesitava un mínim de cinc samarretes d’estiu (era al febrer però havíem de simular que ja era estiu!) i jo no les tenia… Tampoc tenia temps d’anar-me’n a comprar, així que vaig agafar el telèfon i vaig trucar al Marc… “Nene, necessito samarretes de màniga curta!”. El Marc en tenia moltes, però cap era adequada per portar al Bocamoll, excepte una… la dels Terratombats!
Així que durant el segon dia de gravació, tan bon punt vam arribar de dinar, me la vaig posar, i quan ja era apunt de baixar cap al plató, els de l’equip del programa me la van fer ensenyar. Em pensava que la volien veure per curiositat, ja que la frase que hi duia estampada (“que no et prengui el pèl!”) cridava molt l’atenció, però no va ser pas per això.
Resulta que les petites línies que hi havien estampades a la samarreta, provocaven un efecte òptic, que en el món de la televisió i els audiovisuals, es denomina com efecte moiré (pronunciat [mwa.ˈʀe]). Malauradament, tot i la il·lusió que em feia, em vaig haver de tornar a canviar la samarreta i la imatge dels Terratombats es va quedar sense poder sortir al programa.
I novament des d’aquí, li vull agrair al Marc la seva bona intenció per deixar-me la samarreta i, evidentment, el fet de guardar en secret, durant 4 mesos, la meva participació al concurs. Gràcies nen!
També vull donar les gràcies al Jordi, per deixar-me una de les moltes samarretes, a tot l’equip del programa, en especial, a en Toni Allende el qual durant dos dies va ser el nostre assesor d’imatge, i evidentment, a tots vosaltres que durant els 5 programes no ens vàreu deixar d’animar ni un sol minut des de casa.
Moltes gràcies!
Bocamoll: programa 336
-”Benvinguts un dia més al Bocamoll…“
Cinquè programa i l’últim que es gravava aquell dia. El cansament de tota una jornada de gravació ja es notava més que mai!
Abans de baixar altre cop al plató, ens comenten que, en el cas de que passéssim al següent programa, hi ha la opció que ens paguin una nit d’hotel a Barcelona, ja que l’endemà al matí, a primera hora, hem de tornar a ser a l’estudi. De ganes no en faltaven!
Després de l’habitual sessió de maquillatge, en retrobem amb la resta de concursant. La Núria i el Jordi encara continuen al capdavant, i com a parella nova, arriben el Pep i el Jordi, dos amics amb unes barbes ben peculiars!
Tot i que la temàtica que hem escollit avui no és el nostre fort, hem pogut aconseguir 90 punts a l’”a corre-cuita” i hem arribat a “les paraules de la tribu“, amb un empat amb els nous participants. Llàstima que a les taules no hem tingut gaire sort, i jo n’he fallat una que ja teniem gairebé acabada. Per primer cop en molts dies, la Núria i el Jordi queden amb la puntuació més baixa amb només 50 punts, per tant, escolleixen ells les proves del “triangle“. Per tercer cop al Bocamoll, em torna a tocar “el cançoner“. Aquesta vegada una cançó bastant ràpida de Quico el Célio, el Noi i el Mut de les Ferreries. I aquí és on he patinat. He fallat dos de les tres respostes… i per només 10 punts de diferència hem quedat per sota de la resta de les puntuacions…
Així que tornem cap a casa! 
Ara ja li havíem començat a agafar el gust a això de sortir per la tele, però què hi farem, és només un joc!
I no marxem pas amb les butxaques buides! Marxem amb la satisfacció d’haver concursat durant cinc programes, d’haver participat contra artistes populars, d’haver conegut a unes molt bones parelles de concursants, d’haver-nos-ho passat molt bé, d’haver arribat en dues ocasions a l’”on ho poso“, d’haver-nos atipat de xocolatines al camerino (sobretot jo! 
), d’haver-nos… i així podriem seguir durant molta estona!
El xòfer ja ens esperava a la porta, i després d’haver-nos fet unes fotos amb l’Espartac, vam tornar cap a La Llacuna.
