Estem d’aniversari!
Avui estem d’aniversari! I és que aquest bloc avui fa dos anys.
Aquest any, he escrit poc. Ho sé. I no és pas per falta de ganes, tot el contrari, és per falta de temps. Tot i així, no em puc queixar de les més de 8900 visites i els 113 comentaris que he rebut durant aquests dos anys.
Dos anys explicant aquestes històries de pa sucat amb oli i coses que em passen pel cap, que moltes vegades, tot i la seva importància, no arriben enlloc… com la famosa carta que vaig enviar a l’exconseller Joan Saura (“Radars (carta a Joan Saura)“) i que després de molt insistir, encara no m’ha arribat la seva resposta.
No em vull allargar massa, així que un any més, moltes gràcies per les vostres visites, els vostres comentaris i la vostra paciència per llegir cada un d’aquests 60 articles (T’enrecordes?) que he anat escrivint fins al dia d’avui. Ja ho sabeu que sense aquestes visites, aquest bloc no tindria sentit.
I per acabar, destacar l’article més llegit durant aquest segon aniversari, BFN on air, on el maig del 2009 us explicava l’experiència d’haver participat en la gravació d’un programa de televisió en un avió en ple vol. Tampoc puc deixar de banda un dels meus primers articles, que durant tot l’any, i sense saber ben bé perquè, ha anat revent visites: L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!
Res més, gràcies altra vegada i tot esperant que l’any vinent puguem cel·lebrar el tercer aniversari, acabo amb un…
PER MOLTS ANYS “HISTÒRIES DE PA SUCAT AMB OLI”!
On érem ahir al vespre?
Ahir al vespre, i des de l’any 2004, cada vigília abans de la Diada es celebra a Igualada l’entrega de premis al Compromís Cultural. Uns premis organitzats per la delegació a l’Anoia d’Òmnium Cultural.
Enguany, la Llacuna també hi ha tingut un cert protagonisme. Si l’any 2007 eren guardonades les entitats de cultura popular del poble, ahir ,i juntament amb la resta de coordinadores locals de les Consultes sobre la independència de Catalunya, La Llacuna Decideix també hi va tenir un lloc.
Amb l’Ateneu Igualadí ple de gom a gom, els actes van començar amb uns parlaments d’Alfons López Tena i continuaren amb l’entrega del premi col·lectiu a les Consultes sobre la independència.
Un total de 14 municipis hi van tenir representació: els Hostalets de Pierola, els Prats de Rei, la Llacuna, Carme, Tous, Capellades, Castellolí, Jorba, l’Espelt, Sant Martí de Tous, Vallbona d’Anoia, Sant Martí de Sesgueioles, Igualada i la Pobla de Claramunt.
Bé, tots no. No sé què ens va passar a la Llacuna que no hi vam tenir representació… 
A mesura que els representats de les diferents coordinadores anaven pujant a l’escenari, la meva preocupació al no veure ningú del poble va anar augmentant. Vaig mirar i remirar tots els assistents. Una, dues, tres vegades, però res. Cap conegut. Em va estranyar força i encara avui no sé què va passar.
Els actes van continuar, i el premi individual al compromís cultural fou per a Mossèn Valentí Miserachs. Seguidament, i per cloure l’acte, els assistents vam poder gaudir de l’actuació de Joan Crosas i Manel Camp amb les seves “Cançons per no oblidar“.
Per cert, si vaig equivocat i aquesta representació hi va ser, si us plau, feu-m’ho saber!
Gràcies pel premi (però no barrejem els naps amb les cols…)
Aquest any, ha sigut el segon que he participat al concurs de fotografia organitzat pel CELL (Centre d’Estudis Llacunencs). Pel que vaig veure a la llista de punts, a la gent li van agradar les meves fotografies, i de fet, mireu si els hi van agradar que em vaig emportat el primer premi!
Bé, bé, això no està gens malament!
Així que, tot just fa dues setmanes, durant el sopar de final d’estiu, que cada any es fa al poble, vaig anar a recollir el premi. Abans però, es van repartir els trofeus dels campionats de truc, continental i dòmino de la mà de l’alcalde i la regidora de cultura com a representants de l’Ajuntament.