I ara? Quin serà el proper programa? Mentre m’ho penso, m’escolatré una altra vegada la cançó del “cançoner” d’avui, no fos cas que algun dia em faci servei!
P.D.: Mai havia pensat que tindria el valor de participar en un programa de televisió!
Bocamoll: programa 335
El quart programa! Impossible de creure que després de quatre dies encara seguim concursant!
Era el primer programa de la tarda. Després de dinar a un restaurant proper amb la resta de concursants i algunes persones de l’equip del Bocamoll, vam tornar al plató de gravació. Uff!… no sé si fariem gaire bon paper amb la panxa plena!
La Núria i el Jordi una vegada més, seguien al capdavant, i nosaltres encara aguantant, “in-extremis”, al segon faristol. I com a cada programa, concursants nous! Aquest cop la Ginesta i el Xus, filla i pare.
Al ser el tercer programa que gravàvem en un mateix dia, el cansament ja és començava a notar… tot i així, havíem de fer els possibles per seguir concursant! Hi hauria un cinquè programa?
Avui hem començat fluixets a l’”a corre-cuita”… només 50 puntets, però amb “les paraules de la tribu” hem aconseguit engreixar una mica més el marcador. Aquest cop han sigut la Ginesta i el Xus qui han repartit les proves del “triangle”… i ens ha tocat el que més por em feia: el “fent ganyotes!” Déu meu quina vergonya!
3 conceptes, 60 segons i 150 punts (molt necessaris) en joc! El GPS va sortir ben aviat, i molt més ràpid va arribar el concepte de soldat. El tercer i últim, és el que més va costar i el que a més d’un ens va fer posar l’ai al cor! L’Elsa va dir tots els objectes que hi podien haver en el món de l’escalada, però cap era l’encertat. I no va ser fins que quedaven 8 segons quan, de cop i volta, va sortir la paraula clau: el mosquetó!
Gràcies a aquets punts vam quedar a només 10 punts dels primers, i per tant, novament, eliminàvem a una altra parella de concursants. Era el torn dels “missatges“, i novament, la nostra tàctica: apostar-ho tot! Però aquest cop ells ens superàven per punts… No passa res, dilluns tornem a pel cinquè!
Així que, fins dilluns dia 22 a les 20:00 hores a TV3!
Bocamoll: programa 334
I ja tenim aquí el tercer! I més satisfets que mai!
Era l’últim programa que és gravaria a aquell matí, i va ser el que més il·lusió ens va fer. Participaríem en un Bocamoll especial sobre cinema, i com a artistes convidats, ni més ni menys que els populars Abel Folch i Anna Barrachina. Al ser un programa especial, sabíem que passés el que passés, gravaríem un quart Bocamoll!
Una altra vegada tornàvem a tenir la Núria i el Jordi al capdavant… Déu n’hi do com aguanten el ritme! Així que, després de fer petar la xerrada amb els artistes i fer quatre fotos al camerino (i, evidentment, jo em vaig atipar a xocolatines… ) vam baixar cap al plató i… a jugar!
La temàtica d’avui ja heu vist que no era el nostre fort… haurem d’anar més sovint al cinema. Avui hem anat molt justos de punts, però hem tingut la sort que, l’Elsa ha pogut completar tota una taula de “les paraules de la tribu”! Gràcies a aquests punts i els del “cançoner”, amb una cançó ben coneguda, la dels Picapedra, ens han permés el pas a la final, tot eliminant als artistes convidats.
Jo em pensava que farien una mica de “truco” i els farien passar a ells a la final. Però es veu que no! I nosatres, altre cop a la prova dels “missatges” on els Oscars han sigut els principals protagonistes. Com heu vist, ara ja no ens quedem curts amb les apostes: a donar-ho tot! El primer dia ens va servir per veure com realment havíem de jugar.