I seguidament, va arribar el torn dels premis del concurs de fotografia. Aquests entregats pel president i un membre de la junta del CELL. Cinquè premi, quart premi, tercer premi, segon premi i…
Ep! Moviment sospitós a la taula d’entrega de premis… l’alcalde passa al davant i discuteix alguna cosa amb els organitzadors del concurs. Jo m’ho miro de lluny… Agafen el trofeu, el tornen a deixar, el tornen agafar… Compte! No me’l féssiu malbé ara! Finalment i sense ben bé saber el què ha passat, acaba a les mans de l’alcalde, al mateix moment que per megafonia avisen del primer premi. “I el primer premi del concurs de fotografia organitzat pel CELL és per l’Abel…“.
Finalment, ha arribat l’hora i m’acosto amb cara d’extranyat fins la taula d’entrega de premis. L’alcalde ja m’espera amb el trofeu agafat amb una mà i l’altra estirada apunt de donar-me-la.
Segueixo el protocol i li dono la mà mentre ell em dóna el trofeu. I entre les felicitacions pel premi, em comenta altres coses que en aquell moment no vénen al cas.
M’imagino, senyor alcalde, que va estar molt content de poder-me donar el premi, però no era l’hora ni el moment per parlar-me d’aquest blog, ni d’un article a lallacunaonline.cat (que jo no vaig escriure) i ni del grup de l’oposició.
Jo també vaig estar molt content, perquè ara sé que la màxima autoritat de la Llacuna, és seguidor del meu blog.
Després de la neu, el gel
Ara una de les principals preocupacions del poble de la Llacuna, és que passi a la carretera de sortida del poble , el mateix que està passant en alguns carrers: Que tota la neu que ha caigut, ara és glaç. Per tant, ja em parlaran si demà els llacunencs podran o no anar a treballar.
Mireia Prats, TV3, La Llacuna.
Segurament avui la majoria de llacunencs, podran anar a treballar. Potser no hi arriban com altres dies, però més tard o més d’hora, hi acabaran arribant. Les carreteres d’accés a la Llacuna, avui ja és troben en perfectes condicions, tot i que s’ha de vigilar molt amb les plaques de gel que s’hi han produït.
On potser molts llacunencs no podran arribar avui, és possiblement, a buscar el pa, a comprar menjar o fins hi tot, anar a fer un cafè al bar. Avui els carrers de la Llacuna, són intransitables. Tot i que fa sol, estem a temperatures per sota de zero, i el gel que és va produir ahir a la nit, encara hi segueix avui. Un gel que per molt equilibri que tinguis, et pot fer caure en un tres i no res!
Lamentablement, avui encara no hem vist cap màquina escampant sal pels carrers del poble, i si no ho fan ben aviat, ja és poden anar preparant els de la consulta per rebre una allau de veïns contusionats. Bé, això si és que hi poden arribar!
Molta precaució doncs tant a la carretera com pels carrers. Us ho diu un, que en un parell d’ocasions, de cop i volta ha quedat assegut a terra!
Passant el relleu…
Sembla com si fos ahir quan ens van avisar que la nostra colla seria la propera de fer arribar el rei Carnestoltes del Carnaval de la Llacuna. D’això, ja en fa 5 anys…
Per aquells que no ho sapigueu, a la Llacuna, l’arribada del Rei dels poca-soltes l’organitza, durant quatre anys, una colla diferent de jovent del poble. D’aquesta manera, queda assegurada la continuïtat de la festa, a mesura que ens anem fent grans… o no!
Una part important del dia de Carnaval, és la lectura del pregó. Un text escrit en forma de versos, amb rima final, on és parla amb to sarcàstic de totes aquelles coses que han passat durant l’any al poble. Temes com l’Ajuntament i els seus regidors, les associacions culturals, els bars o establiments i, fins i tot d’alguna persona popular (o a vegades, no tant) del poble, fan del pregó, un text que al mateix temps que és acceptat, amb una bona rialla i sentit de l’humor per a uns, és criticat i aixafat fins a l’última paraula per a d’altres. Un fet que en més d’una ocasió ha comportat molts mals de cap a la colla organitzadora. Però com molt bé tots sabem, mai plou a gust de tothom.
I aquest any, toca passar el relleu als una mica més joves. Encara no sé ben bé el perquè nosaltres hem fet de Carnestoltes durant cinc anys en comptes de quatre… deu ser que hi hem agafat el gust?! 
Tot i que és una responsabilitat menys i que a partir d’ara podrem dedicar moltes més hores a la realització de la disfressa i de la carrossa, crec que ho trobarem a faltar… I deixem enrere totes les hores de cosir i provar disfresses, de donar-li qualsevol altra utilitat a tots aquells objectes que acabaran formant part d’una carossa molt més vistosa que l’any anterior, de nits sense dormir gaire tot pensant en rodolins, de córrer a última hora perquè aquella cosa no està acabada o encara falta aquella persona que durà el material tot just acabat de comprar-lo al mateix matí de Carnaval… i què hi farem… nosaltres sempre hem sigut així, d’anar a última hora… però no patiu, que l’any vinent, ens hi posarem amb molt més temps! Oi penya?
I deixem enrere, també, aquella disfressa cosida amb grapes de Caça-fantasmes, o l’any que ens ho vam treure tot de sobre i vam sortir a passar fred vestides de Brasileres (a més d’un/a la broma li va costar un bon constipat!). Sort que ens va arribar una dosi de seny i l’any següent la disfressa de Super-herois ens va permetre abrigar-nos una mica! Però s’ha de confessar… als nois de la colla ens agrada anar de dones! Sí, i què? (i les noies, doncs… les convencem aviat!) Així que, un any més tard ens vam tornar a treure la roba per posar-nos només una cua de Sireneta en una nit molt i molt freda! I aquest any, com que les previsions eren de fred… ens hem volgut tornar a abrigar sota unes capes d’espuma tot simulant els ingredients d’una super-hamburguesa al més pur estil McDonald’s!
I mentre ens recuperem de la festa, i posem el cap en una propera calçotada, us deixo amb l’històric dels cinc pregons que hem realitzat durant aquests anys!
 |
CARNAVAL 2006 |
|
CARNAVAL 2007 |
|
CARNAVAL 2008 |
|
CARNAVAL 2009 |
|
CARNAVAL 2010 |
Per molts anys!
Avui fa un any que aquest bloc està en funcionament. Un any on he intentat explicar amb més o menys regularitat, tot allò que em passava pel cap i que, sovint, no portava enlloc.
Un bloc petit, que mica en mica ha anat creixent gràcies a tots els que un dia o altre heu passat per aquestes pàgines, arribant a superar les 4600 visites i els més de 80 comentaris. Tot això en els 45 articles que formen aquest primer any, i que avui, us convido a tornar-los a recordar a l’apartat “T’enrecordes?“. 45 articles d’allò ben variats, en els quals i podem trobar des de queixes i preocupacions, on destacaríem ”L’ajuntament (que no pateix crisi) us desitja bones festes!” (el més visitat del bloc), fins a les vivències del dia a dia, tot passant per històries més personals com poden ser el meu pas per diferents programes de televisió (Bocamoll i Buenafuente) o les experiències en un dia de treball (Dies de PVI…) entre d’altres.
Us dono les gràcies per haver passat per aquest espai durant tot aquest any, al mateix temps que us convido a seguir-ho fent durant molt i molt de temps!
Així doncs, i esperant poder repetir aquest missatge en més d’una ocasió, només em queda afegir un…
PER MOLTS ANYS “HISTÒRIES DE PA SUCAT AMB OLI”!
Felicitats 2.0
I és que ara, tot és 2.0. Facis el que facis, diguis el que diguis, escriguis on escriguis, naveguis per on naveguis,… tot és 2.0!
Avui en faig 23 i vés per on, he rebut més felicitacions que mai. Bé, en podríem dir: felicitacions 2.0.
Abans es feien trucades, et venien a veure o fins i tot, et paraven pel carrer per felicitar-te. Amb l’arribada de la telefonia mòbil, es va passar a felicitar per missatges de text (Flictts! Q pssis 1 bn dia!) i dies més tard, per correu electrònic, que va permetre afegir alguna imatge o alguna cançó adjunta. Ara però, tot, o quasi bé tot, es fa pel Facebook (podeu trobar el meu perfil a la part superior de la barra lateral).
I sort en tenen els més despistats en les dates d’aquest invent, i parlo evidentment, del recordatori d’esdeveniments i/o d’aniversaris dels amics, fet que provoca una allau d’escrits al mur. Sí, sí, siguem sincers que ja ho sabem tots: més de la meitat ni es recorden d’un aniversari si no fos per aquest invent!