Per segona vegada consecutiva tornem a arribar a l’”on ho poso”. I quina temàtica que ens ha tocat! Classificar un seguit de pel·lícules segons els actors protagonistes: Gary Cooper, Cary Grant i Gregory Peck. En un primer moment, l’eliminar l’Abel i l’Anna, l’Espartac va anunciar que ells també serien a la final, juntament amb nosaltres, però resulta que, des de la direcció s’ho van repensar (suposo que hauríem tingut una bona ajuda per endur-nos el sac del programa!) i els van fer sortir a l’hora de la correcció de la prova.
Al veure el tema de l’”on ho poso”, els ànims ens van caure pel terra… no havíem sentit a parlar mai d’aquells personatges… Només teniem una opció: posar-ho tot aleatòriament i esperar que la sort existís. I així va ser! De les set pel·lícules, només en vam fallar dues! Una bona mitjana per no ser entesos en el tema, oi?
Altra vegada doncs, ens tornarem a veure demà, al mateix lloc i a la mateixa hora de sempre! A TV3 a les 20:00 hores. A veure si demà, tenim més sort!
Evidentment, avui us deixo amb el tema dels Picapedra! 
Bocamoll: programa 333
Ja hi tornem a ser! Qui ens ho havia de dir que passaríem al següent programa!
Aquell dia de gravació va ser una mica catastròfic… Gravàvem a primera hora del matí, i els del Bocamoll ens va facilitar un xòfer que ens va venir a buscar a La Llacuna. Evidentment a aquelles hores la N-II estava plena de retencions.
El conductor, un jove italià, patia molt més que nosaltres per arribar, a temps, al plató. Com era d’esperar, vam fer tard. Tot i saber, que sense nosaltres no començarien a gravar, estavem realment nerviosos!
Vam tenir el temps just de menjar una xocolatina i passar, de pressa i corrents, a la sala de maquillatge. A baix al plató, ja ens esperàven els concursants. La Núria i el Jordi encara seguien al capdavant, mentre que com a parella nova, van arribar l’Alan i el Marc dos amics d’una població de les rodalies de Barcelona. Poder passar al següent programa, cada vegada era més difícil!
Però no tots els contratemps van acabar en què nosaltres fèssim tard. S’havia espatllat una càmera i els tècnics tardaríen una bona estona a arreglar-ho. Així que tots, vam tornar a pujar altra vegada al camerino. A causa dels retards, i suposant que no ens eliminessin, al matí només gravaríem dos programes.
Minuts més tard tot va estar arreglat, i finalment vam començar a gravar.
Avui l’”a corre-cuita” ha anat com una bassa d’oli. El fet de tenir més possibilitats en escollir la temàtica, ens ha anat molt bé. Si us hi fixeu al video, una de les preguntes era lletrejar Piscolabis i he començat en bon peu: P-I-S-C… però l’Espartac ha dit que faltava una C! Quin error que han tingut els del programa… tot i així el temps ja s’havia acabat.
Ens hem posat al capdavant amb 110 punts, tot i que “a les paraules de la tribu” no hem pogut arreplegar gaires punts. Encara ara, aquesta, és una de les proves que em posa més nerviós. Mirant el programa, fins hi tot, m’he arribat a aixacar del sofà!
Avui hem pogut escollir a “el triangle”, i tal i com portàvem parlat de casa, hem escollit “els jeroglífics”. Amb “el cançoner” d’ahir ja en vaig tenir prou… I 150 punts més al marcador gràcies a un tal Àngel Corella (un ballarí del qual mai n’havia sentit a parlar…).
Aquí els companys, Alan i Marc, van quedar eliminats, la qual cosa suposava que passaríem a un programa més! Qui ho havia de dir!
Com canvia la prova dels “missatges” vist des de casa. El concepte aquest cop s’ha fet esperar fins l’últim segon, però per sort, la baldufa ha fet donar un gir al programa. Ahir ens vam quedar curts a l’hora d’apostar, així que avui, ho hem apostat tot. És un joc i hem vingut a participar!