No us penseu ara que aquestes felicitacions no em facin il·lusió, eh? Per a mi serveixen igual, tot i que no em negareu pas que les millors (i com totes les coses) sempre són les que es fan personalment!
Així doncs, als que avui m’heu felicitat personalment, amb una trucada, per missatge al mòbil, per correu electrònic, pel Twitter, pel Facebook o sigui quin sigui el mitjà que hagueu fet servir, MOLTES GRÀCIES @TOTS per les vostres felicitacions!
Espero que per molts anys ens puguem seguir escrivint i llegint per internet. Que acabeu de passar un bon dia!
Tornem-hi…
Tot just ahir estava d’estrena, i ja que no vaig poder anar a Manresa, hi he anat avui. Novament, al tornar, he rebut una altra trucada de Control Anoia. El risc d’incendi encara és alt, i tornaríen a activar l’Unimog. Tot i que no he pogut començar fins una mica més tard, hi he anat per a fer de conductor. Els companys, els mateixos que ahir.
Amb l’experiència d’ahir ja ben agafada, sortim cap al punt de servei a l’embassament de Tous. Una tarda molt tranquil·la, sense cap incidència a destacar, així que avui, tornarem cap a Igualada passant per Santa Maria de Miralles.
Sembla que ja sigui costum que, a ben entrada la tarda surtin tots els incendis. Avui afecta als municipis de Pujalt i Veciana. Així que després de rebre odres des del control, anem tirant cap allà.
Allà ja ens esperen les unitats del PVI per tal de guiar-nos fins al lloc de treball. L’incendi ha avançat molt ràpid, ja que el foc s’ha agafat ràpidament als terrenys agrícoles. Mai havia vist la ràpida actuació dels pagesos de la zona, que de seguida, s’han posat a llaurar tots els camps per evitar l’avanç del foc.
Ens fan anar cap a un punt alt, on bombers i ADF’s, esperen que l’incendi arribi fins on som per poder-lo frenar. El trànsit de mitjans aeris és molt elevat, i tot just a uns metres nostres, aprofiten per aterrar. Sembla que l’incendi ja està en fase de control, i ens fan desplaçar fins al Punt de trànsit, on tots els mitjans, esperen per actuar.
Per sort, al cap de poca estona, ens donen l’opció de marxar cap a casa. Així que sense haver-nos embrutat gens les mans, tornem cap a casa.
Es veu que feia molt temps que l’Unimog no acudia a tants incendis, com aquests dies. Serà que som un grup que tenim mala sort?
Com sempre, aquí us deixo les fotografies de la meva pàgina de flickr. (Veure àlbum)
D’estrena!
Avui, tinc festa del PVI, i dia d’alt risc d’incendi a la comarca i a gran part de Catalunya. En el que portem d’estiu, no havia vist cap dia el mapa en aquestes condicions.
Així que després d’haver dormit unes hores més que habitualment, he agafat el cotxe i he anat cap a Manresa a buscar uns papers. Tot just passava per Igualada quan m’han trucat des de Control Anoia, informant-me que avui activarien l’Unimog i els hi faltava un conductor. Ves per on, avui estrenaria el carnet!
L’Unimog és un model de camió de la Mercedes-Benz adaptat amb un dipòsit d’uns 1000 litres per a l’extinció d’incendis forestals. Aquest vehicle està gestionat per la Federació d’ADF’s de l’Anoia i els dies d’al risc d’incendi, com avui, l’activen per si en algún moment determinat ha d’actuar.
Així que no he pogut arribar a Manresa, i tot i que ja era a Igualada, he hagut de tornar cap a casa a canviar-me de roba (no és gens aconsellable anar amb pantalons curts a un incendi!). Al ser el meu primer dia de guàrdia amb l’Unimog, encara no tenia l’uniforme oficial i he hagut de demanar una camisa de l’ADF al Miquel. La meva, la de l’ADF de La Llacuna, juntament amb altres papers, fa quatre anys que l’espero, però bé, això ja us ho explicaré en un altre moment.
Després d’haver-me vestit correctament per a l’ocasió i de dinar amb un embut, he tornat a baixar cap a la capital. Allà ja hi havien els dos companys que vindrien amb el camió: el David i el Martí. Ara ja hi érem tots. Només quedava revisar el material i marxar cap al punt de servei.