Avui sí, per fi hem arribat a la prova final: l’”on ho poso”. La temàtica d’avui era classificar tot un seguit de paraules en mascuí, femení o ambdues. No ho hem aconseguit… les postres, la espiral i els narius no ens han permés endur-nos el sac del programa!
El dia ha començat amb mal peu… però hem aconseguit remuntar-lo!
Així que demà hi tornem altra vegada! Aquest cop, però, serà un programa especial sobre cinema, en el qual hi participarem juntament amb els actors Anna Barrachina i Abel Folch.
Fins demà a les 20:00 hores a TV3!
Bocamoll: programa 332
Feia gairebé 2 mesos que ens havíem decidit a fer la sol·licitud per a concursar al programa. Un formulari ple de preguntes sobre nosaltres, amb vivències, somnis i anècdotes. I quan ja gairebé no hi pensàvem, un dia de febrer, de cop i volta, vam rebre una trucada al mòbil. Eren els del Bocamoll.
Ens van fer un petit càsting per telèfon. Havíem de fer un “a corre-cuita” i un “a on ho poso”, dues de les proves del programa. Després de resoldre les preguntes i d’haver imitat el so d’algun animal (suposo que per veure que no teníem vergonya…), ens van dir el dia i hora que gravaríem… 4 dies després de la trucada!
Pels que no ho sabeu, el programa s’emet en fals directe. És a dir, surti com surti, però amb uns dies més tard. Ens van comentar que el programa s’emetria a finals de maig o principis de juny, tot depenent de la programació de TV3, i per simular que era en directe, tot i el fred que feia, ens van fer portar roba d’estiu.
Aquell mateix dia, a primera hora del matí m’examinava del carnet de camió, i a la primera hora de la tarda, ja havíem de ser a Barcelona. Per sort vaig aprovar l’examen i vaig poder marxar, molt més tranquil, cap a la capital.
Quan vam arribar, a l’estudi, estaven gravant el programa anterior (cada dia es graven cinc programes, tres al matí i dos a la tarda) i nosaltres ho seguíem, des del camerino, tot esperant per entrar a maquillatge. Xocolatines, sucs, cafès,… teníem de tot per entrar amb la panxa ben plena al plató!
Tot ja estava apunt per començar. Les tres parelles de concursants érem al camerino esperant per començar a concursar. Cada cop hi havia més nervis i finalment, va arribar el moment… Participaríem contra la Núria i el Jordi, una parella de Cambrils, i en Joel i l’Ivan, els bessons d’Olot. Tots ells, uns fantàstics concursants i amb molt bon sentit de l’humor!
D’això, avui en fa quatre mesos… després de tant esperar, ha arribat el dia de l’emissió. A les vuit del vespre, tots cap al sofà a mirar el programa!
Tot i no fer gaire bon paper a l’”a corre-cuita”, hem pogut arreplegar forces punts a “les paraules de la tribu”, i gràcies “al cançoner” (amb una cançó que no l’havia sentit mai), hem pogut eliminar als bessons d’Olot (nanus, ens sap greu… Tot i així, sou uns cracks!) i arribar a la final. Llàstima però, que hem pecat de prudents i ens hem quedat curts a l’hora d’apostar “als missatges”. Per 100 punts no hem pogut arribar a l’”on ho poso”.
Però no passa res. Nosaltres ja firmàvem a passar només un programa, i vés per on, demà hi tornem! És la sort del principiant? o potser tal com diuen en Joel i l’Ivan, és perquè fèiem cara de concursants?
Ens tornem a veure demà a les 20:00 hores a TV3!
Us deixo amb la cançó que m’ha tocat a avui al cançoner…
… a volar!
Ahir a la nit es va emetre Buenafuente des de l’aire. Per aquells que no el vàreu poder gaudir en directe, aquí us deixo amb l’enllaç del programa complet i un video de les imatges que no es van veure per la televisió.
Com que de tant jet lag, estic una mica cansat i em fa mandra escriure, us poso un parell més de la preparació de l’esdeveniment.
I aquí s’acaba l’aventura. Una experiència més en el món de la televisió! Quina serà la següent?