Una tarda tranquil·la, sense gaire moviment. Però quan ja érem apunt d’anar tornar cap al parc, ha saltat l’alarma: incendi a la Conca de Barberà! Tot i que no és a la nostra zona d’actuació, ens hem acostat fins al límit de la comarca, per si en algún moment donat, ens hi havíem d’arribar.
I així ha sigut. Al cap de poca estona ens hi han fet desplaçar. Mica en mica i a una velocitat no gaire elevada, hem arribat a una zona entre Les Piles i Sarral (Conca de Barberà).
Feixugament, i seguint les indicacions dels bombers, ens hem plantat juntament amb els bombers de Montblanc, on des del seu camió, després d’haver-los donat aigua, i sota l’atenta mirada de 30 mitjans terrestres i 15 d’aeris, hem tirat una línia per acabar de remullar el perímetre de l’incendi.
La temperatura allà dins era elevada i el cansament es començava a notar. Així que hem aprofitat per anar a omplir aigua a la piscina de Roquefort de Queralt. Uns 1000 litres més a l’esquena i tornem-hi que no ha estat res. Al tornar ja s’havia fet practicament fosc i l’incendi ja es trobava en fase de control amb unes 51 hectàrees cremades. Després de buidar altre cop el dipòsit i d’haver-me socarrimat els cordons de les botes (sort que tenia la manguera a mà!), hem cedit al nostre lloc al camió Egipci de l’ADF de Pontons, per tal de que ells subministressin aigua als de Montblanc, i després de recollir tot el material i d’haver-la fet petar una estona amb el Pep (veí i company del PVI a Pontons) hem anat tornant altra vegada cap a casa.
Es veu que aquest any estic d’estrena. Fa pocs dies, el primer incendi com a unitat del PVI a Bellprat, i avui, estrena del carnet de camió i les primeres tasques d’extinció en un incendi forestal.
Si voleu veure més fotografies de l’incendi, les podeu trobar a la meva pàgina de flickr. (Veure àlbum)
Els Terratombats al Bocamoll
Tal i com us vaig explicar en el nostre pas pel Bocamoll, cada dia graven cinc programes, i evidentment, et fan portar, com a mínim, cinc mudes diferents per si és dóna el cas que, vas passant de programa a programa. Quan ens ho van comentar, el dia que ens van trucar per dir-nos que ens acceptaven com a concursants, de seguida vaig regirar a l’armari. Nescesitava un mínim de cinc samarretes d’estiu (era al febrer però havíem de simular que ja era estiu!) i jo no les tenia… Tampoc tenia temps d’anar-me’n a comprar, així que vaig agafar el telèfon i vaig trucar al Marc… “Nene, necessito samarretes de màniga curta!”. El Marc en tenia moltes, però cap era adequada per portar al Bocamoll, excepte una… la dels Terratombats!
Així que durant el segon dia de gravació, tan bon punt vam arribar de dinar, me la vaig posar, i quan ja era apunt de baixar cap al plató, els de l’equip del programa me la van fer ensenyar. Em pensava que la volien veure per curiositat, ja que la frase que hi duia estampada (“que no et prengui el pèl!”) cridava molt l’atenció, però no va ser pas per això.
Resulta que les petites línies que hi havien estampades a la samarreta, provocaven un efecte òptic, que en el món de la televisió i els audiovisuals, es denomina com efecte moiré (pronunciat [mwa.ˈʀe]). Malauradament, tot i la il·lusió que em feia, em vaig haver de tornar a canviar la samarreta i la imatge dels Terratombats es va quedar sense poder sortir al programa.
I novament des d’aquí, li vull agrair al Marc la seva bona intenció per deixar-me la samarreta i, evidentment, el fet de guardar en secret, durant 4 mesos, la meva participació al concurs. Gràcies nen!
També vull donar les gràcies al Jordi, per deixar-me una de les moltes samarretes, a tot l’equip del programa, en especial, a en Toni Allende el qual durant dos dies va ser el nostre assesor d’imatge, i evidentment, a tots vosaltres que durant els 5 programes no ens vàreu deixar d’animar ni un sol minut des de casa.
Moltes gràcies!
